Periodista i escriptor

Fill d'una família d'origen aragonés castellanoparlant i de classe humil, son pare era músic d'orquestra i sa mare mestressa de casa. Quan compta amb onze anys es produeix la repentina mort del pare, el que fa que el jove Eduard haja d'abandonar els seus estudis primaris a les Escoles Píes de València per posar-se a treballar. Amb tot, poc després començà a estudiar comptabilitat al torn de nit de l'escola d'Artesans i francès a una acadèmia d'idiomes.

Fruit dels seus estudis podrà entrar a treballar al Banc Popular de les Previsions del Pervindre. Poc temps després s'afilia a la Federació de banca de la UGT, a través de la qual farà els seus primers contactes amb el socialisme valencià.

Als divuit anys publica els seus primers versos per a poc després centrar-se més en la narrativa; així, el 1920 publica cinc narratives a El Cuento de Dumenche, on compartirà pàgines amb Carles Salvador. Ja en la década del 1930 publicarà una desena més a les pàgines de Nostra Novel·la, revista impulsada entre d'altres per Enric Duran i Tortajada i que dirigiria Francesc Almela i Vives.

El 1921 començà la seua militància política, i ho feu sent uns dels fundadors de la Joventut Nacionalista Obrera, organització pionera en unir alliberament nacional i alliberament de classe i que defensava la constitució d'un estat valencià socialista.

El 1922 entra a formar part de les Joventuts de Lo Rat Penat, on participarà en diverses ocasions als seus Jocs Florals, i on obtindrà el títol d'Honorable Escriptor (1930), i més endavant el de Mestre en Gai Saber.

Durant la dècada del 1930 continuà la seua relació amb el món valencianista, col·laborant a algunes de les revistes les més importants del moment, com Taula de Lletres Valencianes, Pensat i Fet o El Camí. Un any després esdevindrà redactor d'El Mercantil Valenciano, on també farà de crític teatral, i impulsarà «País Valencià», la pàgina quinzenal en català que El Mercantil Valenciano publicà entre desembre de 1935 i juliol de 1936. El 1938 passà a dirigir La Correspondència de Valencia.

Promte s'afilia al PSOE, on accedirà a càrrecs de responsabilitat a la Federació Socialista Valenciana i, ja a la Guerra, a l'agrupació local de València; al mateix temps dirigirà la revista Adelante, òrgan d'expressió del partit a València i l'agència de notícies España. En aquests mateixos anys va ser també President del Sindicat de Periodistes de la UGT i de l'Associació de Premsa de València.

Ja durant la Guerra és nomenat director dels diaris Adelante i La Correspondencia de Valencia, alhora que és redactor a El Mercantil Valenciano i a Verdad.

En finalitzar la guerra va marxar a l'exili, sent un dels pocs escriptors valencians que patirien un exili de més de vint anys. El 28 de març de 1939 s'embarca al port de València al vaixell francés Leizardrieux cap a Marsella, però finalment arriba a Orà per culpa de la flota italiana, què el fa desviar-se cap a Cartagena per a després, i desobeïnt ordres italianes, dirigir-se cap al nord d'Àfrica. En arribar, i gràcies al militant socialista resident allà, Juan Murria Dolç, aconsegueix una casa i un primer treball com a venedor de perfumeria a domicili. A maig del 1940 és requerit per la prefectura d'Orà i internat al camp de Rélizane per a posteriorment, ser traslladat al Camp de Treball a Bou Arfa i a Colom Bechar. Més tard treballà com a cap de comptabilitat d'intendència al ferrocarril Mediterrani-Níger també a Colom Bechar. I posteriorment es traslladà a Casablanca, on continuà la seua producció literària de forma notable.

Al 1948 entra a treballar com administratiu al Banque National pour le Commerce et l'Industrie gràcies a un vell amic alhora que parent de la seua dona, José Luis Cañada Bueso. Hi treballarà durant quatre anys, fins que uns exportadors agraris valencians el contracten amb unes millors condicions laborals.

Durant tota la seua estada a Algèria i el Marroc va continuar desenvolupant la seua anterior tasca periodística, aquesta vegada en francès, i escrivint nombroses cròniques durant la Segona Guerra Mundial. Fruit de les seues col·laboracions, va ser el seu ingrés a la Federation Internationale des Journalistes.

A finals dels anys 1950 comença a viatjar anualment a València, fins que, finalment el 1966 pot tornar de l'exili a València, i encara vigilat per la policia, rependrà les seues col·laboracions periodístiques, aquesta vegada a La Hoja del Lunes i a la revista Valencia Atracción. Al 1969 viatja a París, on farà una lectura dels seus poemes al Casal Valencià i al 1971 publica a la revista Senyera —òrgan dels exiliats valencians a Mèxic— el seu poema «Als valencians absents».

Autoria: Raül Castanyer i Pinto

Llibres

---

CORTÉS I CARRERES, Santi. El valencianisme republicà a l'exili. València: Comissió per al V Centenari del Descobriment d'Amèrica, 1993.

Articles en publicacions periòdiques

---

J. CONILL, Josep. «Aproximació a la poesia d'Eduard Buïl» a: Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura, p. 19-57.