Periodista i escriptor

Capó és definia com a «fill únic de mare teuladina (Dolors Garcia Vengut) i de pare benissenc (Tomàs Capó Ivars)». La seua infantesa va estar marcada per la guerra i l’empresonament de son pare, socialista i alcalde de Benissa en 1937, al quan van fer pres en voler fugir pel port d’Alacant al març de 1939. Va estar empresonat al camp de concentració provisional de Los Almendros d’Alacant, San Isidro d’Albatera, Penal del Dueso (Cantàbria), Reformatori d’Alacant i desterrament a València.

Mentrestant, el jove Bernat estudia a València dels onze als dèsset anys amb els escolapis per influència del seu avi, administrador d’una cooperativa que era propietat dels franciscans. En començar els estudis universitaris de Dret, va treballar alhora en l’antiga Unió de Benissa (Ubesa) com a despatxador de bitllets.

«Jo era una persona que havia fet el primer curs de Dret a la universitat, i que al segon any ja s’ho volia deixar per a ser periodista», comenta Capó en una entrevista. Efectivament, sense acabar els estudis de lleis, va començar a col·laborar sense nòmina en el diari vespertí Jornada i posteriorment en Levante (1956), Baleares de Palma (1956), Agència EFE (1956), Información d’Alacant i RNE (1959). Ja establit a Alacant, al barri de Benalua, compagina el treball de periodista en Información amb el de cap provincial d’autobusos d’Ubesa i es casa amb Lola Tur el 12 de setembre de 1957 a l’ermita de la Font Santa de Teulada. Home d’una exemplar trajectòria cívica i humanista, va participar en moltes empreses culturals, com ara la fundació del Diario de Valencia (1980-1982) o de Noticias al Día (1984), alhora que coadjuvava amb els seus escrits al redreçament del País Valencià, amb articles publicats en Saó, El Temps, Mediterráneo i Qué y Dónde, entre d’altres.

Amb el temps, va esdevenir també un escriptor prolífic. A partir de la seua vinculació amb les lletres, va participar activament en les tertúlies comandades per l’intel·lectual Joan Fuster, que comptaven amb el protagonisme d’altres escriptors com Vicent Ventura, Josep Iborra o el pare Josep Espasa, a casa del qual, en ocasions, se celebraven. De fet, una de les coses que va animar Capó a participar-hi va ser que, una vegada es va avisar de la seua incorporació, l’esmentat mossén, en ple franquisme, va acceptar les seues creences atees amb total respecte, ja que «això és cosa seua».

Com a escriptor, es va interessar per la cultura popular i la narració en llibres com Gente inolvidable (1977), Estampes pobletanes (1978), De Berdica a Navayork (1978 i 2008), Espigolant pel rostoll morisc (1980, 1999), Rèquiem per una amistat (1982), Benissa. Crónicas de un pueblo (1983), El rossinyol del Pou d’Avall (1984), El cant de l’alosa (1986), La Criminala (1986 i 2004), Cronicó del sisè (1987), El teuladí utòpic (1990), Carniceros, 6 (1992), On ets Gigi? (1992), Costumari valencià (1992, 1994 i 2012), Pleniluni (1993), Terra de cireres (2002), La mina del marabut (2015) o El vellard i la garsa (2016).

Va ser regidor de Cultura de Benissa en tres legislatures a partir de 1979 amb el PSPV, mandat en el qual s’inaugurà la Casa de la Cultura i el Conservatori. Com a activista cultural, va crear en 1980 amb Pere Cabrera els Premis 25 d’Abril de narrativa curta, poesia, investigació i teatre, i fou fundador i primer president de l’Associació Cultural Hispano-Àrab d’Alacant.

El primer homenatge va ser al seu poble en 1997, quan el Ple va acordar posar el seu nom a la biblioteca municipal. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li van fer en el 2001 un homenatge pel conjunt de la seua obra. Va ser Premi Vicent Ventura 2004. A la primavera del 2007, la Universitat d’Alacant va organitzar a la Seu Universitària de la Marina (Benissa) el curs monogràfic sobre la seua figura i obra anomenat «Bernat Capó: espigolant pel rostoll de les paraules», intervencions publicades en el número 33-34 de la revista L’Aiguadolç de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. El 2013 rebé la Medalla de Plata del Consell Valencià de Cultura com a Benefactor del Patrimoni Cultural Valencià. A l’octubre de 2016 va ser nomenat Fill Predilecte de Benissa. A més, l’editorial Bullent va crear l’any 1999 el Premi de Cultura Popular Bernat Capó, que des del 2018 convoca el Museu Valencià d’Etnologia i l’Àrea de Cultura de la Diputació de València amb l’ànim de fomentar la investigació i la difusió de la cultura popular. Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la qual li va dedicar un vídeo dins «Veus literàries».

Va morir al seu domicili a l’edat de 89 anys com a conseqüència d’una greu malaltia que patia. L’Ajuntament de Benissa va decretar tres dies de dol oficial i va condicionar el Centre d’Art Taller Ivars com a capella ardent. El 2 de març de 2017, el rector de la Universitat d’Alacant, Manuel Palomar, el va visitar a sa casa a fi de lliurar-li el Llorer d’Or, la màxima distinció honorífica que atorga la universitat. Capó no va acudir a l’acte institucional perquè estava delicat de salut i va estar representat pel seu nebot, Pedro Soliveres. El Llorer d’Or el distingeix «com un autor essencial per entendre el procés de reconstrucció lingüística i cultural que la societat valenciana ha protagonitzat en el darrer mig segle».

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Diversos autors. L'Aiguadolç, 33-34. Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules. Pedreguer: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2007.

---

Laura Soler Azorín. Conversa amb Bernat Capó. Alacant: Universitat d'Alacant, 2013.

---

Esperança Camps Barber: Bernat Capó, l’homenot que era de tots
Esperança Camps Barber: Bernat Capó, l’homenot que era de tots
https://www.vilaweb.cat/noticies/bernat-capo-lhomenot-que-era-de-tots/