Polític i escriptor

Francesc de Paula Burguera fou un dels pocs valencianistes de la petita burgesia d’origen agrari que va tenir un enorme protagonisme en la recuperació de la identitat política i cultural del País Valencia durant la postguerra i la convulsa Transició.

Polític, assagista, escriptor i periodista, l’activisme polític a favor del valencianisme va malmetre en diverses ocasions la seua fortuna personal.

Burguera es va criar juntament amb les seues tres germanes en un ambient benestant. El pare era propietari de conreus d’arròs i tarongers i tenia, a més, una benzinera. De la Sueca de la seua infància, marcada per l’episodi tràgic de la Guerra Civil, recordava els refugiats madrilenys, molts dels quals ja no havien de tornar mai més a la seua ciutat. Sent molt jove va conèixer el seu conciutadà Joan Fuster, un fet que va marcar la seua trajectòria vital.

«En acabar la guerra, a l’abril —comenta en una entrevista—,[1] la mare em portà a València a posar-me d’intern al col·legi de Sant Josep, dels jesuïtes, per a estudiar el batxillerat. Tenia onze anys. Vaig estar-m’hi poc. Els que veníem de comarques parlàvem valencià, i els de València, en castellà, i ens deien llauros… Vaig decidir, doncs, continuar el batxillerat a l’Institut Politècnic de Sueca».

L’any 1943, Fuster va començar els estudis de Dret a València amb el seu amic Fermí Cortés, preocupat també per tot el que tenia a veure amb les senyes d’identitat dels valencians. Tots passaven la setmana a València i el cap de setmana al poble, i Burguera aprofitava per reunir-se amb ells a casa de Fuster. L’assagista un dia li va donar a llegir un dels llibres del que encara era la seua incipient biblioteca: Concepte doctrinal del valencianisme de Joaquim Reig. La seua lectura, a només quinze anys, li va provocar «una mena d’inquietud i de desfici. Va ser el començament de la meva preocupació i el meu neguit pel futur del País Valencià. Foren els primers anys d’amistat amb Fuster, de seguir les seves inquietuds, que vaig fer meves».[2]

Una altra de les fites que marcaren la seua trajectòria va ser la relació amb els poetes Xavier Casp i Miquel Adlert. Durant els anys quaranta, a la València del franquisme, aquests dos personatges representaven l’únic testimoni de valencianisme al país per mitjà del seu activisme cultural que es centrava al voltant de l’editorial Torre.[3] Burguera coneixia el jesuïta català Joan B. Bertran i de vegades el visitava. Un dia, el religiós li va manifestar que li agradaria conèixer Fuster i la mateixa vesprada que van visitar-lo els va suggerir de contactar amb Casp i Adlert. Va ser Bertran l’encarregat d’organitzar la trobada entre els suecans i els poetes. Inicialment, la relació entre Burguera i ells va ser bona, tot i que sense gaire continuïtat, ja que se’n va anar a Madrid a estudiar Econòmiques. En ocasions, quan tornava a València per vacances, assistia a les reunions del Grup Torre. Fou en aquesta editorial on va publicar el 1949 el poemari Ara que sóc ací.

Burguera també se sentí atret pel teatre, i com Martí Domínguez sentí la necessitat de renovar estèticament la dramatúrgia valenciana que en aquella època pràcticament es limitava al sainet. El 1952 va estrenar al Teatre Alkázar de València Tornar a voler, escrita en col·laboració amb Rafael Duyos. Sis anys més tard va escriure l’obra teatral L’home de l’aigua (1958) publicada per Torre.

A Madrid, el jove Burguera es relacionava amb els valencians a través de la Casa de València, on funcionava una delegació de Lo Rat Penat presidida per Josep Joaquim Sanchis Zabalza, un il·lustrat valencià que feia de corredor de comerç. A València, al capdavant de Lo Rat Penat, hi havia González Martí, que havia decidit impulsar l’ensenyament del valencià i que per fer-ho va buscar Carles Salvador. A Madrid, doncs, van recollir el guant i també van començar a fer-se cursets de valencià als quals assistien, entre d’altres, Josep Vinyals i Guimerà, que després fou director general de la Caixa d’Estalvis de València i a la Transició es va alinear amb els plantejaments del blaverisme.

