Prevere, periodista i editor

Josep Antoni Comes es va criar al si d’una família benestant de la comarca de la Marina; son pare era el banquer Josep Comes Martí, fundador de la Banca Comes, però ni la seua germana major, Clementina, ni ell van continuar els negocis familiars. Josep Antoni inicià els estudis de batxillerat al col·legi franciscà de la Concepció d’Ontinyent, i a partir del segon curs passà al col·legi dels jesuïtes Sant Josep de València, d’on va eixir decidit a fer-se prevere.

La seua formació sacerdotal fou a la Universitat Pontifícia de Comillas (Santander), on cursà Humanitats, Filosofia i Teologia entre 1947 i 1956. Allà conegué el religiós belga Joseph Cardijn en unes conferències que impartia en 1949, la influència del qual el portà a fer-se la promesa de dedicar-se a l’apostolat obrer. A Comillas formà part de l’associació estatal de seminaristes Jesús Obrero, que publicava la revista Yunque. Els seus primers escrits foren en aquesta publicació, i també en l’Aleluya que editava la parròquia de Santa Maria d’Ontinyent, on era rector el seu cosí Joan Comes Doménech. La immersió de Josep Antoni Comes en el pensament jocista madurarà a Bèlgica i França en 1951, on fa uns cursos per conéixer el moviment de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i viu una setmana a casa de Cardijn. Posteriorment fa una estada a França, on coneix el moviment de la Missió Obrera de París, és a dir, el món dels sacerdots obrers, una manera d’entendre la vida sacerdotal que l’impacta fortament en un temps en què aquest moviment encara estava mal vist pel Vaticà. Igualment, va influir en el seu pensament la lectura del llibre France: pays de mission? de Henri Godin i Yvan Daniel, publicat el 1950. Aquesta pràctica d’estar sempre amb els pobres i els més necessitats serà la manera d’exercir el seu magisteri sacerdotal en els anys a vindre, i això ho posarà en pràctica com a consiliari de la JOC.

Després de Comillas, Comes amplia la seua experiència a Roma, on va residir entre 1956 i 1958 exercint en la parròquia de San Lucca de Prestino, situada als suburbis de la ciutat. L’any 1958 torna a València i es posa de ple a treballar en les branques especialitzades de l’Acció Catòlica. El seu amic Josep Vila el va recomanar com a consiliari de la JOC, lloc que ocuparà durant el període 1958-1968. Són els temps immediatament anteriors al Concili Vaticà II, a la celebració del Concili i els anys d’agitació del postconcili, una època que deixa una forta empremta en ell: “La primavera del Concili Vaticà II, esperançada revolució teològica i pastoral que em marcà per a sempre”. A València, Mn. Comes va ser nomenat capellà en les parròquia de Sant Josep Obrer i Sant Maure Màrtir i del Col·legi Puresa de Maria, situats a la zona del Grau de València, barri obrer per excel·lència en aquella època, on coneix de primera mà les males condicions de vida de la classe treballadora i la situació de discriminació que patia la seua llengua pròpia; és el moment en què va adquirint una consciència valencianista que ja no abandonarà. En aquestes parròquies va exercir la seua pastoral al llarg de deu anys. Comes s’inclinarà per l’Església dels pobres, per una Església de compromís social.

Va treballar braç a braç amb altres capellans vinculats als moviments especialitzats d’Acció Catòlica, com Josep Vila (JACE), Josep Alba i Eduardo Margarit (JARC), Eduard Poveda i Juan Agulles (JEC) i Matías Aparicio i Joaquim Adell (JIC). Des de la unitat d’esperit i de criteris preparaven actuacions conjuntes per als sacerdots i per als joves seglars dels moviments catòlics. En aquesta època va fer relació amb personatges clau de la JARC, com ara Josep Ferrís, Josep Maria Soriano Bessó, Vicent Ruiz Monrabal, Manolo Ferrer, Vicent Ahuir, Joan Ramon Peris i Josep Ferrer, entre molts altres. Els anys 1953-1968 són la fase d’expansió, consolidació i apogeu d’aquests moviments d’apostolat seglar al País Valencià. De fet, la JOC de l’arxidiòcesi de València comptava en 1963 amb 42 equips, segons Ramir Reig i Picó. La JOC unia esperit apostòlic i inquietud obrera, mantenia la seua irreductible especificitat que consistia a ser un moviment educatiu, un humanisme obrer, i el seu major mèrit és haver estat un instrument útil per al moviment obrer. Josep Antoni Comes no deixava passar cap acte religiós sense subratllar la necessitat de reconciliació entre l’Església i la classe obrera, la necessitat d’integrar dos mons marcats per una història d’incomprensions, la necessitat que la classe obrera donara sacerdots a l’Església per fer-la més pròxima a l’Evangeli de Crist. L’ideari de Joseph Cardijn portà els militants catòlics a reflexionar, la reflexió introduí elements de crítica al règim i la crítica derivà en antifranquisme. El règim interpretà que les branques especialitzades d’AC s’havien contaminat del marxisme, cosa que no era certa. La JOC del País Valencià també estava en el punt de mira i va sofrir amonestacions de la jerarquia eclesiàstica i la repressió del règim. En endavant, les relacions entre els jocistes valencians amb l’arquebisbat discorreran entre moments de tensió i conciliació, en uns anys en què el moviment obrer valencià prenia força.

Tot i que ja estava en marxa el Vaticà II, la Comissió Episcopal de l’Apostolat Seglar va imposar límits i vigilància a aquests moviments. El punt culminant de la crisi arribà en 1966, un any després d’haver finalitzat el Concili Vaticà II. El Concili havia despertat esperances entre els sectors renovadors, que es van desil·lusionar i entraren en una crisi d’identitat davant l’actitud immobilista i el maridatge de la jerarquia eclesiàstica amb Franco. Lògicament, aquest desencís acabarà fent confluir un bon nombre de militants de la JOC en partits i sindicats antifranquistes. L’aprovació en 1968 d’uns nous estatuts d’AC significaven el retorn a una AC general, única sense especialització per ambient socials, i és aleshores que Josep Antoni Comes dimiteix de consiliari de la JOC.

