Propietari i col·laborador del Diccionari Català-Valencià-Balear

Membre d’una família benestant d’Alcoi, propietària del Bazar Alcoyano del carrer de Sant Nicolau, número 8. Segons Josep Tormo (2008), era casat amb la seua cosina Rita Llopis Pastor i tenien cinc fills: María, Milagro, Rafael, Carmen i Luis.

De ben jove fou bibliotecari de l’Acadèmia de Joventut Catòlica (1869), i el 1905 el trobem com a president del Cercle de Joventut Tradicionalista. Aquell mateix any va coincidir amb Mn. Alcover a València en l’Assemblea Regional de Societats Catòliques Obreres, en la qual el manacorí va pronunciar un discurs encoratjador destinat a reclutar cooperadors. Rafael Cantó degué escoltar-lo amb emoció i resultà ben impactat per aquelles paraules vehements: «Tenim dins Espanya quatre llengües: la nostra, axò es, la catalana, y llavò la castellana, la vasca y la gallega. […] Hem d’esser nosaltres meteys que l’hem de fer, axò es, cada regió l’estudi de la seua llengua pròpia, y per tant els catalans, valencians y balears hem d’estudiar la nostra, la catalana. Aquest estudi ha de consistir en fer el diccionari y la gramàtica d’aquesta llengua. Una y altra no han d’esser obra just de quatre sabis, sino de tot el poble; han d’esser obres nacionals. […] A n-aquexa obra de replegar paraules y formes gramaticals convidam les Sociedats Católiques Obreres representades aquí. Bastaria que hi dedicassen mitj’hora cada diumenge, y seria un tema molt entretengut y profitós».

Maria Pilar Perea va rescatar 18 cartes entre Alcover i Cantó que van del 1907 al 1915. El propietari alcoià serà, juntament amb Mn. Remigi Vicedo i Mn. Tomàs Miró Pascual, un dels informadors més fidels i eficients de la ciutat. En 1907 li escrivia: «Asi som una bona colla d’amics y admiradors de vosté: manemos y segos obedirem. Tenim lo meng deu o dotze fulls plens de paraules y refranes que cuan vullga lils enviarem. No tinc que dirli mes sinó que soc correligionari de voste admirador y el considere com a regenerador de la patria aragonesa y per lo tant pot dispondre com vullga de este servidor». Cantó, que li confessa que no havia escrit mai en valencià, va aprendre les beceroles de la llengua pròpia llegint algun diari català, el Bolletí i les Rondaies d’Alcover. 

Com a regionalista, es va sentir atret per l’Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 de la societat València Nova i Faustí Barberà, a la qual concorregueren carlins i republicans. Opinava Rafael Cantó en confidència a Alcover: «La idea del regionalisme es molt simpática y la única que prenent cos podria fermos saltar el gat de l’asquena d’en Canalejas. Esta mateixa idea la tenen uns pocs amics d’assí que son regionalistes per convicció i l’any passat 1907 ya es reuniren i acordaren suscriures y anar com assi ho feren a la Assamblea regionalista que fa poc mes d’un any es celebra en Valencia, jo també em vatx suscriure. Densá de la Assamblea no se que s’atgen menetjat a res, esperan les determinacions el Centre de Valencia i allá ha anada molt callada la cosa fins ara, que han comensat a publicar el periodic Terra valenciana y es veu que treballem ferm en la propaganda del Regionalisme per lo que llisc en lo dit periòdic».

En 1910, Cantó es va entrevistar amb Lluís Fullana i va conéixer personalment Mn. Alcover a Alcoi, visita filològica que feu coincidir amb les festes grosses de la ciutat. Era el 21 d’abril: «Tot devallant del tren, mos trobàrem dins els brassos dels amics del cor Mn. Tomàs Miró i D. Rafel Cantó i Llopis, entusiasta com el qui més de la llenga valenciana. Mos ne menaren a casa-llur, i comensàrem a l’acte l’estudi de l’interessantíssim dialecte alcoyà». Com que no trobaren xiquets disponibles per les festes, Rafael Cantó i família, i els mossens Tomàs Miró i Remigi Vicedo ajudaren Alcover en l’estudi de la conjugació i la fonètica local.

Rafael Cantó es va morir enmig d’aquesta intensa col·laboració (1917), fet que apareix en l’obituari que li dedicà Alcover i ens ofereix dades sobre el traspassat que confirmen la seua vàlua: «Nadiu d’Alcoi, cap d’una honorable familia, de molt bona posició, relligiosíssim, estimat i respectat de tothom, En Cantó era un entusiasta de la nostra llengua com pocs n’hi hagués dins tot el Reine de València. Ens replegava paraules i frases dins Alcoi, dins tota aquella encontrada, hi feia totes les enquestes i escorcolls llingüístics que li comanàvem, predicava sempre i a tot arreu l’amor i l’adhesió a la nostra llengua, i casi no sabía parlar més que d’ella, de l’Esglesia i de la seua familia: aqueixes tres amors eren tota la seua curolla, tot el seu anhel, tota la seua vida. Ja feia temps que anava cop-piu i primetjant massa de salut, fins que ara darrerament li sobrevengué tal tarroscada que no ha poguda resistir, tallant-li Deu el fil de la vida, plena de dies i de bones obres». Efectivament, els familiars de Cantó asseguraven que recorria tots els masos i les partides rurals alcoianes (Barxell, la Rambla, la Uixola...) per fer enquestes als llauradors sobre noms de plantes, insectes, vocabulari agrícola, cançons de batre, etc., que després enviava en les cèdules reglamentàries a Alcover.

En la nova visita que Alcover feu a Alcoi el 1921, Mn. Tomàs Miró li lliurà uns reculls d’expressions de Cantó que encara guardava la vídua: «Mossèn [Emili] Sastre se passa tot lo dematí i decapvespre registrant un bell paquet de llistes de mots: frases d’Alcoi, que ens ha duites Mossèn Tomàs Miró, donant-nos-les de part de la senyora de D. Rafel Cantó i Llopis, que al cel sia. Es la feyna de tota la vida de dit senyor, que la consagrà tota a Deu, a la seua familia i a la llengua valenciana».

L’estudiós Jordi Domènech, després d’analitzar totes les dades del col·laborador, sentencia que, juntament amb Remigi Vicedo, és qui més seriosament es pren a Alcoi la tasca encomanada per Alcover, tot i no tindre cap formació lingüística ni tan sols pertànyer a l’estret món de la cultura d’aleshores. Però, conscient de les seues mancances i amb molta humilitat, intenta aprendre de les publicacions que Alcover li proporciona i de les converses que manté amb els que saben (Lluís Fullana o Pere Barnils, entre d’altres), i supleix la falta de preparació amb la passió amb què estima el seu poble i la seua llengua.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Jordi Domènech Vicedo. Els col·laboradors alcoians del Diccionari català-valencià-balear (TFG). Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2016.

Articles en publicacions periòdiques

---

Jordi Domènech Vicedo. «Rafael Cantó Llopis i Tomàs Miró Pascual, col·laboradors alcoians d’Antoni M. Alcover» a: Randa, núm. 89, 2023, p. 127-144.

---

Josep Tormo Colomina. «Mossén Alcover, l’apòstol de la llengua, convidat a festes de Sant Jordi en 1910» a: Revista de Fiestas de San Jorge. Moros y Cristianos, 2008, p. 136-137.