Activista polític i funcionari

Els darrers anys de la seua vida, Àngel Castanyer i Rausell els va viure amb la seua muller, la reusenca Nuri Ciurana, al número 100 del carrer del Consell de Cent de Barcelona. Castanyer passava hores pintant i escrivint en un petit despatx de l’habitatge amb llum exterior. En aquell indret, amb uns quants prestatges farcits de llibres, quadres seus, litografies, cartells, capses de pintures, rebia també les visites d’amics. Molt sovint, un d’aquests visitants era l’exdirigent i eurodiputat Raimon Obiols, a més d’un reduït cercle de membres del PSC més escorat a les posicions catalanistes. Fet i fet, Castanyer mantenia una militància crítica i alhora responsable que es concretava, bàsicament, en la responsabilitat de l’edició del magazine digital Nou Cicle: el color del progrés, una publicació que pretenia influir en la revitalització de la política democràtica i en la innovació de les idees d’esquerra tant a escala nacional com internacional.

Subscriptor de publicacions com ara El Temps i entusiasta de qualsevol iniciativa valencianista, els estius, mentre va poder, els passava a Foios, la població de l’Horta que el va veure nàixer el 1937. També, sovint, visitava vells amics a París, la ciutat on va viure bona part de la seua vida com a fill de l’exili i on li va tocar sovint fer d’amfitrió de valencians com el cantant Raimon.

El seu pare, Angelí Castanyer Fons, havia estat escriptor i dirigent fundador del Partit Valencianista d’Esquerra, signant de les Normes de Castelló, personatge vinculat al Centre d’Actuació Valencianista i un dels assessors del xativí i company de partit, Francesc Bosch i Morata, que en 1937 va ocupar el càrrec de conseller de Cultura en el Consell Provincial Valencià, una estructura embrionària del que hauria pogut ser el primer govern autonòmic. L’oncle Josep Castanyer, poeta i dramaturg, pràcticament seguí les mateixes peripècies vitals que el seu germà. Tots dos, especialment el pare, havien de marcar la seua mentalitat republicana, d’esquerres i valencianista.[1]

El 28 de març de 1939, els Castanyer, sense les seues famílies, s’exiliaren des d’Alacant a bord de l’Stanbrook a Orà, en mans del govern de Vichy. Angelí fou acollit per una família de pieds-noirs mentre que Josep, internat en un camp com a treballador forçat en la construcció de la línia ferroviària transsahariana, va contraure la tuberculosi. L’experiència de l’exili marcaria profundament els germans i seria determinant també en la vida de Castanyer.

Quan el pare va anar-se’n, Àngel Castanyer tenia només 18 mesos i va quedar al càrrec de la seua mare, Clara, procedent d’una família catòlica i molt dretana, pròxima a la Falange com recorda el periodista Vicent García Devís.[2]

Ser fill d’exiliat no era fàcil a Foios i, a l’última, la mare va decidir amb molt de coratge passar a França amb una germana i la seua filla, el xiquet i una veïna de Foios que anava també amb el seu fill de 17 anys. Àngel a penes tenia 10 anys. Des de Camprodon –i després de subornar amb mil pessetes per persona el cap de Falange de la ciutat del Ripollès– els van dur en cotxe fins a prop de Setcases. Des d’allà, van passar amb un guia pastor a França. Normalment, el pas es feia en dues hores, però aquella nit de mitjan agost van fallar els contactes entre la Guàrdia Civil i els falangistes i es va haver de canviar la ruta allargant la fugida per precipicis dels Pirineus durant dos dies.

Una vegada ja a França, mare i fill, acompanyats pels gendarmes, van ser internats en el camp de Ribesaltes uns pocs dies. En poder eixir-ne, van instal·lar-se en un hotel de Perpinyà on el pare, que es trobava a Bordeus treballant per a un familiar de la seua muller, va anar a buscar-los pràcticament el mateix dia. El menut Àngel només recordava el seu pare de veure’l en fotografies.

La família passa tres mesos a Bordeus i després marxen a París, on s’instal·len en el Marais. A la capital francesa el pare, junt amb el seu germà i d’altres valencians com Amat Granell, Emili Gascó Contell, Ferran Delvar, Mario Soler o Gaetà Huguet, van continuar les seues activitats polítiques i civils entre les quals es compta la fundació el 23 de març de 1947 de la Casa Regional Valenciana de París. L’entitat inicialment havia d’haver-se batejat amb el nom de Casal Valencià, però la idea es va desestimar per tal d’evitar susceptibilitats atès que molts valencians consideraven la paraula ‘casal’ com a catalana.

