Actriu

Emília Clement era el seu nom artístic. Estudià cant amb el mestre Lambert Alonso i es donà a conèixer en cercles com la Joventut Catòlica i l’Ateneu Valencià XX. Possiblement, l’inici de la seua carrera professional fou l’estrena de la revista Arrós en fesóls y naps, de Josep Peris Celda i Paco Balaguer, al teatre Regües l’octubre de 1921. Hi personificà el Teatre Apol·lo i la musa de l’escultura davant el rei Jaume I que, al cap dels segles, retornava a València. Allí conegué el tenor còmic Pepe Alba, que seria el seu futur espòs.

Tret d’aquesta escadussera obra en català, els seus primers passos foren com a tiple de sarsuela espanyola. El febrer de 1922 debutà al Teatre Russafa i, a continuació, novament al Regües, de la seua ciutat natal. L’any 1923 actuà en el Teatro Cómico de Madrid, i el 1924 al Teatre Victòria i al Teatre Nou de Barcelona en la companyia de Pau Gorgé. Als estius solia treballar en programacions que tenien lloc a la plaça de bous de València.

Es casà al mes de juny de 1924 i a l’estiu següent nasqué la seua filla Filomena, esdeveniment familiar que la mantingué durant un temps allunyada de l’escena.

L’abril de 1925, els germans Lluís i Ricard Camilleri inauguraren a València el Teatre Modern, que dedicaren exclusivament al teatre valencià amb el propòsit de dignificar-lo i guanyar-hi un nou públic. El director i primer actor de la companyia fou Pepe Alba. Emília tornà a actuar la primavera de 1926, en què, una vegada acabada la temporada del Modern, l’agrupació treballà en l’Ideal d’Alacant i el Russafa de València amb les obres de més succés. Així es produí un doble canvi en la trajectòria d’Emília Clement: el de l’idioma i el del cant líric per la declamació.

La temporada 1926-1927 i les dues següents, fins que el local desaparegué, fou la primera actriu del Teatre Modern i protagonitzà quasi totes les estrenes amb èxits com Dos casaments en un rato o La caloreta de l’estiu, de Rafael Martí Orberà; La demaná de la novia, d’Estanislau Alberola; ¡Mahoma, eres gran!, de Pepe Ángeles; ¡Benehit amor!, d’Artur Casinos; Cadena de flors, d’Eduard Buïl, i el singular «poema dramàtic» Rialles del voler, de Peris Celda, que remuntava l’acció al temps de les Germanies. La crítica destacà, de les seues interpretacions, l’economia del gest i la versatilitat per a encarnar personatges diversos. A la primavera de 1929, quan l’enderrocament del Modern era imminent, la companyia actuà breument al Russafa.

A continuació, Pepe Alba i Emília Clement marxaren a Madrid durant quatre temporades amb el parèntesi d’una gira per teatres de Buenos Aires, Rosario i Montevideo en la companyia de sarsuela del mestre Jacinto Guerrero. Com a tiple no tenia una veu excepcional, però ho compensava amb les seues qualitats d’actriu que dominava la gestualitat i sabia transmetre al públic el seu estat d’ànim.

Tornaren al teatre autòcton la temporada 1933-1934, contractats per Vicent M. Carceller, que inaugurava a València el coliseu Nostre Teatre. Entre les millors actuacions d’Emília Clement figuren La filla de la portera, de Felip Melià; Rondalla de rondalles, de Martí Orberà; La victòria dels vençuts, de Josep Castañer; Amparo la Sabatera, d’Enric Beltran, i La família, de Josep Soler Peris, que escollí per al dia del seu benefici juntament amb la sarsuela Les barraques, d’Eduard Escalante (fill) i el mestre Vicent Peydró, amb la qual sorprenia el públic que no coneixia aquest vessant de la seua labor actoral.

El mes de juny de 1934, la companyia es traslladà al Gran Teatre Espanyol de Barcelona i aconseguí un gran èxit de públic i de crítica, particularment amb la comèdia Ratolins de casa rica, d’Enric Beltran. Al setembre, el matrimoni d’actors romangué a la capital catalana. Alba en una companyia de revistes, i Emília en l’encapçalada per Empar Saus, dedicada a la sarsuela espanyola, que actuava al Teatre Victòria.