El 1960, Burguera va guanyar els Jocs Florals de València amb l’estudi El País Valencià davant el Mercat Comú, un text que pel que sembla va servir de base a Joan Fuster en la redacció de Nosaltres, els valencians.

Com a periodista, va invertir bona part dels seus esforços a despertar consciències, polítiques i civils. Tres llibres, Francesc de P. Burguera: l’obsessió pel país (PUV, 1998), Del poble, del país. Escrits compromesos 1945-1998 (Afers, 1998) i Des de la trinxera periodística. Articles 2003-2009 (PUV, 2010) apleguen bona part de la seua llarga carrera de columnista que va començar de causalitat i que va desplegar a nombrosos mitjans com Informaciones, Levante, Madrid, Avui, El Temps o Saó.

«Jo vivia a Madrid des de 1963, en què deixí la presidència del Sindicat Arrosser de Sueca per anar a dirigir una agència de publicitat per correu. L’any 1966 el diari Madrid em va oferir de publicar-hi un article cada dissabte. I vaig acceptar. La cosa durà fins que el govern de Franco ens va tancar, el novembre de 1971. I heus ací que Consuelito Reyna, aleshores subdirectora de Las Provincias, em telefonà per oferir-me el seu diari. Li vaig agrair el gest, però també li vaig advertir que no era sant de la devoció del director, José Ombuena Antiñolo, i que aquest no admetria cap dels meus articles. Reyna em contestà: “No te preocupes. Mi papá ya lo sabe y está de acuerdo”. La cosa durà poc. S’acostava la transició i, amb aquesta, el blaverisme. Consuelito es posà al capdavant del blaverisme per animar-lo i en aquest punt s’acabà la meua relació».[4]

Els articles de Burguera resultaven sovint incòmodes en la mesura en què retreien la trajectòria d’antics militants valencianistes en l’anticatalanisme o en què des del seu liberalisme criticaven els excessos i la radicalitat de la dreta valenciana. Tan incòmodes que l’expresident Eduardo Zaplana hauria estat al darrere de la fi de la col·laboració del periodista amb ORT-Press, propietat d’Europa-Press.

«Un dia vingué Zaplana acompanyat de no sé qui a veure’m a Madrid. Volia demanar-me un favor: que el diari Levante el tractés millor. Naturalment, el vaig enviar a fer punyetes. Li vaig dir que em pensava que ell era liberal com jo, però que ja veia que m’havia equivocat. La fi de les meues col·laboracions a ORT-Press va ser la seua resposta. Un dia, una secretària de la direcció em va telefonar i em va dir que deixés d’enviar articles. Li vaig preguntar qui li havia ordenat que m’ho digués i per què. Em contestà que no ho sabia. “No pot ser Zaplana?”, li vaig dir. “No sé nada, no sé nada”, contestà. Es posà nerviosa i penjà».[5]

Burguera fou un dels fundadors, juntament amb Joaquim Muñoz Peirats, del Partit Demòcrata Liberal del País Valencià, integrat en la Federació de Partits Democràtics i Liberals (PDLPV) i coalitzat amb la UCD. El 1977 va ser diputat a Madrid per aquestes sigles fins que la deriva anticatalanista de la UCD va provocar que es passés al Grup Mixt.

«Pel PDLPV, eixírem de diputats jo i Ximo Muñoz Peirats, i de senador, Antonio Noguera de Roig. En la primera reunió, als pocs dies de les eleccions, sotmeteren a votació el projecte de formar un sol partit amb la UCD. M’hi vaig oposar. En arribar al moment del debat de la Constitució vaig anar-me’n al grup mixt. Jo havia presentat una esmena a la disposició transitòria segona, segons la qual els territoris que en el passat hagueren plebiscitat afirmativament projectes d’Estatut d’Autonomia podrien passar immediatament a presentar un projecte d’Estatut en la forma que preveu l’apartat 2 de l’article 148. La meua esmena afegia que també podrien passar immediatament, i en les mateixes condicions, els territoris que hagueren perdut els seus Furs per dret de conquesta. Els diputats valencians s’oposaren a tramitar-la. El mateix passà al Senat, quan el senador valencià del PDLPV presentà la meua esmena».[6]

El 1979, Burguera va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), del qual va ser secretari general. L’objectiu era superar el fracàs electoral del nacionalisme representat el 1977 pel Partit Socialista del País Valencià, liderat per Alfons Cucó, i la Unió Democràtica del País Valencià de Vicent Ruiz Monrabal. El partit de Burguera es definia com a nacionalista, progressista d’esquerres, democràtic i comunalista i allunyat de posicions revolucionàries i independentistes. No va reeixir, però.

