Oficinista i escriptor

Fill de José Borràs Borràs, sagristà, i de Rosario Castelló Aledón, tots dos de l’Olleria, domiciliats al carrer del Carme, número 1. Als dos anys, en quedar orfe de pare, es trasllada a viure amb una tia a Alaquàs, on romandrà entre 1908-1950. Va rebre l’ensenyament bàsic i començà a cursar Magisteri, però no va acabar els estudis. Professionalment es va dedicar a treballar en una estació del ferrocarril de via estreta del cinturó metropolità de València. Es va casar amb Lucía Villena Roberto.

La seua vocació per la poesia el va fer dedicar-se intensament a l’escriptura a partir dels anys 30, destinada als certàmens literaris, setmanaris d’humor, llibrets de falla i de festes, guions radiofònics i publicacions falleres com Pensat i Fet (1934, 1936, 1943), Foc Valencià (1934) o El Fallero (1934). De l’anàlisi dels llibrets de les falles de València que redacta des del 1933, es nota una certa cura per aplicar les Normes del 32, i això es manté en les seues explicacions dels dos anys següents. Va ser corresponsal d’Alaquàs dels diaris Levante i Las Provincias, en l’Almanaque del qual va publicar poemes en valencià en 1934 i entre 1943-1949. També el trobem en El Vers Valencià que dirigia Bayarri (1934).

D’ell s’ha dit que arribà a guanyar 10 Flors Naturals i més de 160 accèssits i mencions especials en molts dels pobles que celebraven Jocs Florals. En 1953 li concediren el títol de Mestre en Gai Saber. El guardó que més fama li va donar fou la «Antorcha del Humor 1967» en l’Olimpíada Internacional per la composició poètica Parodia rubeniana.

Pel que fa al teatre, en 1930 va estrenar a Alaquàs el joguet en un acte i en vers titulat El que puga més, pa ell, publicat en 1932 en la sèrie Nostre Teatro (núm. 91). L’any 1948 va compondre una obra còmica, una mena de paròdia del Don Juan Tenorio, que sembla que no es va publicar però se’n feien lectures en les tertúlies.

Va participar en la Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V Centenari de sa Canonizació i per a record (València, 1955), promoguda per Josep Maria Bayarri. En 1959 publicà l’opuscle poètic El cavaller enamorat (Englantina d’Or en els Jocs Florals de 1957), obra lloada pel filòleg Josep Giner i Marco. A més, porta les opinions crítiques de Francesc Almela i Vives, Josep Maria Bayarri, Enric Duran i Tortajada i Nicolau Primitiu Gómez Serrano.

Una part de la seua extensa obra poètica va ser recollida pòstumament en Terra, paraules i amor (1998). Reprenent les paraules de Josep Giner (1959), podem concloure dient que «Borràs Castelló és un poeta popular, un autèntic fill del poble, i per això el seu poema té més valor que el d’un literat professional. Borràs Castelló és un poeta fàcil i entusiasta, però cal reconéixer-li que ha tingut l’encert d’expressar allò que tots els valencians sentim, i els qui el coneixem personalment sabem com era mereixedor d’assolir l’èxit que li reconeixem. (...) és d’esperar que el públic valencià sabrà apreuar els mèrits de la seua poesia: poesia popular digna, sincera, fervorosa; i cal retre-li l’expressió de la nostra gratitud per haver sabut fer-se intèrpret de l’opinió de tots els valencians».

És fill il·lustre i predilecte de l’Olleria, on té un carrer al seu nom. Des del 1999 té també un carrer dedicat a València, al barri de Campanar.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Borràs Castelló, Elies. El que puga més, pa ell. València: 1932 [Nostre Teatro, 91].

---

Borràs Castelló, Elies. Terra, paraules i amor. València: 1998.

Articles en publicacions periòdiques

---

Roca Ricart, Rafael. «Notes per a una aproximació a la vida i l’obra del poeta Elies Borràs Castelló» a: Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, núm. 17, 1998, p. 105-126.