Advocat, polític i literat

Nasqué a València, però des dels set anys residí a Gandia amb els seus oncles, ja que havia quedat orfe. Estudià Dret i l’any 1910 acabà la carrera. Ben aviat es convertí en una de les figures més importants de la dreta catòlica a la ciutat com a conferenciant a la seu gandiana de les Congregacions Marianes, de les quals esdevingué president, o en els cercles catòlics; i com a col·laborador en la premsa local i integrant de totes les iniciatives de Joaquim Ballester i el jesuïta Carles Ferrís tals com el Sanatori de Fontilles, el Centre d’Acció Social, els sindicats agrícoles o la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Gandia.

Durant la dictadura de Primo de Rivera ocupà càrrecs en el govern municipal, fins que un tomb polític l’en separà. Des de 1923 fins a 1928, any en què es casà amb Berta Albalat i es traslladà a València, fou director de la Revista de Gandía, “Periódico consagrado al Divino Corazón de Jesús. Órgano de los Sindicatos Agrícolas de la Región”.

Començà a escriure en català amb un poema per als Jocs Florals que se celebraren l’any 1922 a la capital de la Safor, amb el qual aconseguí un accèssit a la viola d’or. Però el primer que publicà fou la col·laboració en la Corona oferta per Lo Rat Penat a la Mare de Deu dels Desamparats ab motiu de la seua canónica coronació (1923). Pel mateix temps escriví, també en la llengua del país, un “Himne a Gandia”, amb lletra del mestre Josep Gea; i, pocs dies després del colp d’estat que instaurà el directori militar, estrenà al teatret de l’Escola Pia de Gandia la peça bilingüe en un acte i dos quadres El mejor placer, on destacava un llarg monòleg, ple de sentimentalisme, titulat “Carta d’un soldat”, que sens dubte s’inspirava en el conegut poema quasi homònim que Teodor Llorente presentà als Jocs Florals de l’any 1896 per tal d’encoratjar els soldats que lluitaven a Cuba.

Pel febrer de 1926 es produí la seua marginació de l’Ajuntament i de l’alcalde Joaquim Ballester. Era el final del predomini dels catòlics en el consistori. A partir d’aquell moment, Revista de Gandía marcà les distàncies amb els nous representants. La tibantor arribà fins al punt de rebre multes de la censura prèvia municipal. És el moment en què Capsir augmenta la presència del català en el periòdic. Ell mateix hi publicà proses, cas insòlit en la premsa gandiana; inclogué en la primera pàgina els “Gojos a la Santísima Verge Maria, Mare dels Desamparats”, de Llorente; divulgà la revista bilingüe Cultura Valenciana, que editava l’Acadèmia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil al cap i casal. Hi escrivien un bon grup de literats valencians, amb predomini dels d’ideologia conservadora, entre els quals es trobava el seu amic Lluís Guarner, que li devia servir d’enllaç amb els cercles literaris capitalins. És així com arribà a col·laborar en aquesta publicació, novament en prosa valenciana, o en l’Almanaque de Las Provincias.

De qualsevol manera, Capsir es convertí en el responsable de la premsa saforenca que amb més consciencià emprà la llengua pròpia. Ho podem veure, per exemple, en el recull d’articles del llibret Nostra Falla, on foren convidats a participar els corresponsals dels periòdics de València i els directors dels setmanaris locals. Sols el seu text era en català, tot i que el tema era propici a l’efusió vernacla.

Quan es traslladà a la capital, pràcticament paralitzà la seua activitat literària, però encara continuà enviant escrits a la premsa gandiana. Destaquen, per la seua excepcionalitat, alguns articles d’opinió política o sobre temes històrics, en català, publicats en la Revista de Gandía. L’any 1929, el seu amic Guarner l’inclogué dins la fallada Antología de poetas valencianos, apareguda en la revista literària madrilenya Los Poetas. L’any següent es presentà als Jocs Florals de Lo Rat Penat i obtingué el premi oferit per l’arquebisbe de València amb una monografia sobre el Crist de l’Empar venerat a la Pobla del Duc.

Així mateix, en el blog Caliu capsirenc (http://jmcapsir.blogspot.com) es publicà el poema «¿Alló ja no tornarà?», escrit a València al maig de 1936, tot recreant l’esplendor i l’alegria de la processó de la Mare de Déu dels Desemparats, que havia quedat interrompuda. A més, hi ha articles seus de la Revista de Gandía i part d’un diari de la guerra.

Passà el conflicte bèl·lic a la Pobla del Duc, d’on fou alcalde durant el franquisme i hi residí fins a la mort. Allunyat dels ambients literaris, la seua producció poètica es limità a textos esparsos de tema local com “Les campanes de la Pobla” o un “Himne a la Pobla”. L’any 1954 publicà l’esmentat treball guardonat per Lo Rat Penat amb l’afegit dels capítols que completaven el període transcorregut des d’aleshores, però ara traduït al castellà: El Stmo. Cristo del Amparo de Puebla del Duc. En una nota introductòria, com a justificació poc convincent, lamenta el fet d’haver-se vist obligat a traduir-lo per causa de la manca de competència lectora dels seus paisans en la llengua que usaven oralment.

Resten inèdites les seues interessants Memorias, que només es coneixen molt fragmentàriament per prevenció de la família.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Llibres

---

Gabriel Garcia Frasquet. Sermons satírics, violes d’or i capellans poetes (La Safor 1900-1936). València: Saó Edicions, 1996.

---

Caliu capsirenc
Caliu capsirenc
http:jmcapsir.blogspot.com