Editor i escriptor

Era el fill major dels tres que tingueren Joaquín Calpe i Salvadora Calpe, de família humil: el pare treballava al camp i la mare en l’artesania tèxtil artesanal del poble. Segons tots els indicis, el seu nom real era José Calpe Calpe, i adoptà el malnom popular de la família paterna (de Sabino) com a segon cognom artístic. De fet, ell era conegut com Sabinico.

Quan tenia tretze anys va morir son pare, fet que l’impulsà a emigrar d’aquest poble de l’Alt Millars per guanyar-se la vida en diversos oficis, com ara ajudant de farmacèutic a Albaida, practicant a Xest o reparador d’encenedors de gas a València. La informació de la seua vida juvenil ens prové del llibret ¡Ése es mi pueblo!, preparat per ell mateix per a un acte festiu al poble natal celebrat el 9 de juliol de 1937, pocs mesos abans que hi arribara el front. També va treballar de cambrer al famós bar valencià Casa Barrachina, de passant i botiguer, i es traslladà a Barcelona a treballar en la indústria tèxtil de mocadors pintats, concretament al barri del Clot de Barcelona, a la fàbrica de Can Cases, però al poc de temps tornà a València i continuà fent de jardiner i cantiner. És quan coneix Vicent Miquel Carceller i cofunden el setmanari satíric La Traca (1912), de la qual Calpe serà administrador per motius legals d’edat i col·laborador. A més, Josep Calpe escriu en el setmanari La Tronà entre 1912-1913 i publica diverses narracions en El Cuento del Dumenche, com ara «Secret de mare», «¿Baixe o no baixe?» i «Dos dones com no s’encontren», totes en 1915.

Cap a l’abril de 1916 es consuma el trencament entre els dos socis i Calpe funda en solitari La Matraca, de vida curta (19 números en 1916), en competència directa amb el publicació satírica de Carceller. Aquell mateix any marxa a França durant la Primera Guerra Mundial i treballa en la indústria d’armament i hi posa un restaurant, però poc després salpa cap a Cuba amb la muller i els tres fills, on exerceix durant dos anys com a majordom en una finca i col·labora al costat dels principals escriptors i artistes de la capital en la revista humorística popular Muecas de l’Havana, fent ús de diversos pseudònims: Jarana, Carcajada o Musamena.

Ja en la dècada dels 30 tornà a València, on va establir una casa de menjars i posteriorment un hostal anomenat La Mola, al carrer dels Assaonadors, 6. Un fet curiós és que aquesta via també es coneixia popularment amb el nom  «de l’Hostal de les Moles», per les rodes o moles de pedra que tenia fora del seu establiment. Va ser el seu darrer ofici.

Pel que fa a la seua obra literària i periodística, s’inicia en l’afició teatral pels volts del 1900 en el circuit amateur que li oferien entitats com L’Antigor, El Micalet i el Saló d’Obrers en General de València. En 1912 publicava segons El Pueblo l’obra Amor i sang de llop, una comèdia en un acte i en prosa de tall passional basada en costums d’un poble en el segle passat, segons el subtítol. El seu assessor literari era el dramaturg Vicent Pitarch Vidal. La creu del matrimoni és posterior, estrenada en els Jocs Florals de 1930 i publicada en 1932 juntament amb una reedició l’anterior; es tracta d’una comèdia en un acte en prosa «basada en la realitat de la vida matrimonial del proletari».

En 1926 havia estampat també al cap i casal Dins i fora de València: recopilació de notes festives i cuentos humorístics de la terra del Ché. Durant la Guerra Civil publicà dos poemaris prologats i ressenyats per Carles Salvador: La joia del vers festiu (1936) i Rialles i plors (1938), a més del llibret festiu esmentat ¡Ése es mi pueblo! (1937). Calpe demostra una gran facilitat per a la versificació i un gran coneixement dels girs més propis, tot i ser el castellà la seua llengua d’origen. Carles Salvador en destaca, a més, el grau de correcció lingüística, tres mèrits afegibles al to líric d’algunes composicions. Calpe va poder sufragar-se aquestes publicacions gràcies al seu negoci de l’hostal, en una maltempsada com la guerra. La seua poesia d’aquest període bèl·lic no és aliena a les circumstàncies, i hi podem trobar traces del seu republicanisme antifeixista.

El 10 de juny de 1939 va ser denunciat per una fictícia relació amb La Traca, que va portar a la mort a Vicent Miquel Carceller, i com a director i administrador del setmanari eròtic i de crítica política Picardía y Broma, amb oficina al mateix domicili de l’hostal. Va estar tancat cinc mesos a la Presó Model de València, on les tortures li van deixar seqüeles greus. En ser alliberat gràcies al favor d’un conegut, hagué de viure la resta d’anys de vida en cadira de rodes.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Iranzo Calpe, Juan. «Josep Calpe de Sabino» a: Quaderns d’Hemerografia Valenciana, núm. 5, 2007.