Actriu

Estudià cant amb la professora Elena Dorliac i es donà a conèixer l’any 1903 en cercles artístics de la ciutat com Els XX, que tenien el seu teatret al palau de Parcent. Paral·lelament actuà en poblacions mitjanes properes com Alzira, Burjassot, Sagunt, Utiel i Tortosa, i a continuació la seua carrera artística experimentà un ràpid ascens com a primera tiple de diverses companyies de sarsuela i opereta espanyola, tot i que, com a excepció, en una funció de benefici al Teatre Russafa interpretà el quadre de costums Les viudes de la plaseta, de Vicent Fe.

Entre els teatres on es presentà durant els primers anys destaquen el Principal de Castelló; el Granvia i El Nou, de Barcelona; el Principal de Terol; el Gran Capitán de Còrdova; el Duque, de Sevilla; el Principal i el Pignatelli, de Saragossa; els Campos Elíseos i l’Arriaga, de Bilbao, o el Gayarre de Pamplona. Després tornà a Barcelona, als teatres Espanyol i Tívoli; i visità Cadis, al Gran Teatro; Las Palmas i, des d’allí, a Cuba amb la companyia d’Emilio Duval. Posteriorment, treballà al Russafa i al Principal de València, o al Saló Novetats d’Alacant.

La temporada 1919-1920 encara actuà com a tiple amb bon èxit de públic al Teatre Russafa en la companyia que dirigia Pepe Ángeles. Però l’any 1923 feu un gir en la seua trajectòria i se’n passà a la declamació, primer en l’agrupació d’Enric Rambal, que efectuà una gira per terres castellanes, i seguidament en la companyia comicodramàtica Pla-Ibáñez, amb la qual treballà al Teatre Princesa de València i al Monumental d’Alacant, sempre en castellà.

Al setembre de 1927 entrà com a característica en la companyia de Pepe Alba que, en aquells anys, actuava al Teatre Modern de València, amb una programació exclusivament en català. S’hi estigué dues temporades fins a la clausura del local per motius urbanístics. Hi participà en una gran quantitat d’estrenes. Una de les seues millors interpretacions fou la comèdia en dos actes de Marià Serrano, titulada Sense deixar el camí.

Novament hagué de recórrer al teatre castellà, bé de declamació, com la companyia de Salvador Soler Mary, amb la qual treballà al Princesa de València, al Principal de Palma de Mallorca o al Romea de Múrcia; o bé de sarsuela i opereta com la de Clareta Panach, amb la qual actuà al Teatre de la Llibertat (abans Princesa), o la d’Anna Barbarroja, amb qui treballà al Teatre d’Estiu d’Alacant.

La temporada 1932-1933 s’estigué al Saló Novetats de València en la companyia de Pepe Beüt, així mateix amb una programació únicament valenciana. El nou empresari, Salvador Pordomingo, volgué donar-li un enfocament diferent, més viu i amb números musicals, una línia que resultava a propòsit per a Carme Casesnoves, que destacà en la revista Tra-ca-trac, de Faust Hernández-Casajuana, amb partitura de diversos autors, o en ¿Qué pasa en Valencia?, de Jesús Morante Borràs i Josep Castañer, amb música de Sánchez Roglà. També intervingué en la revista El fava de Ramonet, d’Ismael Serneguet i Lluís Martí, amb música del seu germà Pepe “Toko”. Amb els mateixos personatges principals, Paco Fernández, Juli Espí i Carme Casesnoves, es rodà una pel·lícula sonora, homònima, dirigida per Joan Andreu, que obtingué un gran ressò. Fou un èxit econòmic però una decepció artística. La seua intervenció, discreta però sempre digna, fou la primera d’una actriu valenciana en la llengua pròpia, un fet que no tindria continuïtat.

La temporada 1933-1934 formà part de la companyia de Pepe Alba i Emília Clement, que estava al front de Nostre Teatre, un local que responia a la voluntat del seu propietari, Vicent M. Carceller, de mantenir una cartellera valenciana permanent, una vegada s’havia frustrat l’intent renovador del Teatre Alkázar. Però també Nostre Teatre fracassà i, en la seua segona temporada, hagué de canviar d’orientació i de nom: Teatre Serrano.

A la primavera de 1936, Carme Casesnoves tornà a figurar en la mateixa companyia, ara al Teatre Russafa, també amb obres valencianes d’estrena amb el propòsit de revifar l’escena autòctona, que patia, agreujada, la crisi general del teatre.

En acabar la guerra, el teatre valencià desaparegué absolutament de les cartelleres tot i que no existia una prohibició expressa, però s’interpretava com a tàcita. Carme Casesnoves formà part de l’agrupació de Rafael Balaguer que actuà la temporada 1942-1943 a l’Alkázar, i la següent, a la companyia de comèdies del Patronat Musical del Cabanyal.

Quan l’any 1946 el teatre valencià tingué la permissivitat del règim, Carme Casesnoves tornà a treballar en la companyia de Pepe Alba i Emília Clement que triomfaven a l’Alkázar i que, seguint el seu costum del temps de la República, clogueren la temporada al Romea de Barcelona.

La interpretació més destacada de Carme Casesnoves fou la del personatge central de Les Malaenes, comèdia de costums en tres actes i en vers de Martí Domínguez. Aquest esdeveniment tingué lloc excepcionalment al Teatre Apol·lo de València el 13 d’octubre de 1947. Fou un bon colofó a una de les actrius de caràcter més rellevants del teatre valencià en les dues darreres dècades.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet