Escriptor, actor i dirigent polític

Francesc Codonyer va nàixer al carrer de Samaniego de València, al barri de la Seu, al si d’una família de funcionaris de la Diputació que van ser depurats acabada la guerra i, posteriorment, recuperats com a treballadors per a la institució.

Escriptor, actor, dirigent polític, llicenciat en Història per la Universitat de València l’any 1965, es va guanyar la vida com a professor de francès durant uns anys en un institut del Port de Sagunt fins que les contractacions del personal docent van passar a dependre del Govern Civil, que no el va autoritzar a seguir atès el seu pas per la presó a causa de les activitats polítiques. El 1973, van acomiadar del mateix centre més persones, com Elvira Mondragón. Aleshores, i al llarg de trenta anys i fins que es va jubilar, va treballar com a visitador mèdic. 

Codonyer, juntament amb el seu germà Josep Lluís i d’altres com Antoni Bargues o Enric Tàrrega, no només van mantenir la continuïtat de l’ús culte del català a la ciutat de València durant els duríssims anys de la postguerra, sinó que, també, van ser els impulsors d’una primera esquerra nacional del País Valencià durant la postguerra.

La seua relació amb el valencianisme va ser molt precoç. Ell mateix explica el seu primer contacte amb aquest allà pels anys cinquanta a través dels cursos de llengua valenciana impartits per Lo Rat Penat, així com pel contacte amb vells militants de l’esquerra dels anys trenta. La relació amb Xavier Casp i Miquel Adlert, activistes culturals provinents de la dreta, també va ser una altra de les seues vies de conscienciació cultural i política.

Explica Codonyer mateix que els cursos de llengua orals i per correspondència de Carles Salvador que impartia Lo Rat Penat van ser el seu primer contacte –com el d’altres joves– entre l’any 1950 i 1951 amb el valencianisme. «Hi érem –explica en un article– Enric Tàrrega (que jo coneixia des de l’escola de pàrvuls), Antoni Bargues, Àngel Sáez Pedrero, el meu germà Josep Lluís, jo mateix i alguns altres. No gaires, però».[1]

La colla que va comptar amb el mestratge de personalitats com Carles Salvador, Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor de seguida va passar a formar part de Lo Rat Penat i al poc va crear una Secció de la Joventut que va tenir com a primer president Francesc Codonyer i Bargues com a secretari. Posteriorment, al grup s’incorporarien Francesc Cueva, Albert Thous –germà de l’escriptor Maximilià, autor de l’Himne de l’Exposició Regional– o els germans Alfons i Francesc Bonafont.

La joventut, però, ben prompte va topar amb la direcció i amb el president de la Societat, Manuel González Martí. Tal com explica Codonyer, «els dirigents de la societat eren conservadors, conservacionistes i complaguts amb el seu valencianisme de flors i violes».[2] L’activista relata que l’única activitat interessant en Lo Rat Penat era la dels cursos: «Fora d’això solament hi havia els rancis Jocs Florals, la concessió de premis per a les falles i per a les representacions dels miracles de sant Vicent i poca cosa més».[3] Els joves, això no obstant, ja pensaven en termes de ruptura i al poc de temps van engegar una campanya per a substituir «el feixista» González Martí per Nicolau Primitiu, de tarannà més obert i que va ser, finalment, el candidat que va acabar guanyant. Dins aquella societat hi havia també antics militants de l’esquerra dels anys de la república, com Emili Beüt, Josep Giner Marco o Leopold Martínez Vidal, que van influir el jovent.

Paral·lelament, Codonyer assistia amb altres companys a la tertúlia de casa Miquel Adlert que liderava Xavier Casp. Per aquella tertúlia era freqüent la presència de Miquel Dolç, Manuel Sanchis Guarner, Beüt o Valor, entre d’altres. Al principi dels 40 també hi havia assistit Joan Fuster, Francesc de Paula Burguera o Vicent Andrés Estellés, que acabaren desentenent-se’n.

