Cantant, productor musical i actor de doblatge

Va ser una de les figures més representatives de la cultura a la ciutat de València i possiblement el protagonista, junt als membres del seu conjunt musical, del cas més sagnant de la repressió franquista contra el moviment de la Nova Cançó a tots els Països Catalans.

El 1962 va fundar el mític grup musical Luis Miguel y sus 4Z, un grup que fusionava els estils del rock, el jazz i de la cançó melòdica, conegut en els cercles universitaris quasi al mateix temps que Raimon. Segons explica l’expert en història de la música al País Valencià, Josep Vicent Frechina, van ser Alfons Cucó i Manuel Ardit els qui van convèncer-lo perquè comencés a cantar en valencià. Tots dos havien acabat de formar el duet Els Escolans, amb què van actuar a Lo Rat Penat i a la universitat. Frechina explica que Ardit tocava la guitarra, i Cucó cantava cançons traduïdes per ells mateixos al valencià de Jacques Brel, Gilbert Bécaud, George Brassens o del grup nord-americà The Brothers Four, entre d’altres. Van ser també ells els qui van proporcionar a Lluís Miquel la versió en valencià de la cançó de Bécaud Marie, Marie, la qual va convertir-se en un dels seus temes més recordats.

El 1964, amb el nom ja d’Els 4Z, va publicar el primer EP (Edigsa, CM38), amb una versió del tema de Raimon, Al vent. El següent EP, publicat el 1965 també per Edigsa, seguí en la mateixa línia. Va incorporar temes com Marie, Marie o el hit de Ray Charles, I can’t stop loving you, lliurement titulat No podré, no, oblidar. El 1966 va editar encara un altre disc amb la mateixa casa, en el qual la peça que més va reeixir fou L’arbre, composició de Lluís Miquel i Alfred J. Llabrés.

«El grup –explica Frechina– semblava tenir un futur molt prometedor, però la seua carrera es truncà bruscament el mes de febrer de 1968, quan són detinguts durant una actuació al Cinema Artis de València, organitzada per l’Acadèmia d’Estudis Barreira per recaptar fons per al viatge de fi de curs. Els motius de la detenció mai no es van aclarir, i els membres del grup, on ja hi havia també Albert Garcia, passaren tres dies a les dependències policials i després foren alliberats». Així les coses, el procés judicial seguit pel Tribunal de Orden Público (TOP) va suposar la sistemàtica prohibició de totes les actuacions del grup. A més, el tercer disc fou retirat del mercat i se’n va prohibir la publicació d’un quart EP. Davant d’aquesta situació, el grup va decidir retirar-se dels escenaris. Com siga, explica Frechina, el 14 de maig de 1976 va reaparèixer amb el nom artístic de Lluís Miquel i Els 4Z en un recital al Valencia Cinema de la ciutat. El 1977 va editar en Odeon el seu primer disc de llarga durada, Onze cançons i un adéu, que va rebre els elogis de tota la crítica.

Això no obstant, «malgrat la gran qualitat del disc i el prestigi acumulat per l’autor, no tindrà continuació fins vora deu anys després, quan el 8 de novembre de 1986 enregistra en directe en el Teatre Principal de València Silenci gravem (Difusió Mediterrània, 1986), monumental doble disc que ens mostra Lluís Miquel en el millor moment de la seua trajectòria com a intèrpret. El cantant s’hi acompanya d’una orquestra de trenta músics, dirigida per Enric Murillo, i tres vells companys de viatge: Joaquín Sabina, Quico Pi de la Serra i Joan Manuel Serrat, amb qui interpreta una excepcional versió de La Fanette de Brel».

Desatès per les institucions valencianes des d’un punt de vista de la promoció cultural, tal com ressalta Frechina i el mateix cantant en una entrevista publicada en el setmanari El Temps el 1984, la fama li va arribar a través de la Patxinguer Z. L’orquestra va nàixer com una broma entre amics per amenitzar el ball de Cap d’Any de la Falla King Kong. Amb tot i això, «tindria tant d’èxit que acabarien tocant setmanalment a TVE en un programa de màxima audiència, Si yo fuera presidente, dirigit per Fernando García Tola». Va ser l’escriptor Manuel Vicent qui el va posar en contacte amb el programa de Tola després de veure’l actuar en Aitana, la desconnexió al País Valencià de la TVE.[1]

