Orfebre i escriptor

Com que no mostrà massa inclinació a l’estudi, els pares el posaren a treballar de sabater. Més avant, es dedicà a ser polidor de diamants i joier. De forma autodidacta, devorava els llibres de poesia que paraven a mans seues.

Les primeres composicions en castellà aparegueren en La Ilustración Popular Económica de València entre 1872-1875, de la qual fou col·laborador, amb títols com “Cumbre y abismo”, “El provenir”, “A la muerte de mi querido padre”, “La vanidad del mundo”, “A la amistad”, “Ecos del alma”. Va escriure també en Valencia Ilustrada, La Antorcha, La Moda Elegante Ilustrada i en diaris més allunyats que li publicaven poemes que, segurament, trametia a més d’un rotatiu. A més, va ser soci del Liceo Literario de València, on llegia poemes en les sessions.

Fou Constantí Llombart qui, un poc abans de crear Lo Rat Penat el 1878, el va posar en la senda del conreu de les lletres valencianes. Va ser un dels primers socis de l’entitat (el número 60) i, en la sessió inaugural del 31 de juliol de 1878, va llegir el poema “¡Desperta, València hermosa!”, que inquietà el públic:

Aixís, companys, mal que á Castella hi pese,

En lo poètich realme de Valencia,

Si bé sots mar de glasa indiferència,

¡Encara d’amor patri ardix lo foch!

¡Catalans! ¡Mallorquins! ¡siau per nosaltres

Germans, sempre germans fins dar ab la tomba,

Y aquí hont lo terra-trémol ja retomba,

Aviats voreu surtir-ne l’illa d’Oc!

El president, Fèlix Pizcueta, dissipà tot seguit qualsevol recel mostrant als assistents que els desitjos de la nova societat eren l’exaltació de la llengua i la història de València sense menyspreu ni atac a la unitat d’Espanya com alguns, erròniament, podien haver cregut.

Fou membre de la junta de Lo Rat Penat en diversos moments (vicesecretari general i vicesecretari de la Secció de Literatura el 1879, i fins i tot vicepresident dels Jocs Florals de 1929). En aquesta entitat participà de bon principi en les eixides al patrimoni valencià del Centre Excursionista de la Secció d’Arqueologia, creat el 1880, i guanyà uns primers premis literaris en les conteses de 1879 (“La batalla del Puig”, llegenda en prosa premiada amb la lira d’argent sobredaurada, publicada en El Cosmopolita per entregues en 1879) i 1880 (accèssit per “Cantars valencians”, tema oferit per la Diputació d’Alacant). Ell mateix va obsequiar per als Jocs Florals de 1880 una joia elaborada al seu taller, un capell d’or i argent al millor poema que narrara “algun dels fets gloriosos del rei Jaume I”, guanyat per Francesc Ubach i Vinyeta amb “La cristiana Zaida”.

A partir el 1880 el trobarem en publicacions de dins i de fora del País Valencià: ressenya per al setmanari Teléfono Catalán; li estampen el poema “Niu i tomba” en La Renaxença de Barcelona, dedicat a Llorente; o “A la memòria de Gaspar Gil Polo” i “A la inspirada arpista N’Esmeragdina Cervantes, en sa visita a València” en la Revista Catalana de Manresa. Pel desembre de 1880 es trobava a Barcelona, on sembla que volia establir-se, però pel maig de 1881 tornava a València després de representar amb èxit al Teatre de Gràcia el drama La estatua de carne. Publicà esporàdicament en l’Almanaque de Las Provincias dels anys 1881 i 1885.

Fou Llombart –home de l’esquerra que va saber aglutinar els poetes del seu temps (Ferrer i Bigné, Iranzo Simón, Cester, Llorente, Labaila, Querol, Cebrian Mezquita, Puig i Torralba...) – qui li oferí les pàgines dels llibres col·lectius que emprenia: Tabal i donsayna (1878), Tipos d’auca (1878), Mil i un epigrames, Flors d’enguany (1897) i el Calendari Llemosí (1874-1883). La seua relació va anar més enllà: junts elaboraren l’obra dramàtica L’agüela Puala, amb música del mestre Rigoberto Cortina Gallego (1885), publicada en plecs de huit pàgines en La Moma i, el 1886, recollida en el volum Biblioteca de La Moma. Es tracta d’una sarsuela còmica en un acte que parodiava una peça molt popular llavors, La sonàmbula de Bellini; no hi ha constància que es representara.

També estrenà altres obres de teatre com El potinguero (1879), Babel a fosques, Toreros i peteneres, la peça lírica Un vejete solterito, l’adaptació de l’obra italiana La estatua de carne (1881, amb Puig i Torralva) i el drama El beso de un moribundo (1882).

Va ser un dels traductors dels versos de Teodor Llorente. A tall d’exemple, en 1879 havia fet la traducció de la flor natural atorgada al poema “A la Reyna de la festa”, i el 1896 assajà el trasllat al castellà de les Cartes de soldat, aparegudes en rotatius com Diario de Murcia. Els seus epigrames i sentències solien ser estampats quan venia bé en la secció d’entreteniment de capçaleres com Diario de Tenerife o El Día Gráfico.

No hi ha constància de la seua defunció. Llombart informa que s’havia traslladat a Madrid, però com hem dit adés, encara a l’agost de 1928 era nomenat vicesecretari per als Jocs Florals de 1929. Degué morir poc després.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Capítols de llibres

---

Constantí Llombart. «Ricard Cester», a: Constantí Llombart. Los fills de la morta-viva. València: Emili Pasqual, 1879, p. 680-684.