Impressor i poeta festiu

Des de l’adolescència figura en els padrons d’habitants com a impressor. Degué aprendre l’ofici al taller de Jacint Orts, a Gandia. Després, probablement per causa del servei militar en plena tercera guerra carlina, acabà a Barcelona, on treballà algun temps a la impremta que estampava la revista La Renaixença. L’any 1880, de nou a Gandia, exercí d’administrador d’El Litoral, el primer setmanari saforenc, i de caixista en la impremta de Jacint Orts, i després de la seua vídua, fins a 1885, en què s’establí pel seu compte. Un dels seus primers treballs fou la impressió del setmanari satíric Quí será este, «Periódic de tots els colors y de ningú», que potser impulsà. L’any 1907 edità la revista mensual bilingüe Imprenta de Catalá amb l’objectiu de publicitar l’empresa. En l’any 1926, després de quatre dècades regentant-la, la traspassà a Baptista Palmer. Feia anys que havia patit una apoplexia que li impedia treballar normalment.

Pel que fa al seu vessant polític, el 1895 es presentà a regidor de l’Ajuntament pel Partit Liberal Fusionista, que tenia per líder José Canalejas i com a cap local el diputat Sinibald Gutiérrez, que alçà la bandera de l’anticlericalisme juntament amb els blasquistes. Lluís Català adquirí la mateixa etiqueta pública. D’altra banda, en un moment en què l’assistència al teatre era un indicador social de les respectives simpaties per aquests partits o per les consignes del clergat, Català actuava habitualment amb un grup d’aficionats. A més, deixà escrita una peça bilingüe, titulada Una visita, que tot just tenia el propòsit de desemmascarar la hipocresia de l’integrisme politicoreligiós. Ara bé, Lluís Català, que en aquesta obreta inèdita de teatre polític podia semblar un autèntic menjacapellans, uns anys després acabà reconciliant-se amb la dreta catòlica gandiana i establint agres controvèrsies amb el Partit Liberal. Un gir radical potser forçat, en part, per la necessitat d’ampliar la clientela cap a un sector ideològic ben organitzat que no dubtava a boicotar els seus contraris.

Tampoc no imprimí molts altres poemes escrits per a reunions d’amics i que després circulaven manuscrits de mà en mà en jocosa complicitat quasi clandestina. Eren versos de tema escatològic, sexual o gastronòmic, centrats en la fisiologia i el plaer del cos. Aquesta facilitat per al vers mordaç i la seua afició a la taula ben parada en projectava una imatge d’home jocund i amant del bon viure.

Es presentà als Jocs Florals de Lo Rat Penat l’any 1897, on obtingué el primer accèssit a la millor composició de costums populars valencians amb «Matrimoni felís». L’any 1901 s’autoedità Sobre el pecat orichinal. Platiqueta dirichida als seus feligresos, desde el peu de altar, per un retor de missa y òlla, un sermó satíric sobre el Gènesi que s’inscriu en una llarga tradició valenciana que es remunta al segle XVII. L’objectiu que cercava era produir la rialla amb la barreja de l’explicació de les peripècies d’Adam i Eva en el paradís terrenal i les sovintejades reprensions del rector per l’atenció dispersa de l’auditori. L’any 1903 el reedità amb un tiratge, semblant al del llançament inicial, d’un miler d’exemplars.

En la revista Imprenta de Catalá signava una secció titulada «Cuina valenciana», on es proposava divulgar-ne els plats més saborosos que coneixia, que no eren pocs, i ho feu amb una prosa fluida i motivadora. Però no s’hi limitava a donar les instruccions culinàries necessàries, sinó que conferia la mateixa importància a l’ambient que envoltava una taula ben guarnida: les cançons, les facècies, la conversa o el punteig de la guitarra. Tot un munt de sensacions que palesen el seu vitalisme i el seu goig de viure, que culminen al clímax del tiberi.

L’any 1910 publicà la seua obra més ambiciosa: Cuadros populars, una col·lecció de tretze poemes festius de caràcter narratiu, lleugerament satírics, recitables i ben resolts, que aconsegueixen el mateix efecte que els acudits: mantenen un mig somriure durant el relat i desencadenen la hilaritat en el desenllaç. En el conjunt hi havia els citats «Matrimoni felís» i la «Platiqueta». El llibre estava il·lustrat amb dibuixos originals del seu fill Lluís Català Moragues. El diari Las Provincias en digué que la seua musa festiva recordava la de Bernat i Baldoví. Els periòdics de Barcelona també se’n feren ressò. L’Esquella de la Torratxa afirmava que s’hi veia l’esperit alegre del poble valencià i, per la frescor de l’estil, el comparava a Josep Sanmartín i Aguirre. La Publicidad reproduí en primera pàgina «Sobre el pecat orichinal» i, en una ressenya valorativa, qualificà l’autor d’entusiasta de les lletres catalanes i li lloà l’originalitat, el lèxic pintoresc i viu i la descripció dels tipus en unes composicions que reunien el valor festiu i el literari. Al seu parer, superaven en gràcia i caràcter les tan populars del madrileny José López Silva.

Els seus textos mostren una escassa cura lingüística. Pel que fa a l’ortografia, ho justifica en el pròleg amb l’argument que la castellana és l’única que s’aprenia a l’escola. D’altra banda, constatava sense recança que, contràriament al valencià, el castellà tenia tots els usos, des d’adreçar-se a desconeguts, a resar o llegir, una situació sociolingüística que considerava irreversible. Ara bé, l’autor també hi contrastava la desídia dels valencians amb la fidelitat lingüística que comprovà al Principat. És una posició que ja adoptà en la revista Imprenta de Catalá: la renúncia expressa a alterar la valoració diglòssica dels seus conciutadans, o a dignificar l’ús de la llengua pròpia o a cercar criteris ortogràfics genuïns. A més de la producció literària esmentada, col·laborà esporàdicament en el setmanari La Traca, que apareixia a València.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet