Lingüista, especialitzat en Filologia Romànica i lexicologia catalana

Nascut al carrer d’Amunt de Castelló, on va estudiar les primeres lletres. Son pare tenia un estudi fotogràfic, que fou confiscat en entrar les tropes franquistes a la ciutat. Posteriorment va passar a l’Institut Ribalta, on s’interessà molt per la història, però dirigí l’atenció als estudis de llengua i literatura a Barcelona, on va començar a fer classes a l’Escola Pia i recollia nens de Santa Maria del Mar a l’eixida d’escola per pagar-se la vida.

Es va formar a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en Filologia Romànica el 1951. En aquella universitat va rebre les primeres lliçons referents a la llengua i literatura catalanes de part d’Antoni Maria Badia i Margarit i de Martí de Riquer, entre d’altres. Fora de les aules universitàries, Ramon Aramon, Josep M. de Casacuberta i, principalment, Jordi Rubió li ensenyaren tot allò referent a la llengua catalana que ell no podia adquirir, per motius polítics, dins dels claustres d’aquella universitat. Un any després de la llicenciatura, es doctorà a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre el parlar castellonenc, en la qual assajava el mètode geolingüístic sobre un parlar valencià.

De Barcelona va anar a Lovaina i Zuric amb una beca, i allà es posà en contacte amb els millors romanistes europeus com Sever Pop i el professor Omer Jodogne. Posteriorment, convidat per Walther von Wartburg, es traslladà a Basilea, primer com a lector d’espanyol (1954) i després com a professor (1959). Amb el grau de doctor (en el qual defensà la tesi Habilitació sobre va + infinitiu), el 1963 esdevingué professor extraordinari de la Universitat de Basilea, i des de 1967 catedràtic numerari d’aquella universitat, alhora que era nomenat director del Seminari de Llengües Romàniques. Era, des de 1997, catedràtic emèrit.

A més de Basilea, va ser professor de Filologia Francesa a la Universitat d’Estrasburg, del 1968 al 1972, i de Lingüística Catalana a la Universitat de Barcelona del 1973 al 1974. La seua tasca investigadora a favor de les llengües romàniques, en especial del català-castellà, ha estat immensa, i per la seua constant infatigable dedicació a l’estudi de moltíssims aspectes del català es doctor honoris causa de les universitats de València, Alacant, Jaume I, Autònoma de Barcelona i Complutense.

El 2002 va crear la Fundació Germà Colón, de la qual fou president, institució de caràcter cultural vinculada a la donació de la biblioteca particular del professor Colón a la Universitat Jaume I (més de 20.000 volums), un fet que ha fet possible que investigadors estudiosos de la Filologia Romànica d’arreu del món puguen tindre accés al fons bibliogràfic que ha anat acumulant durant anys, alhora que promou activitats relacionades amb la Filologia Romànica dirigides a incentivar el coneixement i la recerca en els seus diferents àmbits.

Fou assessor, membre o conseller de diverses i cabdals institucions culturals catalanes, com la Fundació Congrés de Cultura Catalana, de la qual fou membre del Consell Assessor (1982); l’Institut d’Estudis Catalans, del qual fou membre corresponent des de 1966 i numerari des de 1993; corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1963); de la Comissió Lul·liana per a la publicació de les obres completes catalanes de Ramon Llull (1984), o del Consell Valencià de Cultura (1989-1995). Ha estat president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1976-1982), de la qual el 1988 fou nomenat conseller d’honor. Va formar part dels consells editors del Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes (1980-1982), Llengua & Literatura (des de 1986) i Estudis Romànics (des del 2000), a més de membre del consell assessor d’Els Nostres Clàssics des de 1986.

En altres àmbits, cal esmentar que era corresponent de la Real Academia Española de la Lengua (1984), vicepresident de Collegium Romanicum (1968-1972), president de la mateixa institució del 1997 al 2000, conseller del bureau de la Société de Linguistique Romane (1980-1986, 1989-1995), president de l’Asociación Suiza de Estudios Hispánicos (1982-1985), vicepresident de l’Asociación Internacional de Historia de la Lengua Española (des de 1987), membre de la Comisión del V Centenario de Elio Antonio de Nebrija para 1992 (Universitat de Sevilla), i un llarg etcètera.

