Advocat, activista cívic i escriptor

Fill de Diego Bru Gomis, metge militar al Marroc i a les Filipines originari d’Elx, i d’Amalia Gómez, natural de Sevilla, la segona muller. Cursà el batxillerat als instituts Victoria Eugenia de Melilla i al Lluís Vives de València. Després, durant la II República, seguí els estudis de Dret a la Universitat de València i els acabà a la de Sevilla en 1941.

En l’època d’estudiant va articular al cap i casal una intensa activitat associativa dins el valencianisme republicà com a membre de la Federació Universitària d’Estudiants des del 1931, i com a tresorer i propagandista del consell directiu de l’Agrupació Valencianista Escolar. També destacà com a organitzador de la Universitat Popular Valenciana, tan agredida per les organitzacions feixistes, en paraules de Joan-Carles Martí i Casanova, escriptor, biògraf i amic íntim d’Antoni Bru, i va ser simpatitzant de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana en la segona etapa (1934-1937). Juntament amb Maximilià Thous i Miquel Asensi fou coautor de la lletra del «Cant de Redempció», un himne valencianista creat en aquells anys. En plena guerra s’uní a l’Exèrcit Popular, amb el qual va combatre com a artiller del Cinqué Cos de l’Exèrcit en la batalla de l’Ebre.

En acabar la guerra, s’establí a la casa pairal d’Elx, un gran pis burgés a la cantonada de la Porta d’Oriola amb el carrer de les Barques que esdevingué el punt de trobada dels intel·lectuals, polítics i activistes per la llengua que passaven per Elx. A més, es va convertir en el primer poeta elxà en llengua catalana plenament contemporani.

Exercí la professió d’advocat des del 1944, en contacte amb els ambients obrers, agraris i grups antifranquistes. Als anys 50 va aconseguir de fer algunes conferències fins que, sistemàticament, començaren a ser-li denegades per les autoritats. Als anys 60 participà en unes tertúlies de conscienciació nacionalista i s’incorporà en 1966 al PSV (Partit Socialista Valencià), dissolt en 1968, i passà aleshores als Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS). Aquell mateix any organitzà a Elx ‒amb l’ajut de l’altre gran patrici elxà del nacionalisme valencià del segle XX, Josep Maraldés i Ibarra (Elx, 1948-2008)‒ els primers cursets de llengua catalana de tot el sud del País Valencià, a la Penya Madridista, ubicada al carrer de Pere Ibarra, número 4. A mitjan curs foren frustrats per ordres d’origen encara no esclarit, i fracassà en les diverses temptatives de celebrar el centenari de la naixença de Pompeu Fabra (1969) davant la tossuderia de les autoritats.

Va intervenir en 1968 en la instal·lació a Elx del Club d’Amics de la UNESCO, on foren represos els cursets de llengua catalana i on dugué a terme una tasca cultural intensa de Països Catalans des del valencianisme fusterià. En la transició democràtica estigué compromés en el procés de normalització lingüística i cultural. Des del pragmatisme, s’afilià al Partit Socialista del País Valencià –integrat en el PSOE-PSPV el 1978– amb el desig de valencianitzar-lo, però sense èxit. Així i tot, redactà bona part del nou nomenclàtor en valencià dels carrers d’Elx (a tall d’exemple, unes retolacions com ara passeig de les Germanies, avinguda de les Corts Valencianes o avinguda del País Valencià es deuen a la seua proposta) i va aconseguir que es fera el primer curs de valencià de la Campanya Carles Salvador a la seu del PSOE en 1977; aquell any es donaren un total de quatre cursos en quatre seus diferents. La militància següent va ser Esquerra Unida.

Antoni Bru traspassà l’endemà d’haver compartit presidència en l’Aplec per les Llibertats Nacionals del País Valencià, celebrat a la Plaça de Bous de Xàtiva, per una malaltia que l’assetjava des d’adolescent. Un capellà obrer oficià en valencià la missa de difunts a l’església de Sant Salvador, mentre una quadribarrada penjava a mitjan pal a la Casa de la Vila.

La seua aportació a la cultura il·licitana va ser pionera i essencial, i d’aquell home utòpic, sensible, agut i laboriós se senten deixebles molts personatges clau de la cultura valenciana a la ciutat i al Baix Vinalopó. Era un intel·lectual il·lustrat de la vella escola amb una llibreria magnífica en català i una densa producció poètica a penes editada.

Antoni Bru reposa al cementeri vell de Carrús i dona nom a una plaça del Raval d’Elx. El consistori il·licità creà en 1984 a la seua memòria el Premi de Narrativa Antoni Bru, encoratjat per l’Associació per la Llengua El Tempir d’Elx quan era regidor de Cultura el socialista Antoni Amorós, originari de Callosa de Segura, a l’Horta d’Oriola. A poc a poc es van convertir en uns dels premis més prestigiosos, alhora que marcaven la fita literària més gran a migjorn. L’acte de lliurament tenia lloc el 9 d’Octubre al Gran Teatre d’Elx. A partir del 2012, amb l’accés del Partit Popular a l’ajuntament, van voler introduir canvis i esborrar el nom de Bru de la llista de premis Ciutat d’Elx després de 26 edicions: passaren a ser els premis Café Marfil, nom dels premis literaris dels anys 70, adaptats a un nou model provincià i descafeïnat, un canvi al qual El Tempir va mostrar la seua oposició. L’escàndol públic va ser monumental per a l’equip de govern i deixaren de convocar-lo, fins que El Tempir els recuperà en el 2015 per mitjà d’un Verkami i continuen fins ara. Amb motiu del 30 aniversari del traspàs, un grup d’amics i familiars li van retre homenatge al cementeri a l’abril de 2011. 

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Ismael Belda. «Antoni Bru i Gómez» a: El Mundo, 4-XII-2017.

---

Joan-Carles Martí i Casanova. «En el centenari de la naixença d’Antoni Bru i Gómez» a: La Rella, núm. 30, 2017, p. 263-266.

---

Joan-Carles Martí i Casanova (2015): “Qui és Antoni Bru?”, Núvol 24/02/2015
Joan-Carles Martí i Casanova (2015): “Qui és Antoni Bru?”, Núvol 24/02/2015
https://www.nuvol.com/llengua/qui-es-antoni-bru-23694