Pintor

Enric Climent va créixer en una família burgesa i va mostrar una gran vocació artística des de ben jove. Malgrat l’oposició del seu pare, que preferia que estudiara odontologia, Climent va seguir el seu somni d’estudiar belles arts. Amb dificultats econòmiques, es va unir a l’Associació d’Arts i Lletres de València, un grup de joves dissidents del Cercle de Belles Arts. Aquesta associació es va convertir en un centre d’activitat sorollista a València i va enfrontar-se amb els membres del Cercle en discussions estètiques acalorades.

Després de completar els estudis a l’Escola de Sant Carles, Climent es va establir a Madrid, on va començar a treballar com a il·lustrador i a vendre els seus retrats i paisatges per guanyar-se la vida. Va participar activament en la vida artística i cultural de Madrid, col·laborant amb revistes i freqüentant tertúlies d’escriptors i artistes renovadors.

En 1924, va decidir traslladar-se a París per entrar en contacte amb l’avantguarda internacional. Durant la seua estada a la capital francesa, va dedicar-se principalment a l’escenografia i al disseny teatral. Després de dos anys a París, va tornar a Madrid i va continuar la carrera com a pintor, exhibint les obres en diverses sales d’exposicions.

En 1925, va unir-se al grup dels Pintores Ibéricos, que buscava modernitzar l’art espanyol a través d’un retrobament amb les arrels. Va participar en nombroses exposicions organitzades per aquest moviment renovador i va guanyar reconeixement per la seua obra postcubista.

En 1931, Climent va ser nomenat professor d’art a l’Institut Salmerón de Barcelona, ciutat en la qual gaudia d’un bon i merescut prestigi com a artista. Va participar també en el Saló dels Noucentistes que es va celebrar en l’Ateneu Mercantil de València. En 1933 va presentar obres a la Primera Exposició d’Art Revolucionari que es va celebrar a l’Ateneu de Madrid, organitzada per la Secció d’Arts Plàstiques de l’Aliança d’Intel·lectuals. Va exposar en la Regional de Belles Arts de 1934 i en diverses mostres col·lectives que va organitzar Acció d’Art a la Sala Blava de València. El 25 de maig de 1933 s’havia constituït a València l’agrupació d’intel·lectuals i artistes valencians Acció d’Art, alguns dels quals provenien de l’Agrupació Valencianista Republicana. Ocupà la mateixa seu del cèntric carrer de la Redempció, quan l’AVR es mudà al carrer Barcelonina. Segons que ens diu Adolf Pizcueta, «Acció d’Art es convertí en un lloc de reunió i tertúlia diària d’artistes i escriptors, prou popular, caracteritzat per la seua marcada significació valencianista», amb el mateix esperit de discussió i de renovació que havia presidit la Sala Blava des del 1929.

Durant la II República, la seua actitud reivindicativa i la seua col·laboració en certes revistes culturals i empreses com les Missions Pedagògiques van ajudar a crear un nucli d’intel·lectuals que compartien preocupacions ideològiques. En la Guerra Civil va participar de ple en les activitats de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i en els òrgans de propaganda. La convicció de l’artista valencià –esperança compartida per molts intel·lectuals– era que, malgrat aquella situació bèl·lica, s’imposava la necessitat de continuar creant i promovent aquells valors humans i aquell rigor creatiu que, per molt que els amenaçaren l’angoixa i el drama de la guerra, continuarien més tard sent vàlids i dignes d’atenció. Va cooperar amb les seues obres, primerament, al costat del poble madrileny, i després a València, treballant a les ordres del subcomissari García Maroto. La seua labor pictòrica la va presentar en les Exposicions Nacionals que es van celebrar a Barcelona, on obtingué importants premis. També va treballar per al Ministeri de Propaganda executant diversos cartells i dibuixos. Però la seua labor més rellevant van ser els dibuixos que va realitzar per al cèlebre àlbum titulat Madrid (1937), en el qual van col·laborar a més Francisco Mateos, Eduardo Vicente, Arturo Souto i José Bardasano. Per al Pavelló Espanyol en l’Exposició Internacional de París va presentar les obres titulades El bombardeo i Cuatro aviones bombardeando. La crueltat inhumana dels bombardejos que, en aquell temps, tantes víctimes estaven causant entre la població civil, va quedar perfectament plasmada en aquelles obres exposades a París.

Després de la guerra civil, com molts altres republicans espanyols, va ser empresonat en camps de concentració a França, en concret a Argelès-Sur-Mer, però va ser rescatat i finalment va arribar a Mèxic a l’estiu de 1939. A Mèxic, Climent va començar una nova etapa com a artista, dedicant-se completament a la creació artística, l’exhibició de les seues obres i l’ensenyament. Va continuar desenvolupant el seu estil pictòric, pintant paisatges i natures mortes inspirats pel nou entorn.

Després de 24 anys d’exili, Climent va retornar a Espanya i va realitzar una exposició de les seues obres a Madrid, que va generar una gran expectació i va ser aclamada per la crítica. Va instal·lar-se a Altea, on passava les vacances d’estiu. Amb el temps, es va retirar completament al seu estudi de la Colonia de las Águilas, on rebia les visites d’amics. En 1977, l’editorial Joaquín Mortiz va publicar la monografia artística Enrique Climent, amb una presentació escrita pel mateix artista valencià en què resumia el seu ideari estètic. Es tracta d’un text fonamental perquè explica, amb paraules senzilles, el desenvolupament de la seua obra creativa i la lluita que això suposava per al pintor.

L’artista valencià va morir en la seua residència de la Colonia de las Águilas. La seua desaparició fou molt comentada pels mitjans informatius mexicans, que el van qualificar com un dels grans pintors de Mèxic. Uns anys després de la mort es va realitzar una mostra retrospectiva en el Palacio de Bellas Artes de Mèxic (1984). Algunes de les seues obres van ser presentades a l’Exposición del Exilio Español en México, celebrada a Madrid en 1983, i en la mostra «Art contra la guerra» que va tindre lloc a Barcelona en 1986. El seu nom va figurar en l’exposició «La Vanguardia Artística de los años treinta» de l’Ajuntament de València (1981).

Climent Palahí va ser un exemple paradigmàtic de l’oblit i la marginació que van patir molts republicans espanyols desterrats. La seua filla Pilar també és pintora i escultora.

Autoria: Maria L. Fernández