Quan repassem la seua extensíssima bibliografia, trobem que un gran percentatge fou dedicat al català, sobretot als estudis contrastius de la nostra llengua amb d’altres de romàniques: El léxico catalán en la Romania, publicat el 1976, que constituí la seua consagració definitiva com a romanista respectat en tots els àmbits científics; La llengua catalana en els seus textos, en dos volums (1978); Panorama de la lexicografia catalana. De les glosses medievals a Pompeu Fabra, en col·laboració amb Amadeu J. Soberanas, publicada el 1986 i reeditada amb esmenes i una llarga addenda el 1991; Problemes de la llengua a València i als seus voltants (1987); El español y el catalán, juntos y en contraste (1989); Estudis de filologia catalana romànica (1997). Els seus darrers títols foren: De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic als monuments de les lletres catalanes (2003); Las primeras traducciones europeas del Quijote (UAB, 2006); Lexicografia, lèxic i crítica textual (PAM, 2011); Noves tendències en la dialectologia contemporània (UJI, 2011), i Origen i història del lèxic català (PAM, 2014).

Com a editor de textos, va publicar l’edició crítica del Llibre d’hores, devocionari medieval de la darreria del segle XIV (1960); l’edició crítica dels Furs de València, apareguda, com l’anterior, en la col·lecció «Els Nostres Clàssics» amb la col·laboració d’Arcadi Garcia. Encara que no siguen pròpiament crítiques, cal recordar l’edició del Diccionari llatí-català de Nebrija, en col·laboració amb Amadeu J. Soberanas (Barcelona, 1987) i el Liber elegantiarum, de Joan Esteve, aparegut a Castelló de la Plana el 1988.

També trobem en la seua bibliografia nombrosos articles dedicats al lèxic francés, sobretot medieval. Entre els anys 1954 i 1964, va ser col·laborador i redactor del Franzesisches Etymologisches Worterback (FEW) de Wartburg, i professor de Filologia Francesa a la Universitat d’Estrasburg, del 1968 al 1972, on va escriure «Un hispanismo afortunado francés: entresol» (Revue de Linguistique Romane); «Le Jeu de la Feuillée, vers 16 à 19» (aparegut a la mateixa revista); «Un cambio de perspectiva etimológica Rosicler y su mediato origen francés» (Travaux de Linguistique et de Litterature); «A propos du parfait périphrastique VADO + infinitif en catalan, provençal et en français», a la mateixa publicació, etc.

A la llengua romànica castellana també ha dedicat els seus esforços i treballs, més enllà de l’esmentat El español y el catalán, juntos y en contraste. Cal remarcar un aplec d’articles, dels molts que té a la seua bibliografia, arreplegats en Para la historia del léxico español en dos volums (Madrid, 2002), i encara hauríem d’afegir-hi el facsímil amb l’estudi preliminar del Diccionario latino-español (Salamanca, 1492) de Nebrija, publicat amb la col·laboració d’Amadeu Soberanas (1979).

Entre els diversos premis i reconeixements destaquen el Premi Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (1979), el títol de Valencià de l’Any 1982 de la Fundació Huguet, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1985), el Premi Sanchis Guarner de la Fundació Jaume I i el Premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya (1987), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1988) i el Premi Saó 2003. En 1999 li imposaren la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, va rebre la Medalla de Honor de la Red Vivas de Universidades (2014) i l’homenatge de la Universitat Autònoma de Barcelona el 27 de novembre de 2014 per la seua trajectòria com a referent internacional de la Filologia Romànica i de la lexicologia catalana. Va ser nomenat Fill Predilecte de Castelló de la Plana també en el 2014. Un centre de formació de persones adultes porta el seu nom a Castelló.

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Diversos autors. Germà Colón. La passió per la llengua. València: Saó Edicions, 2003.

---

José Gargallo Gil. Germà Colón i Domènech: semblança biogràfica. Barcelona: IEC, 2022.

Capítols de llibres

---

Vicent Pitarch i Almela. «Germà Colón i Domènech», a: Vicent Pitarch i Almela. Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’Any. Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló de la Plana, 2009, p. 32-35.

---

Obituari Vilaweb
Obituari Vilaweb
https://www.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-el-linguista-germa-colon-victima-de-la-covid-19/