Fet i fet, la creació de l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià, format per sectors del PSPV que no van voler unir-se al PSOE, va frustrar les aspiracions del PNV a entrar a les Corts Valencianes.

A l’última, el 1982, la formació es va integrar en l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià per formar la Unitat del Poble Valencià, partit històric que va acabar transformant-se en el Bloc Nacionalista Valencià —ara, Més Compromís— formació principal de la coalició Compromís.

Des de 1984 i fins a la seua jubilació, Francesc de Paula Burguera va ser cap de premsa de Convergència i Unió al Congrés i al Senat, on es va guanyar una enorme i merescuda reputació entre els periodistes especialitzats en la crònica política. Presidí també des de la seua fundació el 1999 i fins a 2008 la plataforma cívica Valencians pel Canvi, en què van figurar un centenar d’intel·lectuals entre els quals s’hi comptaven Joan Francesc Mira, Francesc Pérez Moragón, Francesc Bayarri, Rafa Xambó, Gustau Muñoz, Ferran García-Oliver, Vicent Olmos, Ramon Lapiedra, Rosa Serrano, Juli Peretó, Rosa Solbes, Josepa Cucó o Josep Lluís Barona, que va passar a presidir-la el 2008. La plataforma pretenia des de la societat civil plantar cara a l’hegemonia d’un PP gangrenat per la corrupció i que en feia bandera de l’anticatalanisme. El 2016, sent-ne president Antoni Furió, i davant de la victòria de les forces de l’esquerra en les eleccions autonòmiques, la plataforma va dissoldre’s.

El 1990, Burguera va guanyar el Joan Fuster dels Premis Octubre amb un dels assajos de més influència política en aquell moment: És més senzill encara: digueu-li Espanya (Tres i Quatre, 1991), un text a cavall entre la reflexió política i l’autobiografia que d’alguna manera volia contraposar sense acritud les seues idees al també molt conegut assaig de Josep Guia, És molt senzill: digueu-li Catalunya (El Llamp, 1985) en què el matemàtic i líder del PSAN proposava substituir la denominació de Països Catalans per la de Catalunya. Una de les idees de Burguera era, en plena efervescència de les terceres vies, posar sobre la taula l’enorme presència del nacionalisme espanyol en la política valenciana.[7]

Tot i que allunyat dels posicionaments més ortodoxos del nacionalisme, Burguera no va ser ni molt menys condescendent amb els dirigents polítics valencians el 1997 durant les maniobres per a forjar un pacte lingüístic al País Valencià en què intervenien d’una banda el president Zaplana, de l’altra el secretari general del PSPV-PSOE Joan Romero i la majoria de les formacions polítiques valencianes, a més, de les universitats i diverses entitats de tots dos bàndols. El pacte comptava amb el vistiplau d’Aznar en Madrid i del president Jordi Pujol a Barcelona. Burguera, tot i que de tarannà dialogant, va mostrar públicament a través dels seus articles les seues reticències.

Aquell mateix any va rebre la Medalla d’Or de la Universitat de València, quan n’era rector l’historiador elxà Pedro Ruiz Torres.[8]

El polític i periodista es va fer mereixedor al llarg de la seua vida de nombrosos reconeixements civils i institucionals com la Creu de Sant Jordi el 1988, Miquelet d’Honor de la Societat Coral El Micalet en 1991, Premi Saó el 2005, Premi Llibertat d’Expressió de la Unió de Periodistes de 2006, IX Premi Vicent Ventura atorgat per diferents universitats i sindicats del 2008. A Burguera, a més, se’l va reconèixer també amb les medalles de les ciutats de Sueca i de Xixona.

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Llibres

---

Diversos autors. Francesc de Paula Burguera. Un valencià de veritat. València: Saó Edicions, 2005.