En un context de minorització absoluta del valencianisme, el 1951 es va constituir a València un Secretariat del Diccionari Català-Valencià-Balear presidit per Nicolau Primitiu.[4] Els joves de Lo Rat van col·laborar en l’organització de l’exposició del Diccionari inaugurada el 12 de desembre d’aquell any i per la qual van passar més de 4.000 persones. Bàsicament, la colla de Codonyer es va dedicar a recollir subscripcions per al Diccionari en una tauleta al carrer, per on un dia va passar Joan Fuster. Així va ser com Codonyer va conèixer l’assagista de Sueca. Un dia, juntament amb el seu germà, Enric Tàrrega, Bargues i Antoni Bernabeu, que coneixia l’escriptor de Sueca, van anar a visitar-lo a la pensió del carrer del Mar on vivia. Després, els dilluns, acudien també a la tertúlia de l’escriptor que es reunia al Club Universitari en el mateix carrer de la Universitat i on assistien nacionalistes com Josep Lluís Bausset, Vicent Ventura, Vicent Garcés acabat d’arribar del seu exili a París o Doro Balaguer, entre d’altres.[5]  

Atrets per la figura de Fuster, els joves van anar deixant d’anar a les reunions de ca Adlert. La sintonia amb el cercle de Fuster era molt major i és, justament en aquell ambient, on Codonyer va conèixer figures que vivien o eren de Barcelona com Ernest Martínez Ferrando, Joan Coromines o Josep Pla.

L’any 1956, a través de Fuster i sufragat pels editors Albertí, Josep Maria Casacuberta, Joan Ballester, Blasi Vilaplana, els germans Codonyer, Tàrrega, Bernabeu, Joan Olucha i  Ferran Sanchis Cardona de Castelló van viatjar a Barcelona on, entres altres activitats, van assistir a l’entrega dels premis de Santa Llúcia, que aquell any va recaure en l’assagista de Sueca per Figures de temps.

Com siga, el més transcendent d’aquella visita fou la creació per part dels germans Codonyer, Àngel Sàez, Pérez Perales, Bargues i Tàrrega de la Distribuïdora General que, d’acord amb les principals editorials catalanes i també de les valencianes Torre i Sicània,  i de les Illes, fonamentalment Raixa, es va dedicar a difondre llibres en català al País Valencià. La Distribuïdora fins i tot muntava els matins del diumenge parada de llibres a la Plaça Redona de València.

A Lo Rat Penat van continuar arribant joves com Valerià Miralles, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Lluís Aracil, Manuel Ardit, Jaume Pérez Muntaner o Joan Francesc Mira. Tot plegat, la generació que protagonitzarà l’impuls nacional del País Valencià de les dècades posteriors, els protagonistes d’allò que el sociòleg Toni Mollà ha anomenat la «revolució tranquil·la» del moviment valencianista.

La tardor de 1960, esperonats per Eliseu Climent, els germans Codonyer i altres activistes com Tàrrega van muntar l’Aplec de la Joventut Nacionalista a l’esplanada de l’ermita de Sant Vicent de Llíria. Un any després, l’experiència es va repetir a la Font Roja d’Alcoi on van intervindre Codonyer, Fuster i Cucó. El 1962, l’any de Nosaltres, els valencians, l’aplec es va celebrar a Castelló però Codonyer ja no va poder assistir atès que fou detingut per repartir a la universitat uns fulls volanders antifranquistes del Partit Comunista. Per aquest fet, va ser tancat durant dos anys i mig i passà per les presons de València, Carabanchel i Càceres. En la mateixa caiguda van ser detinguts Jaume Pérez Montaner, Màrius García Bonafé,  Eugeni Boscà Cano i Josep Giner Corral.

Això, i la marxa del seu germà a Mallorca per fer el servei militar, va suposar la fi de la Distribuïdora. Com fos, la iniciativa havia servit almenys com a al·licient i a València ja funcionava una llibreria de llibres en català, Can Boïls, regentada per un dels de la colla, Emili Boïls. Uns anys més tard encara obririen les llibreries Concret o Tres i Quatre, entre d’altres.