A partir d’aquest moment comença una nova etapa en la seua vida, la vessant periodística a Madrid, on va residir del 1968 al 1975. Uns amics li demanaren que hi anara per treballar en la redacció de la revista Pastoral Misionera d’AC com a redactor en cap (1968-1995), on continuà aprofundint l’ideari de Cardijn. Aquesta revista passarà a denominar-se Frontera, de la qual Comes serà el cap de redacció des del 1997. A Madrid cursa estudis de Periodisme a l’Institut Lleó XIII i presenta la tesina (inèdita) La Asamblea Conjunta y determinada prensa espanyola (1972). A més de continuar en Pastoral Misionera, ingressa en la publicació trimestral Iglesia Viva, fundada en 1966 a Madrid per Fernando Sebastián. La línia editorial d’Iglesia Viva tornarà a marcar el seu pensament, sempre en línia amb l’esperit del Vaticà II. Comes serà el director d’aquesta revista des del 1975 fins al 2009, alhora que torna a València per fer-se càrrec de la cofundació de Saó. Josep Maria Soriano Bessó havia anat a Madrid en 1974 a proposar-li la creació a València d’una revista cristiana en valencià; l’única condició que hi posà Comes és que fora una revista eclesial, però no eclesiàstica. Començava a forjar-se la idea de Saó, amb la participació d’antics militants de la JARC i la JOC. El primer número d’aquesta revista apareixia a l’estiu de 1976 i és la capçalera valenciana i en valencià degana que cada mes continua eixint al carrer. En aquells anys prolífics d’activitat periodística a Madrid i València, Josep Antoni Comes renuncia a la paga de l’Estat i exerceix com a capellà obrer.

Com a periodista i escriptor reflexiu, Mn. Comes va col·laborar també en els diaris Notícias al Día i Levante-EMV, en les revistes Foc Nou, Serra d’Or, El Ciervo i Quaderns de Pastoral de Barcelona, en el Calendari dels Brillants i moltes altres, amb articles de tema eclesial i cultural. A més a més, treballà també als anys huitanta en el gabinet de premsa de la Conselleria de Serveis Socials, on posà en marxa un parell d’informatius sobre matèria social. L’any 1985 va ser un dels 500 periodistes del món acreditats que cobriren el Sínode de Bisbes, un assemblea eclesiàstica que va reunir a la ciutat del Vaticà els jerarques de tot el món catòlic en commemoració del vinté aniversari del Concili Vaticà II. Aquell mateix any, Mn. Comes va ser nomenat vicari de la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar d’Alaquàs, on era rector Vicent Cardona. En aquest poble, els dos capellans i un grup de feligresos fundaren el setmanari parroquial La Fulla de l’Olivar, que continua publicant-se.

Josep Antoni Comes Ballester va ser director de Saó del juliol de 1976 al novembre de 1987 (102 números) i es feia càrrec, entre altres compromisos com a editor, de la secció «La plaça de l’Església», alimentada mensualment des del 1982 fins al 2017, amb algunes pauses menors. En aquella primera etapa, en paraules de l’historiador de la premsa Francesc Martínez, Saó es consolida com un producte informatiu nacionalista cultural alternatiu, bastant diferenciat de la resta de la premsa existent aleshores al País Valencià, la qual estava escrita majoritàriament en castellà i mantenia uns plantejaments tímidament regionalistes i en alguns casos d’hostilitat vers la recuperació i la normalització de la llengua i la cultura valencianes. Sempre va estar vinculat a la revista com a membre del consell de redacció i assistent efectiu a les reunions quinzenals, en la qual té publicats més de 600 textos. A més, té diversos poemes religiosos premiats i publicats, pròlegs de llibres d’altri i el llibre personal Els meus sermons preferits (2006). La seua trajectòria va ser glossada en el llibre de Xavier Serra, Biografies parcials (2). Nascuts abans de la guerra, publicat per Afers (2011) i en la tesi doctoral de Francesc Martínez Sanchis titulada La revista Saó (1976-1987): la construcció de la premsa democràtica valencianista i de la identitat valenciana progressista (2013).

Altres iniciatives en què fou un puntal bàsic són la creació de l’anual Fòrum Cristianisme i Món d’Avui (1989...), el Grup de Capellans del Dissabte, grups de reflexió cristiana parroquials, atenció de grups del moviment CPM, etc. Fins i tot després de la jubilació, continuà exercint de vicari de la parròquia de l’Olivar d’Alaquàs, on el seu tarannà humà i de servei ha deixat un record perenne.

Per la seua bonhomia i generositat, l’Ajuntament de Pedreguer va distingir el 13 de maig del 2000 els germans Comes amb l’Escut d’Or de la Vila, per les seues desinteressades donacions de diversos solars i edificis familiars per a ús públic.

Va faltar a València el 3 d’agost de 2022. L’endemà, el funeral tingué lloc a l’Olivar d’Alaquàs i de vesprada fou soterrat al seu Pedreguer natal. El 21 de novembre de 2022, en el marc dels Premis d'Honor Vila de Pedreguer, li van retre un homenatge i van presentar un curt audiovisual de semblança dels germans Comes Ballester.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Francesc Martínez Sanchis. La revista Saó (1976-1987). València: PUV, 2016.

---

Xavier Serra. Biografies parcials (2). Nascuts abans de la guerra. Catarroja: Afers, 2011.