Mestre

Durant la Transició fou un membre molt actiu del Col·lectiu de Mestres de la Safor, un grup capdavanter de la renovació pedagògica lligada a la introducció del valencià a l'escola. També durant aquells anys impartí a Gandia els cursos de «Lingüística valenciana i la seua didàctica», organitzats per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València per al reciclatge del professorat.

El 1983 s'incorporà a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana com a expert en llengua i ensenyament per tal de formar part de l'equip que havia de desenvolupar i aplicar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.

Entre les activitats que hi realitzà destaca la direcció dels Cursos d'Estiu de la Conselleria, que començaren al complex educatiu de Xest, centrats en el reciclatge del professorat dels diferents nivells i programes del sistema educatiu valencià i posteriorment s'ampliaren als tècnics dels gabinets de normalització lingüística municipals i al personal de l'administració pública.

Al juny de 1990 fou nomenat Cap de Secció de Dinamització Lingüística de la Conselleria; i president de la Comissió de Gandia, per a les proves oficials de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià.

Així ens ho explica Gabriel Garcia Frasquet, que va conèixer Vicent Costa en els anys de joventut, i amb qui va crear, el curs 1975-76, juntament amb Marifé Arroyo, Josep Piera, Batiste Malonda i altres mestres, intel·lectuals i activistes de la comarca on desemboca el riu d’Alcoi, el Col·lectiu de Mestres de la Safor.

En l’acte d’homenatge pòstum que el Casal Jaume I de Gandia dedicà a Vicent Costa el 23 de setembre de 2016, Batiste Malonda Grau li va dedicar un sentit discurs on dibuixava el Vicent acollidor que ell va conèixer a Marxuquera i el Vicent llaurador i jardiner que ràpidament va descobrir; i el Vicent demiürg que irradiava energia: «Vicent té tanta energia, que on xafa la terra, creix una planta». Diu Malonda: «Coneguí una persona que en sabia de català i exigia que en sabérem. Vaig aprendre llengua i literatura, però més important encara, vaig descobrir una manera de ser valencià. […] va ser el responsable d’alliberar-me del magisteri franquista […]. Era un Vicent entés. Era un gran animador, inesgotable, treballador pel País Valencià i apassionat dels temes més diversos de la vida... férem una escola popular, valenciana i activa […] Vicent, gràcies!».

Vicent Costa estudià al seminari i abans d’acabar, se n’anà a la universitat, però els vastíssims coneixements de llatí i grec sempre li’ls reconegué al seminari. Amb aquests coneixements lingüístics adquiriria després els coneixements de tota la mitologia i la literatura clàssiques, que tan bé incorporava a la realitat del moment. Costa va ser un savi en un temps gris, en una Espanya franquista que ho asfixiava tot, especialment les nacions no castellanes, com ara el País Valencià que ell tan estimava. Es va casar amb Fina Múrcia Figueres, amb qui va tindre set fills: Cento, Gemma, Natàlia, Josepa, Saadani, Pasqui i Marta. Set fills que amb el pas del temps configuraren set respectives famílies que Vicent Costa s’encarregava de congregar els diumenges a la seua estimada Marxuquera. Dinamitzava la tertúlia amable i enriquidora, a la vora del foc o a la fresca porxada —segons l’estació de l’any— d’aquella casa pairal, que ell va construir amb les seues mans, quan hi anà de mestre per primera vegada. L’energia que desprenia i el mestratge que regalava, en tants camps i tantes maneres de fer, han deixat petjada en tota la gent que va tindre la sort de conèixer-lo.

Vicent Costa combinava perfectament la tasca intel·lectual amb l’activisme per la llengua i pel país. Ha estat sempre a primera línia i quan ha calgut li ha plantat cara al feixisme en qualsevol camp, des de l’argumentació intel·lectual fins als actes o manifestacions a València, Gandia o qualsevol racó del país. Entre les cites nacionals obligades del Nou d’Octubre i el Vint-i-cinc d’Abril, no faltava mai la del Primer de Maig, perquè Costa sempre reivindicava la consciència nacional i la consciència de classe com a indestriables. Valencià de classe treballadora i nació catalana.

