Joan Climent Pascual
Montitxelvo,
14 de setembre de 1918
Gandia,
31 de desembre de 2004

Poeta
Viu la infantesa al seu poble nadiu, i als 12 anys es trasllada a Gandia, on estudia el batxillerat. En esclatar la guerra, és mobilitzat. Per un absurd del conflicte bèl·lic acaba lluitant en els dos bàndols, després de passar com a presoner, per un camp de concentració. En la immediata postguerra ingressa en l’Acadèmia d’Oficials de Granada, d’on ix amb el grau d’alferes. El 1945 aprova unes oposicions de funcionari municipal a Gandia i abandona l’exèrcit. Els primers anys combina el treball d’escrivent amb el de conductor d’un programa de discs dedicats a Ràdio Gandia.
L’any 1950 s’obri l’Institut Laboral de Gandia i l’Ajuntament l’hi envia com a administratiu del centre. L’any 1954, per la seua experiència radiofònica, se li confia la posada en funcionament, la coordinació i la programació d’una emissora d’ona curta a l’institut, que n’adopta el nom Ausiàs March. S’hi involucren diversos professors del centre en una graella de programes eminentment cultural, que era com una finestra oberta en temps de censura i repressió. Així mateix, Joan Climent hi propicia un cineclub i tertúlies, en què participen professors del claustre i alumnes universitaris, on s’aborden un ventall de temes, però especialment la literatura, amb lectures i comentaris d’autors europeus.
L’any 1959 s’esdevé el cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March i el centre decideix celebrar-lo dignament. Joan Climent proposa la convocatòria d’un guardó literari. És el prestigiós Premi de Poesia Ausiàs March, que la ciutat de Gandia atorga anualment.
Joan Climent continua impulsant d’altres iniciatives civicoculturals com el Cineclub Ducal, on es projecten pel·lícules de l’avantguarda europea. Porós i receptiu, escriu i dirigeix guions cinematogràfics de caràcter experimental com El último cigarro, Flores para una ciudad o La cajita, que fou seleccionat i emés per TVE.
Una altra plataforma que pretenia eixamplar els límits de la llibertat d’expressió a la ciutat fou l’Ateneu Juvenil, on Joan Climent i la seua companya, Adelina Bataller, tingueren un paper molt rellevant. La Secció de Cambra i Assaig de l’entitat representà dues obres teatrals de Climent: No han florecido los almendros (1968) i Encuentro a las seis de la tarde (1969).
Com a poeta, ja havia publicat Sonido de la sombra (1956) en l’editorial barcelonina Rumbos, on desenvolupa el tema d’una passió amorosa absorbent i irresolta. Hi seguiren Parque de la esquina (1964), en l’editorial madrilenya Ágora, que dirigia Concha Lagos. És un poemari en què el jo poètic projecta una mirada tendra sobre el microcosmos d’un parc públic on apareixen persones anònimes, xiquets, vells, dones enfeinades i la vida quotidiana d’una ciutat. El 1969 publica, a l’editorial conquesa El Toro de Barro, El circo, on, atent espectador de la vida i la naturalesa humana, repassa distanciadament els equilibris i les acrobàcies en la funció de circ de l’existència. Així mateix, inclogué poemes en les revistes literàries Índice de Artes y Letras i Cuadernos de Ágora.
A Gandia col·laborà, en el tardofranquisme, en dues iniciatives de premsa de caràcter independent i progressista: els setmanaris Ciudad (1970-1972) i El Tossal (1973-1974), del qual fou membre del consell de redacció. A més, en el volum col·lectiu Gandia 1881-1980 dibuixa un fresc social de la ciutat: anècdotes, costums, celebracions i uns apunts sobre personatges populars desfavorits de la fortuna, els éssers lleus, com els qualifica.
L’any 1984 es jubila del treball funcionarial i té més temps per a retrobar-se amb la literatura, però ara, seguint l’exemple de l’eclosió de joves escriptors saforencs, ho farà en el seu idioma matern, que descobreix com a llengua de cultura. En un article commemoratiu dels XXV anys del Premi Ausiàs March, aparegut en Gandia. Fira i Festes 1984, conclou: «Pense que des que el valencià està a l’escola, la clarificació, l’esperit col·lectiu i la normalització a tots els nivells de l’idioma comú no tardarà en arribar pels seus peus, donant a les lletres una més ampla aportació de veus, que falta fa». Ell fou coherent amb les seues paraules.