Val a dir que l’existència efímera de la Falla King Kong, fundada el 1977, va suposar una alenada d’aire fresc en el resclosit món faller de València, que s’havia bolcat en el moviment anticatalanista revoltat contra el clima de reconscienciació política, lingüística i cultural del país. Fundada pels fills de la burgesia local com Fernando Villalonga, que arribaria a ser conseller amb Eduardo Zaplana, o Alfons López Tena, s’oposava a l’organització centralista de la festa, a la seua mercantilització i a la impregnació en la festa de la coentor o mal gust característic de les provincianes classes benestants de la ciutat. Per la falla, a més de Lluís Miquel, van passar també Els Pavesos que liderava el showman Joan Monleón, el duet Remigi Palmero i Bustamante o la formació Al Tall.[2]

Cap als noranta, la presència en els escenaris de Lluís Miquel va anar minvant. El cantant es va concentrar aleshores en els Estudis Tabalet que havia fundat el 1977 i en la productora d’espectacles Adi Produccions. Els estudis, ubicats a Alboraia, van estar actius fins al 2012 i van ser pioners en el doblatge al País Valencià. El 1986 es va doblar la primera pel·lícula al valencià per a RTVV, Le salaire de la peur (1953), amb les veus d’Ovidi Montllor i Eduard Sancho. En Tabalet es va enregistrar també, entre molts altres discos mítics, Humitat relativa, el primer treball de Remigi Palmero. Els estudis també es van dedicar a la publicitat i enregistraren més de 2.000 jingles de marques comercials importants.

El 1988 va tornar als escenaris acompanyat pel cantant Paco Muñoz i l’actor Juli Mira amb l’espectacle Els nostres poetes, que tingué també el seu disc editat per Picap. «El disc –escriu Frechina– revisita alguna antiga musicació de Lluís Miquel –Les formigues, un poema de Soler i Godes ja inclòs a Onze cançons i un adéu– i ens permet escoltar-lo interpretant algunes cançons de Raimon sobre textos d’Ausiàs March –No pot mostrar lo món menys pietat, Veles e vents– o de Josep Lluís Valldecabres –Àngel que Déu, de Tomàs Villaroya. Entre les novetats estrictes trobem un parell de composicions d’Enric Murillo –partint del Pren-me així de March, ja musicat també pel grup Cànem, i Passeig per la ciutat, bell poema que Toni Mestre dedicà a València–, i del mateix Lluís Miquel Recerca, de Maria Beneyto, en una lectura musical molt diferent de la que feu alguns anys abans la Rondalla de la Costa».

L’èxit de l’espectacle fa que en dissenye un de nou, ara amb el títol Cançó valenciana, en què incorpora les veus femenines de Raquel Piñango i Magda Roig, després Aitana Ferrer. L’espectacle tindrà també el seu corresponent disc, Cançons de la cançó (EGT, 2003). Dos anys més tard enregistra un disc de llarga durada en solitari, A cau d’orella, «el tercer –apunta Frechina– en una carrera musical de més de quaranta anys: potser este és el secret del nivell artístic de tots tres, una lentíssima maduració dels projectes, l’enregistrament quan ve de gust, a resguard de pressions comercials i d’urgències espúries, i una llibertat absoluta a l’hora de triar repertori i interpretar-lo».

L’any 2006, el Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor li va concedir el Premi Ovidi en reconeixement a la seua trajectòria musical. Al desembre de 2014, la Societat Coral El Micalet li va atorgar el guardó de Miquelet d’Honor. El cantant, ja delicat de salut, va interpretar de manera improvisada alguns dels temes més importants del seu repertori en una vetlada en què el van acompanyar nombroses personalitats de la vida cultural i política del país, com Vicent Soler del PSPV, Joan Ribó de Compromís o Glòria Marcos d’EUPV.[3] Dos anys després va orquestrar en el Teatre Principal el concert Cantem en valencià, en què van intervindré, entre d’altres, Andreu Valor, Rafa Xambó, Joan Amèric, La Gossa Sorda, Al Tall o Josep Aparici ‘Apa’. El setembre de 2021 va rebre la Medalla del Consell Valencià de Cultura.[4] Tota la seua trajectòria musical i professional es pot consultar a la pàgina web que porta el seu nom.[5]

Imatge: revista Saó

Autoria: Francesc Viadel i Girbés

Llibres

---

Josep Vicent Frechina. La cançó en valencià. València: AVL, 2010.

---

Entrevista Saó (2014)
Entrevista Saó (2014)
https://revistasao.cat/entrevista-a-lluis-miquel/