A l’estiu de 1935, la parella reorganitzà la Companyia de Comèdies Valencianes i tornà a l’escenari dels seus èxits, el Teatre Espanyol, on s’estigueren sis mesos, especialment amb comèdies de Felip Melià, i tot seguit passaren al Victòria. Mentrestant, a València, el teatre autòcton quasi havia desaparegut de les cartelleres. L’excepció fou novament la presència de la parella Alba-Clement al Teatre Russafa que, entre abril i juny, realitzaren una campanya de foment del gènere vernacle auspiciada per la recentment creada Societat d’Autors Valencians. D’altra banda, servia per al rodatge de les obres amb vista a la immediata temporada en l’Espanyol de Barcelona, on retornaren l’1 de juliol. Al cap de pocs dies esclatà la Guerra Civil i la programació s’interrompé. La temporada 1936-1937 actuaren principalment al Teatre Municipal de Castelló amb el repertori que duien preparat.

En els anys posteriors a la victòria franquista es produí la prohibició tàcita de les representacions en català, per la qual cosa Emília Clement treballà en companyies de sarsuela o d’opereta sense gaire rellevància. A València, a l’Apol·lo; també a Valladolid i Zamora; al Teatre Principal de Mallorca i, especialment a Barcelona, al Teatre Victòria, el Poliorama i el Principal Palacio. També participà en algunes pel·lícules, en papers secundaris, on, en ocasions, coincidí amb la seua filla Ena Alba.

L’any 1946 la parella Alba-Clement reprengué les representacions valencianes al Teatre Alkázar de València, i, com acostumaven, donaren a conèixer les novetats en coliseus de Barcelona com el Romea, l’Espanyol, l’Apol·lo i Talia. En l’elenc de l’agrupació, a més dels veterans Juli Espí, Miracle Baeza i Carme Casesnoves, hi havia la seua filla Francesca Alba. Entre les estrenes més destacades hi hagué Les males llengües, de Ramon Andrés Cabrelles; Sayons y granaeros, d’Enric Beltran i el succés extraordinari d’El Tio Estraperlo, de Jesús Morante Borràs. I com a esdeveniment cultural singular, al Teatre Apol·lo, la de Les Malaenes, de Martí Domínguez.

Pepe Alba morí el març de 1951. Emília Clement continuà com a primera actriu a l’Alkázar amb Pepe Codoñer de primer actor i director. La programació s’atreví a vulnerar el monopoli del teatre còmic amb obres en tres actes com el poema dramàtic L’hort embruixat, d’Alfred Sendín Galiana, on Emília es lluí en el paper de «Pepeta la Templà»; la comèdia comicosentimental La muntanya d’or, de Morante Borràs; o Tornar a voler, de Rafael Duyos i un jove Francesc de Paula Burguera, on tot just encarnà la bella tiple lírica «Glòria Ribera», de nissaga valenciana. Al juny de 1952, com a fi de temporada, se li reté un homenatge on interpretà la «Carmela» de la sarsuela Les barraques, pel qual sentia predilecció. Al setembre, presentaren L’hort embruixat als teatres Romea i Borràs de Barcelona.

Fou la seua fi de l’etapa com a primera actriu del teatre valencià. Després treballà en el Teatre Serrano de València en papers secundaris d’obres en castellà. Encetà la temporada 1958-1959 al Teatre Calderon de Barcelona en la companyia de la vedet Elenita Maya i Alfonso del Real, i l’any còmic 1963-1964 encara actuava al Teatre Talia de València, representant obres de Víctor Ruiz Iriarte i Alejandro Casona.

Quasi tota la seua vida artística estigué lligada a la del seu marit, Pepe Alba, primer actor i director de la companyia, que preferia les peces còmiques amb papers pensats per al seu lluïment. Malgrat això, la personalitat d’Emília Clement no hi restà eclipsada per la gran popularitat de la seua parella escènica. Era una actriu amb molts recursos tant per al teatre líric com per a la declamació, que sabia donar vida als més diversos personatges, com li agraí el públic, principalment el del teatre en llengua pròpia, tant a València com a Barcelona, on treballà amb infreqüent normalitat i gran èxit durant llargues temporades amb el mateix repertori. Combinà el teatre valencià amb l’espanyol segons les èpoques perquè les fluctuacions del teatre autòcton no sempre permetien una regularitat suficient per a l’exercici de la professió. Pel nombre d’obres i per la seua qualitat interpretativa fou una de les millors actrius valencianes del seu temps.

Imatge: La Semana Gráfica (17 de setembre de 1927)

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Llibres

---

Gabriel Garcia Frasquet. El teatre valencià (1845-1945). La rellevància de les actrius. València: Institució Alfons el Magnànim-Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2022.

Articles en publicacions periòdiques

---

Òscar Pérez Silvestre. «Pepe Alba (1885-1951): dies i obres d’un actor d’estrena» a: Braçal, núm. 31-32, 2005, p. 235-258.