Titellaire, traductora i escriptora

Llicenciada en Filologia Moderna per la Universitat de València (1975), en 1985 descobreix la importància de les marionetes i la pedagogia amb Maria Signorelli. Inicià la seua formació específica en el «Teatre de l’Animat» amb Philippe Genty, a l’Institut del Teatre de Barcelona (1987); continuà amb Peter Schumam l’aplicació de la creació plàstica a l’Institut Internacional de la Marionnette de Charleville-Mézièrs (França, 1991), i en 1993 aprofundí la direcció en el Curs d’Escriptura i Direcció Escènica de l’Institut del Teatre de Barcelona, dirigit per Margareta Nicolescu, H. Jurkowsky i Joan Baixas.

Professora d’italià i fundadora del Centre G. Leopardi de València, va abandonar l’ensenyament per l’atracció que sentia cap als titelles i l’art teatral. Va traduir al valencià diverses obres de Dario Fo: Misteri buffo (1981), Ací no paga ni Déu (Ed. Bromera, 1986) i Isabel, tres caravel·les i un embolicador (1992) per al Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana. Va traduir i adaptar al castellà La historia de Perejilita (2004) a partir d’una faula popular toscana, l’espectacle d’òpera Orfeo y Eurídice (2006) i Macbeth como pretexto (2007), i adaptà a l’italià les obres La cenicienta (2004) i Xarop de caragol (2014).

Va dirigir la companyia Teatre Buffo des del 1983, amb seu a València, fruit d’una experiència pedagògica d’ensenyament de la llengua italiana. De la seua col·laboració amb altres companyies de titelles cal destacar Bambalina, Marimba Marionetas, Binixiflat, La Mar de Marionetas, Kiranola Teatre i el Centre Teatral Escalante.

En la vessant pedagògica va dur a terme experiències amb xiquets/es com el muntatge Història del mar (1988) amb persones afectades per la síndrome de Down a Godella, Dragonis B-7 (1990) amb alumnat de secundària d’Elx i El nanet ballarí (1995), amb alumnes de Quart de Poblet. L’any 1994 inicià la immensa tasca de difusió del món titellaire al País Valencià i la formació específica al professorat amb el curs «Noves tècniques del teatre de titelles aplicades al currículum escolar», que impartí a docents de diversos CEFIRE valencians (Ontinyent, Alcoi, Gandia, Godella, Torrent, Sagunt, Alzira...).

En 1996 publicà amb Carmen García Corberán el llibre El gos que no sabia lladrar. L’aneguet lleig (Germania), dues propostes de teatre de titelles per a l’ensenyament de la llengua per a docents i escolars, reeditat en 2002 en Ed. Brosquil com El gosset poliglota.

El 1998 va cofundar a València El Marionetari, una associació d’artistes units per a la difusió, la formació, la creació, l’experimentació i la dignificació de l’art de la marioneta.

Els darrers espectacles que portava en dansa en el moment de morir eren Festival Grimm, Green Planet, La flauta màgica, La princesa i la sort, Visca la imaginació i els de petit format Rumpelstiltskin el enano saltarín, Les set cabretes i el llop, El vestit nou de l’emperador, La ciutat sostenible, Contes en femení plural, Una aventura eco-galàctica, Contes del cavallet de fusta i Un munt de contes. Era la titellaire de referència al País Valencià.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Bouiali, Miriam. «Empar Claramunt: “Les titelles són una eina pedagògica fabulosa en mans dels mestres”» a: Levante-EMV, 2018.