L’any 1985 publica els seus primers poemes en l’Antologia d’escriptors de la Safor, a cura d’Enric Ferrer Solivares. En els textos conjuntava la destresa tècnica amb la modernitat temàtica, lèxica i sintàctica, amb una característica juxtaposició de sintagmes nominals. Hi seguiren els huit poemes de «Viatge a un dia qualsevol» en la revista literària El·lipsi. Al mateix temps, és membre del consell de redacció de la revista cultural Bagalina (1986-1988), que dirigia Ignasi Mora. S’hi encarrega de les seccions «Itineraris de l’estima» i «Espais sense pressa», on de vegades signa amb els pseudònim Jeroni. També escriu ressenyes de les novetats literàries dels joves per tal de donar-los estímul i presència pública. Després escriu habitualment en l’edició comarcal del diari Levante-EMV. Així mateix, col·labora en les revistes d’investigació i assaig Ullal i Espai Obert. L’Ajuntament li encomana la redacció del llibre Gandia, ta casa (1991) amb la finalitat de donar a conéixer un programa de renovació urbana i oferir un document gràfic del nucli històric. Climent essencialitza el text tot acoblant l’apreciació de les realitzacions passades amb les creacions contemporànies. Aquesta estima pregona per la ciutat afavoreix que el consistori l’integre en la Comissió de Noms de Carrers, on treballà intensament.
També col·labora en llibres col·lectius com Crònica de l’Any del Tirant (1991), Textos cordials. Els escriptors saforencs a Josep Iborra (1997), la Miscel·lània Josep Camarena (1997), on inclou una semblança del professor i amic amb qui coincidí en diversos projectes a l’Institut Laboral, i en De Josep Rausell a Pep Mosca (1997), periodista a qui dedica uns apunts vivencials. Finalment, en el tombant de segle, impulsa i coordina l’ambiciós volum Campanes fi de segle. La Safor a l’inici del III mil·lenni, on participen un centenar d’autors entre fotògrafs, literats, historiadors, geògrafs i artistes plàstics.
Dins el vessant poètic, l’any 1989 l’editorial 3i4 li publica Notícia de murmuris, que tingué una bona acollida crítica. S’incorporava a les lletres valencianes una veu serena, sàvia i madura però amb una mirada sempre renovellada, capaç de captar la meravella quotidiana i transmetre-la al lector. Hi destaquen el tema de l’amor i l’erotisme, la captació de l’instant, el trànsit subtil del temps i el record, substitutiu del retorn impossible, la humilitat de la condició humana, l’acceptació de les alternances de la vida i la seua ciutat, que reuneix modernitat i antigor i on «broten batecs de cor ample per les cantonades».
El segon poemari, Contraclaror (1994), l’edita Columna, amb un pròleg de Marc Granell. És el seu llibre més dens, meditat i configurat. Tracta l’amor, la mort i la integració de l’home en el cosmos. El següent, Els colors de l’arc iris (Bromera, 2001), és un llibre més cordial. Hi manifesta l’íntima volença, que traspua en la música dels mots, per la humanitat concreta en l’oda a la Safor, l’espai viscut, la llum, la natura i el temps en harmònica conjunció. Per últim, en Poemes a l’alegria (2005), editat poc després del seu traspàs pel CEIC Alfons el Vell, la Junta Local Fallera i l’Associació Cultural Premi Iaraní, el poeta canta la festa de març, els seus protagonistes, vivències, instants recuperats, la gent, els paratges de la ciutat i la cultura popular.
També conreà, tot i que amb menor mesura, la narrativa. En els textos breus apareguts en la revista Caràtula, en Crònica de l’Any del Tirant i en Textos cordials, però especialment, en La “Delicà” de Gandia (Colomar Editors, 1991), on evoca la reminiscència de la llegenda més representativa de la ciutat en les mil delicades quotidianes que han corporeïtzat coralment el mite. Cal afegir-hi el relat autobiogràfic de les experiències trasbalsadores del temps de guerra, publicades per Ignasi Mora en la monografia Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX (2014).
Pòstumament, el CEIC Alfons el Vell –institució de la qual havia estat conseller durant tres lustres, a més d’haver participat en la redacció dels seus estatuts– li dedicà el seu IX Homenatge a la Paraula, amb l’espectacle «Joan Climent en concert» i el llibre Dic que tot es queda sempre (Poemes inèdits de Joan Climent), amb estudis d’Antònia Cabanilles i Enric Sòria. I el mateix organisme inclogué en el seu anuari Revista de la Safor (2018), l’antologia «Paraules (de Joan Climent sobre Joan Climent») i publicà el parlament del seu director en l’acte solemne de nomenament de Joan Climent com a fill adoptiu de Gandia el 16 de novembre de 2001. Així mateix, l’Ajuntament edità el DVD-vídeo Joan Climent (2007), amb guió i direcció d’Albert Monton, i l’Associació Premi Iaraní instaurà l’any 2001 el Premi Joan Climent amb la finalitat de potenciar la poesia en els llibrets de falles.
El seu itinerari personal li va conferir una autoritat moral indiscutible i un respecte general. La seua singular producció literària ha merescut una valoració crítica unànimement positiva. L’any 2003, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el nomenà soci d’honor.
Autoria: Gabriel Garcia Frasquet
Joan Climent Pascual
Bibliografia
Llibres
Gabriel Garcia Frasquet. Joan Climent, poeta i ciutadà. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2005.
Ignasi Mora. Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX. La Pobla Llarga: Edicions 96, 2014.
Maria Josep Escrivà. IX Homenatge a la paraula. Dic que tot es queda sempre (Poemes inèdits de Joan Climent). Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2005.