Actor, director i autor teatral

Nascut al barri de Velluters, als 10 anys va començar a participar en un conjunt infantil i als 13 ja formava a part de la societat La Lira del seu barri, va passar per la societat La Lligona i per la prestigiosa Societat Coral El Micalet. Als 18 anys va ser contractat com a galant jove per a actuar professionalment al Salón Grand-Palais del carrer de la Pau, on va actuar durant dues temporades consecutives amb teatre en castellà i en valencià sota la direcció de l’actor valencià Salvador Soler Lluch. També va pertànyer a les companyies d’Alba-Bonafé, Julio de Cerro, Enrique Araixa i Enrique Rambal, amb interpretacions en castellà. Més tard fou contractat per la companyia de comèdies valencianes que dirigia l’actor Juli Cervera en els teatres Apolo de València i Benlliure i La Marina del Grau.

En acabar les temporades amb aquesta companyia, per consell del primer actor Pepe Latorre, es va traslladar a Madrid, on fou contractat el mateix dia que arribà, en qualitat de galant jove, per la companyia de comèdia i drama de Carmen Valdemoro i José Gómez Ferrer, on figurava l’actor Pepe Homs, tot realitzant una gira artística que va durar dos anys. Posteriorment actuà en les companyies d’Antonio Arévalo i Julia Delgado.

De 1916 a 1920 treballà al Saló Novedades del carrer de les Barques de València, contractat per l’empresari Maties Benlloch, qui va programar teatre valencià exclusivament. Allí actuà en els papers de galant jove amb el gran actor valencià Manolo Taberner, a qui tant deu l’escena popular valenciana, a les ordres de Vicent Montesinos. Durant els estius, especialment el de 1917, actuaren pels pobles de les comarques centrals, i cap al 1920 ja actuaven al Teatre d’Estiu d’Alacant.

Acabat el contracte amb el Novedades, començà una etapa de teatre valencià i castellà. En 1921 formava part del conjunt d’Enric Belda i Antoni Ripaul, amb qui va fer una temporada de huit mesos a Orà, ja que hi havia una colònia valenciana de milers d’aficionats que rebien amb entusiasme les comèdies en la seua llengua pròpia. De tornada, entrà en el conjunt castellà dirigit per Margarita Robles i Fernando Aguirre, del qual formava part l’actor valencià Francesc Comes, qui ja era un personatge important del teatre valencià. Posteriorment va ser contractat per l’empresari Vicent Barber per a entrar en la companyia titular de l’Eslava de València en un conjunt en què figuraven Pepe Isbert i Pepita Artigas. També va actuar a l’Olímpia i al Saló Romea de València, on va estrenar algunes peces valencianes.

El canvi definitiu en la carrera professional de Vicent Broseta es produí en 1922, quan es decidí consagrar exclusivament al teatre valencià i va fundar la seua pròpia companyia, amb la qual va fer una fructífera temporada per molts pobles del País Valencià. En 1923 va tornar al Novedades, ara com a primer actor i director, on va estar sense interrupcions fins al 1927. A l’estiu, després de la temporada al cap i casal, estaven de gira pels pobles valencians. El públic, àvid de novetats i d’obres d’èxit, el va portar a estrenar en aquells cinc anys més de 200 peces valencianes. Jaume Lloret quantifica les seues estrenes absolutes en 260 al llarg de la seua vida, còmiques en general. En aquells anys es casa amb l’actriu Teresa Cuenca, membre de l’elenc de la seua companyia.

A principis de la temporada de 1928, la seua companyia va fer la primera gira per Catalunya, en concret al Teatre Talia del Paral·lel de Barcelona, on assistia sobretot la nombrosa colònia valenciana. Hi representaren les obres còmiques més populars del teatre valencià d’aleshores, amb un gran èxit de taquilla. La companyia va passar també pel Circ Barcelonès, el Teatre Fortuny de Reus i el Reial Cinema de Tarragona. La premsa catalana fou unànime en la valoració: la colla de Vicent Broseta era la millor i més ben conjuntada companyia valenciana als escenaris catalans. També va fer gira per les Illes Balears, amb actuacions a Mallorca i Menorca.

