Metge i conseller de Cultura valencià

Fill d'un treballador de la companyia Electra què instal·lava la llum a la comarca de la Costera, viu a Xàtiva fins que es trasllada a València per cursar els estudis de Medicina a la Universitat. El 1926 es casa amb Pilar Trenzano, amb la qual tindrà un fill.

El 24 d'abril de 1930 va fundar l'Agrupació Valencianista Republicana, un partit valencianista, republicà i d'esquerres, junt a Adolf Pizcueta, Francesc Soto, Maximilià Thous i Llorens i Artur Perucho. Un any després es va crear, també a la ciutat de València, el Centre d'Actuació Valencianista, del que més endavant entrarà a formar part i del qual arribà a ser president arran la tria d'un nou Consell Directiu el 26 de juny de 1935. Aquestes dos organitzacions, a les quals Bosch i Morata ocupa un paper cabdal, es fusionarien el desembre de 1935 donant origen a un nou partit, el Partit Valencianista d'Esquerra, què en els anys següents arribarà a esdevindre actor fonamental de la política valenciana.

Així mateix, presidirà el consell directiu de "Proa. Consell de Cultura i Relacions Valencianes", organització impulsada, entre d'altres, per Gaetà Huguet i Segarra, i què tenia com a objectiu afavorir les relacions culturals entre els Països Catalans.

La seua participació en tot aquest procés, primer de creació, i després de convergència, d'organitzacions valencianistes i d'esquerres denota la seua ferma voluntat de crear una força valenciana i valencianista que poguéra desenvolupar el mateix paper que Esquerra Republicana de Catalunya al Principat. A més a més, durant tots aquests anys col·labora periòdicament amb escrits a El Mercantil Valenciano, al setmanari El Camí o a La República de les Lletres. El 1932 és un dels signants de les Normes de Castelló junt a altres militants de l'AVR com el mateix Adolf Pizcueta.

En el 2n Congrés del PVE, el febrer de 1937, passa a ser membre del nou Comitè Executiu. Fou un dels impulsors del PVE que obri negociacions amb Esquerra Valenciana per tal d'explorar la creació d'una nova formació política que hauria d'estar formada per ambdós partits i que poguera arribar a assolir una força i influència semblant a la que en eixos moments tenia Esquerra Republicana de Catalunya.

Amb la creació del Comité Executiu Popular de València l'agost de 1936, es converteix en el representant del PVE, alhora que s'ocupa de la Delegació de Sanitat. Des del seu càrrec creà i impulsà el Comité Sanitari del Front Popular i posà en funcionament el Patronat de Beneficència i Assistència als Menors.
El mes de desembre de 1936 es crea oficialment el Consell Provincial Valencià, el que implicava la desaparició del Comité Executiu Popular. Francesc Bosch pasa a encarregar-se de la Conselleria de Cultura en nom del PVE a partir del seu nomenament el 7 de gener de 1937, sent considerat el primer conseller de Cultura valencià.

La tasca duta a terme per la Conselleria, en una situació de conflicte armat, va ser cabdal en tres aspectes: la normalització del valencià, la construcció nacional i la creació de tota una sèrie d'estructures que sobrepasaven el seu àmbit provincial per tal d'abarcar tot el País Valencià. Així, es va aconseguir que el 15 de gener de 1937, el valencià fóra declarat llengua oficial, el que implicava que tota la documentació oficial havia d'estar escrita almenys en valencià. La mesura va comptar amb una aferrissada oposició per part del anarquistes de la CNT-FAI, el que va fer que part de la documentació oficial (menor), continuarà redactant-se en espanyol. Amb tot, durant eixe any aconseguí organitzar dos cursos de valencià, alhora que va organitzar els Premis Musicals del País Valencià, que va guanyar la compositora castellonenca Matilde Salvador, i els Premis Literaris del País Valencià.

Així mateix, impulsà els contactes amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, encapçalada pel mallorquí Antoni Maria Sbert. En paral·lel va crear la Biblioteca del País Valencià, el Centre d'Estudis Històrics del País Valencià (depenent de la Universitat de València), la Junta de Monuments Nacionals del País Valencià (què hauria de protegir el patrimoni històric valencià) i el Museu de Ciències Naturals.

El 9 de febrer de 1937 el Consell Provincial aprovà la creació de l'Institut d'Estudis Valencians, a imatge de l'Institut d'Estudis Catalans i subdividit en quatre seccions: Històrico-Arqueològica, Filologia, Ciències i Estudis Econòmics. L'IEV aconseguí aplegar valencianistes com Emili Beüt, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, o Manuel Sanchis Guarner.

El progressiu acostament del PVE al PCE, en haver-se format una clara majoria procomunista, i en un moment en que el PCE no reconeixia els trets nacionals dels valencians, fa que es distancie progressivament del seu partit, fet que va culminar amb el seu cessament al capdavant de la Conselleria i amb el fet que, el novembre de 1937, encapçalara una escissió dels militants més nacionalistes què posteriorment entren a formar part d'Esquerra Valenciana.

Amb el seu cessament va ser mobilitzat per a exercir la seua professió de metge al front; així, el 1938 participa a la batalla de l'Ebre, on va ser ferit de gravetat en un pulmó quan un avió alemany va atacar la ambulància on viatjava. Aquestes ferides són les que provocarien el seu traspàs uns anys després. Després de l'atac, va ser ingressat a Barcelona i en recuperar-se decidí marxar cap a França junt a la seua dona, la seua sogra i el seu xiquet de 10 anys.

Després de pasar pel camp d'Argelers es va separar de la seua dona (degut a les lleis franceses) i va anar a parar al camp d'Aude, on treballà com a metge per als reclusos. Amb l'ocupació alemanya aconseguí reunir-se novament amb la família i decidí anar a Mèxic via Orà com tants altres exiliats republicans.

S'establí a la ciutat de Mexicali, abandonant tota activitat política i centrant-se plenament en l'exercici de la medicina a l'hospital de la localitat fins que morí. Posteriorment les seues restes fóren traslladades al Cementeri General de València, on la família hagué de demanar permís a l'Ajuntament franquista per tal de poder escriure la seua làpida en valencià, on finalment es pogué llegir la llegenda "Sempre els quatre".

Autoria: Raül Castanyer i Pinto

Articles en publicacions periòdiques

---

BOSCH MORATA, Francesc. «L’ensenyança en la llengua materna» a: El Camí, 19 de novembre de 1932.