Des del moment que va prendre consciència, i al llarg de la seua vida, va prendre partit. Valga una dada com a exemple d’actitud vital: als anys seixanta del segle XX, quan a penes tenia vint anys, i havia de compaginar els estudis universitaris amb el treball de cambrer, va vindre a la Gandia que començava a despuntar en el turisme del moment, el ministre de Franco, Manuel Fraga Iribarne. Venia a fer autobombo del règim en l’Hotel Bairén i com que Vicent hi treballava, s’hi va esmunyir a la sala de conferències. Costa va gosar, davant la premsa, preguntar-li al ministre sobre la prohibició i persecució de la nostra llengua. Fraga, va haver d’aguantar i exigir a la policia que el deixaren parlar. Una acció valenta d’un home sol, davant totes les forces vives del règim, que ens dona idea de qui era Vicent Costa.

La mili d’aquell temps el portà a Sidi-Ifni on ràpidament s’ho organitzà per a no tocar les armes i dedicar-se de ple a la passió d’ensenyar. Concretament s’hi abocà en l’alfabetització dels xiquets sahrauís. Passats uns anys, i ja de mestre a Marxuquera i després a Gandia s’esdevingueren els Fets de Barx. Al llibre La mestra de Víctor Gómez Labrado, podem llegir: «Marifé va restaurar part de forces en un llarg viatge per Grècia […] i va començar de nou en una altra escola ja decidida, a Gandia, on hi hauria també l’amic Vicent Costa, un infatigable del Col·lectiu de mestres, que li garantia una acollida digna».

La tasca docent s’entrecreuava amb la passió per la res pública, i el 1983 es va presentar a les eleccions municipals, en la llista d’Unitat del Poble Valencià que encapçalava Paco Candela a l’Ajuntament de Gandia. Republicà convençut, anys després, ja en un segon plànol, ajudà en tots els projectes que treballaren per aquella idea de llibertat nacional i social. Va ser Patró d’Honor de la Fundació Casal Jaume I de la Safor-Valldigna des del 1998.

El 2017, Edicions 96 amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana, publicà el llibre 20 mestres del segle XX al País Valencià, coordinat per M. Carmen Agulló i Vicent Romans. Vicent Costa comparteix pàgines amb Maria Ibars, Empar Navarro, Carles Salvador o Enric Soler i Godes, per exemple; i les seues pàgines van a càrrec de Teresa Martínez, Vicent Moreno i Adela Costa. Hi podem llegir, sobre Vicent Costa i Vercher: «Entusiasta, apassionat, seductor, infatigable treballador, generós, solidari, valent, capaç de defensar fins al final tot allò en què creia... entre d’altres, la defensa dels drets lingüístics dels valencians. […] Construïa una escola pública, moderna, innovadora, laica i arrelada al medi, és a dir en valencià». Els autors de la biografia també relaten les paraules d’Antonio Navarro, el capellà de Marxuquera, arran d’una improvisada traducció al valencià de la carta de Sant Pau als Corintis que Vicent Costa va fer en el casament d’una de les seues filles: «mai no he escoltat una traducció millor, més poètica, més sentida, més entranyable i que millor expressara el sentiment amorós». I en aquest sentit remarquen l’amistat de Costa amb el famós pare Faus. En aquestes pàgines també s’hi relata extensament la gegantina tasca docent que desenvolupà Vicent Costa des dels plans experimentals del 1978, així com el vessant de classe ja apuntada. S’afilià molt aviat al SATE, que amb el temps esdevindria l’STEPV, i treballà el sindicalisme des de la base. Involucrà els pares i les mares en les primeres associacions per crear una comunitat educativa forta i democratitzar els consells escolars, el Moviment de Renovació Pedagògica, les Escoles d’Estiu, les Colònies, els cursos de l’ICE, les primeres immersions lingüístiques per a castellanoparlants... i com ja s’ha dit, el 1983, amb la Conselleria encapçalada per Cebrià Ciscar i sota la direcció de Baltasar Vives, Vicent Costa formà part de l’equip que redactà la LUEV, i d’ací al Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià. Una vida plena, en la defensa de la llengua i el país dels valencians.

En el llibre La transició a la democràcia a Gandia (1973-1983). Els moviments socials a la Safor, de Vicent Cremades i Arlandis, publicat el 2020 per la Institució Alfons el Magnànim, també podem trobar les referències a Vicent Costa explicades anteriorment, sobretot en el capítol del Col·lectiu de Mestres de la Safor i l’activisme pels drets lingüístics dels valencians.

Vicent Costa i Vercher: l’intel·lectual, l’activista d’energia desbordant, el mestre, la persona que estimava i es feia estimar. Un homenot de la Safor.

Autoria: Vicent Terol i Calabuig