En la dècada dels trenta, el conjunt de Broseta es va dedicar a continuar escampant l’afició pel teatre valencià arreu del País Valencià. En juliol de 1931, Broseta fou contractat pel Teatre Barcelona, situat a la Rambla de Catalunya. La premsa catalana se’n feia ressò i es mostrava partidària de veure el teatre valencià directament, sense traduccions, adaptacions o mixtificacions, perquè aquestes produccions recordaven l’estil primitiu del teatre català: el seu tipisme, els seus costums, la pintura moral dels personatges, les seues ingenuïtats i el llenguatge pla matisat de notes sentimentals i acudits de bona llei. De nou a València, fins al començament de la Guerra Civil va actuar a la major part dels pobles i ciutats mitjanes valencianes com Alcoi, Benifaió, Castelló de la Plana, Carcaixent, Gandia, Llíria, Sagunt, Tavernes de la Valldigna, Xàtiva, etc.

En paraules del gran especialista Jaume Lloret, Vicent Broseta és «una de les figures imprescindibles de la història del teatre valencià, especialment als anys vint i trenta del segle passat. Tant en la seua qualitat de jove galant i de primer actor, com en la seua tasca de director, va omplir tota una època. Fou un dels impulsors del teatre valencià en la seua etapa de màxim esplendor, la qual comprén la vintena d’anys que van de 1916 a 1936. Realitzà tretze llargues temporades en el desaparegut Saló Novetats de València, el local teatral noucentista que més acollí el teatre autòcton. Fundà i dirigí durant molt de temps la seua pròpia companyia, dedicada exclusivament al teatre valencià, amb la qual recorregué pràcticament totes les ciutats i pobles valencianoparlants de certa importància demogràfica. Així mateix, expandí i prestigià l’escena valenciana per Catalunya i les Illes Balears. Després de la Guerra Civil, i des de la gestió del teatre Alkázar de València, fou un dels responsables del ressorgiment del teatre vernacle en la segona meitat dels anys quaranta. A més a més, també féu incursions en l’escriptura dramàtica, ja que és autor o coautor d’una dotzena de peces».

Algunes de les seues obres van tindre un èxit impressionant, com ara Dos toreros de cartó (1918), una paròdia bufonesca sobre la festa dels bous, escrita en col·laboració amb Leopold Giménez Blat; i En bon lio m’he ficat! (1921). Altres peces de Broseta, totes en un acte i molt senzilles, són: L’egoisme d’una sogra (1917), La gossa de ma muller (1918), Les dones són el dimoni (1919), Un xavo val el llibret, Macu... macu..., Mala pata! En col·laboració amb Leopold Giménez Blat té altres dos sainets astracanats: Quelo Xufeta (1919) i De sacristà a torero (1922), la comèdia dramàtica El poder dels diners, o la lluita de dos ànimes, la peça El regal del xic i junts adaptaren el drama d’Ignasi Iglesias Joventut (1928). Algunes comissions falleres continuen representant al casal alguns d’aquests sainets tan populars.

Però, sens dubte, l’obra més oportuna i d’actualitat és Salut i República!, en coautoria amb Josep Maria Juan Garcia, estrenada el 28 de maig de 1931. Tot i la proximitat als fets polítics i ser una obra de poques pretensions, va meréixer els elogis unànimes de la premsa per la puresa de la seua intenció.

Sembla que durant el trienni bèl·lic va estar allunyat de l’escena. A principis de la temporada 1943-1944, Vicent Broseta intenta refer la seua companyia de comèdies valencianes, però sense continuïtat, en un moment en què es treballava obligadament amb censura i en castellà. Tanmateix, no defallí en la seua autèntica passió pel teatre valencià i en la temporada de 1945-1946 va intentar muntar-la de nou, ara amb el nom de «Compañía de teatro folklórico». En la temporada 1945-1946 i les següents es dedicà a l’Alkázar al sainet valencià, a més d’actuar per molts pobles del país amb obres en valencià i castellà. D’aquells primers moments de postguerra és la seua comèdia en dos actes La segona mare (1942).

Les últimes representacions de la companyia van ser a la darreria de 1949 a Alcoi, ja en unes altres circumstàncies socials i culturals. Retirat dels escenaris i després d’una llarga i penosa malaltia, va morir als 63 anys. El seu soterrar va ser presidit pel rector de la Universitat de València i fou acompanyat per nombrosos artistes, autors, empresaris, seguidors i amics. La narradora d’èxit Teresa Broseta Fandos és la seua neta, i custodia tot l’arxiu del dramaturg i actor.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Jaume Lloret i Esquerdo. «Salut i República! Ressenya biogràfica de Vicent Broseta Rosell, figura cabdal del teatre valencià dels anys vint i trenta del segle passat» a: Stichomythia, núm. 5, 2007, p. 83-100.