Historiador, activista cultural i polític

Fill de Josep Castell Bueno i de Rosa Llàcer Castañer, va nàixer a la casa dels seus avis materns a l’antic carrer de Castelar, cantonera amb el dels Arbres, al centre de la ciutat, i va ser el tercer de sis fills. El pare treballava de jornaler per a una rica hisendada del poble[1] i la mare fou mestressa de casa.

De xiquet, Vicent Castell va rebre la influència dels seu oncles Amadeu Llàcer Castañer[2] i del seu cosí germà i padrí, Vicent Castell Maiques.[3] Del primer assegurà en una entrevista en el BIM Berca que va ser qui li va despertar la consciència lingüística i d’ací el seu compromís valencianista.[4] Va cursar els estudis primària als Maristes i el batxiller a l’Acadèmia Lluís Vives, dirigida pel seu oncle Amadeu. També va rebre classes a l’Escola Pia.

El 1957 va entrar a la Universitat de València per estudiar Geografia i Història, on va tenir contacte amb els nous corrents historiogràfics gràcies al mestratge de professors com el catedràtic d’Història Moderna, Joan Reglà, o el d’Arqueologia i Història, Miquel Tarradell, ambdós influïts directament per Pere Bosch Gimpera, un científic innovador, rector de la Universitat de Barcelona entre 1932 i 1939 i conseller de Justícia al govern de Lluís Companys.

A la universitat que va conèixer Castell també hi impartien classes els historiadors Antonio Ubieto Arteta o Julián San Valero, que durant la Transició política van adobar des de la seua disciplina les tesis de l’anticatalanisme. De fet, amb Ubieto va tenir una bona relació abans que aquest s’impliqués amb el blaverisme i se n’anés a Saragossa, on va continuar exercint com docent.

Col·laborador de Joan Fuster i de Josep Lluís Bausset, de qui va ser company d’institut, el 1971 va publicar en l’Institut Alfons el Magnànim l’estudi El paisaje agrario de Algemesí, traduït al valencià i publicat per l’editorial Saó el 1999 en col·laboració amb l’Ajuntament d’Algemesí. La base del llibre fou la seua tesina doctoral, dirigida pel catedràtic de Geografia, Antonio López Gómez, que, endemés, li va encarregar fer classes en els inicis de la Universitat d’Alacant, aleshores centre adscrit a la de València i mentre ell estava treballant de professor a l’institut d’Elx. 

Segons l’escriptor Martí Domínguez, aquest estudi va representar “una fita en la historiografia, va evidenciar per primer cop en la nostra comunitat acadèmica que allò particular o localista, ben tractat, analitzat amb cura i saviesa, tenia reflexions d’universalitat (...). Vicent Castell féu, a força de tenacitat, del seu paisatge rural un referent (...)”.[5]

Com a agregat d’institut, va exercir de docent a Elx, Carlet, Alzira i Casablanca (Marroc), i ja com a catedràtic de Geografia i Història a Cazorla, Castelló de la Ribera i, finalment, a principi dels 80 a l’IES Sant Vicent Ferrer. Com a historiador va participar també activament en l’Assemblea d’Història de la Ribera impulsada per Joan Fuster i Antoni Furió, que es va celebrar per primera vegada el 1980 a Sueca.

Formà part de la candidatura Independents d’Algemesí (IPA) encapçalada per Joan Girbés Masià,[6] que el va nomenar regidor de Cultura durant la legislatura de 1983 a 1987. Al capdavant d’aquesta responsabilitat va impulsar la recuperació de la toponímia local, la revitalització de la Festa de la Mare de Déu de la Salut de què va formar part com a membre destacat de la Dansa de Tornejants o la millora del servei de la Biblioteca Municipal, una sala de la qual està dedicada a la seua memòria. Castell va donar també suport al nucli de joves periodistes i escriptors, entre els quals es compten Nel·lo Pellisser, Josep Manel Esteve, Vicent Nàcher, Francesc Viadel o Vicent Borràs. Sens dubte, el seu pas per la Regidoria de Cultura va deixar una forta empremta.

El 1991 va ser fundador i secretari d’Unitat del Poble Valencià (UPV) i regidor per aquest partit amb Pere Calpe entre 1991 i 1995. Castell va ser un demòcrata convençut i un valencianista compromès molt conscient de les dificultats d’arrelar una mentalitat democràtica en una societat que venia del franquisme, com reflexiona en unes notes apressades abans de morir.[7]

En una entrevista al butlletí local, Castell assegura que no vol fer més bandera ni ostentació de cap altra cosa sinó de les seues classes en la llengua del país. “(...) El poble ha d’assumir la seua llengua i explicar-li si cal que estem més oprimits que els marroquins, perquè en el Marroc espanyol mai en la vida han obligat els marroquins a parlar en espanyol i a nosaltres ens prohibiren parlar en valencià”.[8]

Les seues cendres van ser escampades a les aigües del Xúquer durant el transcurs d’un emotiu homenatge en què van dansar els Tornejants i va sonar l’himne de la Muixeranga.[9]

Autoria: Francesc Viadel i Girbés