Metge i escriptor

Nascut al si d’una família de classe mitjana, en què son pare era agent comercial. Cursà els estudis mitjans a l’Institut de Segona Ensenyança de Castelló i els superiors a la Facultat de Medicina de València; es doctorà a la Universidad Central de Madrid el 3 de juliol de 1873. Fou catedràtic d’Anatomia, fundador de la revista Gaceta de los Hospitales (1882-1885), metge cirurgià de l’Hospital Provincial de València, introductor a València les tècniques de cirurgia digestiva de Theodor Billroth i de les innovacions europees sobre higiene i profilaxi municipal, president en la primera etapa de l’Institut Mèdic Valencià (1893-1894), degà de la mateixa institució i, a més a més, tingué una participació molt activa en els cercles literaris fins a la fi de la vida.

Inquiet de mena, al caliu de la Revolució de 1868 va ser un dels fundadors a València de «La Antocha», unes tertúlies setmanals d’estudiants per al conreu de les lletres i d’exercicis de controvèrsia que derivaren en l’Ateneo Científico, Literario y Artístico, amb els propòsits de fomentar l’estudi de la paleografia, la taquigrafia i «el llemosí». A Castelló feu el mateix amb Godofred Ros en crear el Liceo Escolar Castellonense, de vida curta (1869-1871). En opositar a una plaça de metge per a l’Hospital General de València i guanyar-la, s’establí a València però mantingué un contacte constant i l’interés per estudiar i contar com era la vida passada de la seua ciutat natal.

Va ser membre de la Junta de Govern de Lo Rat Penat en el mandat de Leopold Trénor Palavicino (1908-1910), uns anys marcats per les activitats organitzades al voltant de l’Exposició Regional de 1909 i l’Exposició Nacional de 1910. Entre altres, hi trobem en companyia seua Enric Alberola, Josep Bodria, Jacint Maria Mustieles, Francesc Martínez Martínez, Josep Rodrigo Pertegàs, Manuel Cortina, Francesc Almarche i Salvador Carreres. En la presidència següent, la de Vicent Dualde, Francesc Cantó és nomenat president de la Secció de Teatre.

Cantó va ser el 17é president de LRP uns mesos de 1915, en presentar la dimissió per motius de salut el Baró d’Alcalalí. L’entitat travessava aleshores una situació inestable i delicada, tan delicada que l’Almanaque Las Provincias ressenyava: «El último día de este mes (febrero), se celebró una reunión en los salones de Lo Rat Penat, con objeto de nombrar la nueva junta que aunara voluntades y diese nuevo impulso a la sociedad, amenazada de muerte». Com a president, va assistir a l’històric i massiu l’Aplec del Puig del 20 de juny de 1915 en reivindicació de la recuperació del monestir, al costat de La Voz de Valencia, Las Provincias, el setmanari Pàtria Nova, la Joventut Valencianista i autoritats diverses del cap i casal. També durant el seu mandat tingué lloc la polèmica per la designació del diputat andalús José Estrada com a mantenidor dels Jocs Florals, fet que originà aldarulls de la Joventut Valencianista en la gala al Teatre Principal. El 13 d’octubre de 1915, Francesc Cantó presentava a la Junta de Govern la dimissió irrevocable.

Com a ratpenatista, va concursar en els Jocs Florals i obtingué premis i accèssits en 1882, 1924, 1927, 1928 i 1929 amb treballs sobre Gaspar Torrella, Joan Gilabert Jofré i el P. Joan Perpinyà. A més, va ser l’artífex per a la confecció bilingüe de l’obra col·lectiva dedicada a la coronació canònica de la Mare de Déu del Lledó, patrona de Castelló (1924), per a la qual va poder convocar un bon nombre de poetes i n’escrigué la presentació, un text sobre la devoció local i diversos poemes en valencià i castellà.

Va ser membre del Centre de Cultura Valenciana i va publicar articles en Cultura Valenciana, Revista de Castellón (1913-1915), Veu de la Plana (1916), Diario de Castellón, Las Provincias, Almanaque Las Provincias (1929, 1930 i 1933) i en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (1920, 1921, 1922, 1923, 1926 1931, 1932), alguns retrospectius sobre la ciutat i sa vida personal.

En la publicació periòdica de la Castellonenca va estampar en 1920 una sèrie ben interessant titulada Espigolant entre’l rastoll. Més de cent pensaments morals, que va reunir en un opuscle el mateix any. L’entitat Nostra Parla el va considerar «una mostra de la florida valencianista en la capital de la Plana» en un moment en què tot restava congelat per al valencianisme polític i cultural. Aquest recull de pensaments proverbials, destil·lats per aquell metge d’edat provecta, era un gènere poc conreat llavors en la llengua del país i va rebre els elogis d’aquells joves abonats a la Utopia i l’Ideal.

Francesc Cantó es va casar amb Mª Ángeles Ibáñez Fernández-Cordero i vivien al carrer del Comte de Montornés número 14 de València. Van tindre cinc descendents: María de los Ángeles, Irene, María, Francisco i Josefina. La seua filla menuda, Josefina Cantó Ibáñez, també va escriure poemes en valencià i és l’autora del conegudíssim «Alacant és un encant», premiat en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926. La família devia tindre propietats a Carcaixent, des d’on Cantó i Josefina dataven textos literaris. El matrimoni és soterrat al Cementeri General de València.

Fou antologat per Lluís Meseguer en l’Antologia d’escriptors castellonencs (AVL, 2009). Recentment, Òscar Pérez ha estudiat l’opuscle Espigolant entre’l rastoll (en premsa). No té cap via pública dedicada, per la qual cosa el seu record resulta de transmissió complicada.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Lluís Meseguer Pallarés. Castelló literari. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló-UJI, 2003.

---

Lluís Meseguer Pallarés. Antologia d’escriptors castellonencs. València: AVL, 2009.

Articles en publicacions periòdiques

---

Redacció. «Francisco Cantó Blasco» a: Almanaque de Las Provincias para 1934, 1934, p. 452.

---

Elena Sánchez Almela: sobre Francesc Cantó
Elena Sánchez Almela: sobre Francesc Cantó
https://dbe.rah.es/biografias/37727/francisco-canto-blasco