Aparellador i escriptor

Fins als catorze anys va viure a Alzira, estudià a l’escola dels franciscans i passava els estius amb son pare en la verema de França. Cursà els estudis superiors a l’Escola Tècnica d’Aparelladors de Madrid i, abans d’acabar la carrera, marxà a Frankfurt i Berlín per treballar en una empresa de construcció. Allà trobà una intensa activitat cultural i una llibertat que ací no existia, coneix diversos escriptors catalans i l’any 1972 participa en la Setmana Catalana de Berlín, durant la qual es feren jornades de poesia, conferències i concerts. Hi assisteixen cantants com Raimon o Ovidi Montllor i escriptors com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés. El 1980 va tornar a València i va fer d’aparellador municipal a Carcaixent. Era casat amb María Cristina López Altschwager.

La seua activitat com a creador se centrà en la poesia, dedicació que aviat fou reconeguda amb el Premio Salazar de poesia universitària (1968). El 1971 publicà les obres Amb cansera, amb desengany i Des del meu exili voluntari, amb les quals havia guanyat dos anys consecutius el Premi Ausiàs March de Gandia de poesia (1969 i 1970, respectivament). Va ser inclòs en l’antologia Carn fresca (1974) d’Amadeu Fabregat.

Per al professor Dominic Keown, «caldrà tenir present que aquestes dues col·leccions són l’obra primerenca d’un jove escriptor. Faltarien encara catorze anys llargs de gestió i aprenentatge per a què sortís el tour de force que és el Tricicle per a bestioles [finalista de l’Ausiàs March 1983]. No s’hauria de menysprear, però, aquesta producció inicial que defineix el nostre autor com un dels representants més destacats de la lírica catalana que més entronca amb les línies generals de la poesia contemporània europea».

A més a més, va col·laborar en el diari Ciudad de Alcoy (1968) i en les revistes literàries Abalorio de Sagunt (1986) i Tac-carbònica (1991). Així mateix, cal esmentar també tres poemaris inèdits: Zodíac, L’home lineal i Balades per a no cantar. 

Després d’un llarg silenci literari, almenys públicament, en què es va dedicar a la pintura, El Petit Editor publicà el poemari Blanca doble i d’altres cançons (2014) a aquest poeta destacat de la generació dels 70, amb pròleg de Josep Antoni Fluixà i il·lustracions de l’autor. És un recull que descansava al calaix, fet en dues parts, amb composicions escrites abans dels anys setanta i de més recents. Tal com confessa ell mateix, la seua poesia està influïda per autors francesos com Paul Verlaine, André Breton o Jacques Prévert.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Amadeu Fabregat. Carn fresca. Poesia valenciana jove. València: L'Estel, 1974.

---

Josep Palomero Almela. Bengales en la fosca. Alzira: Bromera, 1997.

Capítols de llibres

---

Diversos autors. «Domènec Canet Vallés», a: Diversos autors. Diccionari de la literatura valenciana (1968-2000). Alacant: IC Juan Gil-Albert, 2001, p. 97-98.

Articles en publicacions periòdiques

---

Dominic Keown. «La primera poesia de Domènec Canet» a: Caplletra, núm. 10, 1991, p. 139-150.

---

Videoentrevista a Domènec Canet
Videoentrevista a Domènec Canet
http://memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=4508