L’activisme polític de Codonyer venia de lluny. El 1956 va crear amb el seu germà i Enric Tàrrega, entre d’altres, el Front Marxista Valencià. Com recorda Jaume Pérez Montaner, «el partit tenia un caire més formatiu i teòric que activista encara que, naturalment, clandestí».[6]   

A Carabanchel, explica Montaner, els valencians empresonats van tenir temps de discutir amb dirigents comunistes com el català Pere Ardiaca o els bascos Ramon Ormazábal, Vidal de Nicolás i Agustín Ibarrola qüestions relatives al marxisme i la qüestió nacional. «(...) les respostes –relata Montaner– eren, però, ambigües, i en el fons, no gaire positives (...) ja en els anys de l’anomenada transició, amb l’augment de les reivindicacions nacionals a Euskadi, Catalunya i al País Valencià, l’actitud d’aquells dirigents es va manifestar en general –i en alguns casos de manera molt bel·ligerant–, més al costat de les tradicions i polítiques centralistes que no a favor de les llibertats dels seus propis països».[7] 

Codonyer va arribar a lliurar a qui ell pensava que era Santiago Carrillo –en realitat, li l'havia lliurat al dirigent Simón Sánchez Montero, un dels màxims responsables del PCE en la clandestinitat; ho sabem pel testimoni de la companya de Codonyer, la historiadora Anna Salvà Marco, que va estar present a la reunió– un informe en què es tocaven temes com el de l’alienació nacional, la situació econòmica i cultural del País Valencià i les diferències, diu Montaner, «entre un nacionalisme ‘xovinista’ que fa de la nació un absolut i el del poble que pretén viure en llibertat i en pau, tot mantenint la seua llengua, cultura i tradicions».[8] «Un text programàtic que acabava citant paràgrafs del llibre d’Andreu Nin Els moviments d’emancipació nacional, del 1935», afegeix tot citant un comentari del malaguanyat, Àngel Velasco. El 15 d’agost de 1963 Codonyer va eixir de la presó gràcies a un indult general concedit per Franco en homenatge al nou papa, Pau VI.

Com siga, el PCE va fer orelles sordes a les demandes de Codonyer, que acabaria deixant el Partit Comunista del País Valencià –nom adoptat el 1976 pels comunistes integrats en el PCE– el 1981 després de més de vint anys de militància i davant de les resistències de l’aparat a la democratització o a donar suport a les esmenes de la militància a l’Estatut d’Autonomia que estava discutint-se en aquell moment.[9]   

Quan Carrillo va tornar a Espanya, ell es va adonar que no era la persona amb la qual s’havia entrevistat a París per entregar el seu informe, aprofitant el seu viatge de noces. En aquell moment, pràcticament ningú dins del PCE d’Espanya sabia quin aspecte físic tenia Santiago Carrillo i ell estava convençut que s’havia reunit amb ell, però no era així.

Tot i això, va ser candidat al senat pel PCE en les primeres eleccions democràtiques al 1979. També s’hi presentaven Alfons Cucó (pel PSOE) i Josep Vicent Marqués  pel MCPV. Entre les persones valencianistes s’hi va fer molta campanya per a votar-los als tres i aconseguir almenys un senador nacionalista a Madrid, però tot i ser dels més votats no va ser senador.

Amb la instauració de la Preautonomia, fou nomenat secretari general tècnic de la Conselleria de Transports i Benestar Social de la Generalitat Valenciana, càrrec que va exercir entre l’abril del 1978 i el juny de 1979 en condicions, explica Montaner, molt precàries.

També va ser soci fundador d’ACPV el 1978, quan n’era president Joan Fuster. El 1982 va fundar també la Unitat del Poble Valencià junt amb militants del PCPV que van anar-se’n en perdre una votació contra l’aparat central del partit. Aquest mateix any va ser el presentador del famós Aplec de Castelló en què Fuster va pronunciar el conegut discurs Ara o mai davant els avanços de la substitució lingüística i de la urgència de recuperar l’ús públic del valencià.[10]

Els darrers anys de la seua vida, el seu escepticisme vital i les circumstàncies personals (patia un emfisema pulmonar) el van fer allunyar-se molt de l’activitat pública i política, participant únicament en alguna activitat cultural com a espectador.

El 2016, poc després de la seua mort, Ana Salvá, la seua dona i companya durant quasi 50 anys, va publicar el poemari pòstum Escrits en la intimitat amb un magnífic pròleg del seu amic el poeta Jaume Pérez Montaner, un llibre de quaranta anys de poesia iniciat a la presó de Carabanchel l’hivern de 1963. De tots els poemes d’aquest llibre, potser el més conegut és «I de la muntanya un pi», escrit el 2001 a Benaguasil i musicat pel seu gendre Àlvar Carpi que el va incloure en el CD Carrer Passeig.[11]

Autoria: Francesc Viadel i Girbés