Fèlix Cartal
Benissa,
circa 1942
Aranyel,
17 de desembre de 2024
Cantant, empresari d’hostaleria i cuiner
Definit pel periodista Lluís Messeguer com un “soci treballador i sentimental de la Nova Cançó”, poques coses se saben de la seua trajectòria vital. Qui millor ha seguit les petges de la seua vida ha estat, com en tants altres casos, l’expert Josep Vicent Frechina, que li dedica uns paràgrafs en el seu llibre de consulta obligatòria: La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (AVL, 2011).
Nascut a Benissa, es va traslladar amb la família a Castelló de la Plana quan només tenia sis mesos. Explica Frechina que va començar a cantar en una coral i que, posteriorment, es va integrar en una orquestra, “origen possiblement de la seua predilecció pels gèneres populars de ball: pasdoble, tango, txa-txa-txa”.
“El 1968 (explica Frechina) va publicar el seu primer disc, un EP de quatre cançons (Concèntric, 6071-UC), enregistrat en una hora –hi havia més temps disponible a l’estudi– amb arranjaments orquestrals de Francesc Burrull que no es van poder assajar. El disc mostra un intèrpret versàtil i vigorós en la línia dels cantautors melòdics que fan fortuna en les llistes d’èxits radiofònics”. Es tracta d’Amor d’amo. Sobre Estop, Paco Muñoz, que el va tractar sovint, n’admirava “la capacitat que tenia per a improvisar. Aquell disc Amor d’amo fou pràcticament un directe”.[1]
Joan Fuster, “en el preceptiu text de la carpeta”, detectava aquest potencial comercial de Cartal que “podia satisfer la necessitat peremptòria que tenia la Cançó de fer-se definitivament popular. El taral·la espontani acostuma a tenir llengua, procedència i intencions forasteres, perquè els recursos locals en desdenyen la servitud: els manobres de la «Nova Cançó», guitarreta en mà, sembla que aspirin al Premi Nobel, d’entrada. (...) les balades sentimentals i enèrgiques de Fèlix Estop (...) són l’opció o el substitutiu d’un tipus de cançó que és popular entre nosaltres i que, tanmateix, no és nostra. Amb Fèlix Estop comença a poder ser-ho. Mitja dotzena de felixestops corregirien aquest dèficit substancial”.
Però les expectatives entusiastes de Fuster no es corresponien amb la realitat. El mateix Estop assegurava a Frechina que viure de la Cançó era pràcticament impossible: “No, no es podia viure. I cobrar, mira: des de 800 pts que vaig cobrar a la Cova del Drac a una batedora elèctrica que em van pagar a Cullera... Imagina’t! I la majoria d’actuacions ni es podien cobrar: anaves a un lloc, pagant-te els viatges, actuaves davant de cent-cinquanta xiquets que havien pagat quinze pessetes d’entrada i, ¿com havies de cobrar amb la recaptació que feien els organitzadors?”.
Davant d’aquesta situació, Estop va optar per emigrar i s’establí en primer lloc a la ciutat alemanya d’Hamburg. Des d’allà va poder actuar per tot el nord d’Europa (Bèlgica, Dinamarca o Suècia) i, a més, “en els llocs més insospitats, des del pati d’una fàbrica fins a un cabaret, i des d’una església fins a una universitat”.
A finals dels setanta va tornar a València i es va integrar de nou en el moviment de la Cançó en un moment en què aquest tenia un cert auge. Participa aleshores en els discos col·lectius Nadal valencià (1979, Ànec-Dial) i Nadal valencià 2 (1980, Ànec-Dial). Concretament, ho fa amb dues nadales escrites pel poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra, amb qui tenia molta amistat, i musicades per ell mateix: “Nadala dels mariners” i “Nadala dels pastorets pecatosos”. Aquesta darrera nadala relata el viatge dels pastors des del nord del País Valencià (Morella, Sant Mateu, Jou, Vistabella, Catí, Llucena, Xert, Vilabella) fins a Betlem. El cas és que el viatge s’endarrereix per 15 anys atès que els pastors es van entretenint amb totes les pastores que es van trobant. Com siga, el Jesús adolescent resta importància al fet i els diu: “No ploreu pastorets, / no ploreu més pastoretes, / per haver vingut tant tard / a portar-me les sopetes / per haver vingut tant tard a portar-me les sopetes. // Perquè teniu de saber / que d’aquells pecats jolius, / encara que parega estrany, / el Nostre Senyor se’n riu. / Encara que parega estrany, / el Nostre Senyor se’n riu”. Aquests versos, en si mateixos, contenen una de les afirmacions més descarades de la cultura popular valenciana referida a la tolerància de Déu davant dels pecats del sexe.
D’altra banda, Estop publica un disc de llarga durada, Cançons (Ànec-Dial, 1980, 52.5050) que, segons Frechina, “suposa el seu cant del cigne”. “El disc reprén l’estil melòdic i popular dels seus orígens i conté, entre altres temes de l’autor, dos textos de Robert Lafont, musicats pel cantautor occità Gui Broglia i adaptats al català per Josep Maria Espinàs, una deliciosa “Cançó de bressol” escrita per Miquel Peris i dos lletres de Josep Marzà, una de les quals, “El Bartolo”, glossa un incendi de la popular muntanya castellonenca, sobre la música tradicional de “L’hereu Riera”. L’any 2000, PM Produccions reedità el disc del 1968 en un disc compacte conjunt amb Marià Albero i Els 4 Z”.
Estop va viure entre València, amb algun període a Barcelona i Aranyel, on va regentar un restaurant. A 82 anys va morir a aquesta darrera població de l’Alt Millars.
Autoria: Francesc Viadel i Girbés
Fèlix Cartal
Bibliografia
Llibres
Josep Vicent Frechina. La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns. València: AVL, 2011.