El mateix Àngel Castanyer relata l’episodi de la fundació de la Casa en un article[3] amb la intenció de desmuntar diferents versions que desvinculaven el naixement de l’entitat de qualsevol intencionalitat política i que n’amagaven els noms dels veritables protagonistes. Val a dir que aquella primera assemblea constituent de 1947 comptà amb la presència d’Amat Granell, un dels herois de la divisió Leclerc i, fins i tot, del ministre de Defensa i Interior en l’exili, el també valencià Juli Just.

La deriva de l’entitat regionalista cap a una despolitització i castellanització de les seues activitats a causa de l’arribada durant els anys seixanta de la nova migració econòmica, marcarien l’evolució política de Castanyer que, desencantat i sense complexos anticatalanistes, va anar apropant-se al Casal Català de París atret per l’activitat del jovent. El Casal havia estat impulsat per qui havia de ser un dels seus grans amics, Romà Planas i Miró. Activista incansable, Planas era un dels joves de confiança del president Josep Tarradellas i va introduir el de Foios en el seu cercle. Juntament amb Planas i d’altres fills d’exiliats, crea la Joventut del Casal Català i la revista Foc Nou. Castanyer assegura que Tarradellas el marcà políticament, i el defineix com un home pràctic i, sobretot, valent.[4]

Amb Planas s’encarregarà també de la tasca editorial i de la distribució de les Edicions Catalanes de París, una editorial fundada el 1969, instigada per Josep Benet i finançada per Fèlix Millet i Maristany com a part d’un pla d’ofensiva cultural des de l’exterior contra el franquisme.[5] Amb moltes dificultats, Planas i Castanyer sostingueren aquell projecte fins al 1977.

Castanyer estudia de dibuixant industrial a la universitat mentre treballa per ajudar en l’economia familiar. Durant un temps també treballarà d’ajudant professor a la Universitat de Compiègne ensenyant el funcionament del primer aparell informàtic programat per al grafisme de l’empresa Aplicom, que l’acabaria contractant per a treballar per a ells a l’aeroport d’Orly. Esperant entrar a treballar per als nord-americans va ser quan Planas li va proposar de tornar a Barcelona amb Tarradellas. Per Planas es vincularà també al socialisme català un Castanyer que no suportava el socialisme de l’exili espanyol.

El 23 d’octubre de 1977, Castanyer és un dels acompanyants en el viatge de tornada de Tarradellas de l’exili primer a Madrid i després en l’avió a Barcelona, on també viatja Jordi Pujol, López Raimundo o Benet, entre d’altres.

A Barcelona, Castanyer forma part de l’equip de Tarradellas fent informes a partir de la lectura de la premsa i més endavant el nomenaran cap de serveis d’activitats molestes industrials encarregat de l’autorització de permisos. Era un servei controlat per funcionaris franquistes amb una mentalitat molt determinada, on els informes es feien malament o estaven manipulats.[6]

Finalment, després de les primeres eleccions democràtiques, va entrar a treballar a la Diputació de Barcelona com a responsable de la informatització de la institució. A la Diputació topa amb els responsables de la recaptació, franquistes la majoria que feien i desfeien, però aconsegueix sotmetre’ls, a més de modernitzar el servei i de crear una secció administrativa exclusivament formada per dones.[7]

La família s’instal·la a Barcelona i Castanyer compagina la vida laboral amb l’activitat política vinculada al PSC, però sobretot al Club Emprius creat per Romà Planas inspirat en els clubs francesos.

Castanyer mai no va deixar de ser un republicà valencianista, un socialista vinculat al catalanisme que durant els seus darrers anys de vida va decantar-se obertament per l’independentisme. «Vaig pertànyer al PSC quan encara era catalanista i ara soc clarament independentista. (...) Jo seria espanyol d’una Espanya real, no d’una Espanya de matriu únicament castellana», assegura en l’entrevista al periodista Garcia Devís.

Àngel Castanyer va deixar testimoni dels seus anys de joventut i de la lluita catalanista a l’exili en el llibre El valor dels vençuts: de Foios a París passant per París (Pagès, 2003).[8] El 19 de desembre de 2019, poc després que el deixés la seua estimada Nuri Ciurana, Castanyer moria a Barcelona.

 

Imatge: Vicent García Devís (El Temps)

Autoria: Francesc Viadel i Girbés