Llista alfabètica
Llista alfabètica

Alfons Cucó i Giner

València, 19 de juliol de 1941
València, 26 d'octubre de 2002

Fotografia de Alfons Cucó i Giner

Historiador i polític

Casat amb Fina Alberola i pare d'una filla, Ariadna.

Fill de família acomodada i castellanoparlant de la ciutat de València, va estudiar el batxillerat als Jesuïtes, i amb el seu amic Manuel Ardit abans d'eixir del col·legi ja començà a interessar-se per una llengua i un País que no eren els oficials ni els de l'aprenentatge. Va viure uns anys a Cullera.

Ja a la Universitat de València, estudià Filosofia i Lletres, especialitzant-se en Història. Allà va tindre com a mestres els historiadors Joan Reglà i Emili Giralt, l'arqueòleg Miquel Tarradell i el llatinista Miquel Dolç, que mantenien una vinculació absoluta amb la cultura de la llibertat i la democràcia, a més de tindre el País com a referent. Aquesta colla de professors l'influencien definitivament, tant a nivell acadèmic i intel·lectual, com a nivell polític.

El desfici cultural i activista el portà el 1960 a estar al cap de les joventuts de Lo Rat Penat, i el mateix any publicà el recull de poemes intimistes Lluernes tan sols. Amb d'altres companys es proposaren de promoure la nova cançó, formant el grup Els Escolans, i en 1962 Els 4 Z, pioners amb Raimon de la Nova Cançó al País Valencià, adaptant cançons de diversos intèrprets francesos. Es van dissoldre a finals de la mateixa dècada, amb cinc discos gravats. En formaren part, entre d'altres, Alfons Cucó, Manuel Ardit i Lluís Miquel Campos. També en aquests anys col·laborà amb la revista universitària Concret i amb Serra d'Or.

Fou professor de la Universitat de València des del 1967, on s'hi doctorà el 1970, amb El valencianisme polític 1874-1936, tesi doctoral sense precedents, que buscava d'explicar el valencianisme polític contemporani des dels seus inicis. Hi presenta un Constantí Llombart popular i d'esquerres en contrast amb un Teodor Llorente culturalista i conservador, hi assenyala l'important pas d'incorporar el valencianisme com a acció política autocentrada, amb les aportacions del doctor Faustí Barberà i les dificultats per a contagiar els partits estatalistes —majoritaris fins i tot durant la Segona República— del corrent valencianista, tant de dretes com d'esquerres.

La seva obra d'investigador es projectà sobre temes d'història contemporània del País Valencià que responen al seu compromís de joventut: fer País fent Història. Va escriure Aspectes de la política valenciana en el segle XIX (1965), El Congreso Sociológico Valenciano de 1883 (1967), Sobre el radicalismo valenciano (1969), El valencianisme polític 1874-1936 (1971), Republicans i camperols revoltats (1975, premi Joan Fuster), Sobre la ideologia blasquista (1979), País i Estat: la qüestió valenciana (1989), Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquisme (1997) i Roig i blau. La transició democràtica valenciana (2002). També publicà El valor de la nació (1995), Els confins d'Europa (1997) i Nacionalismo y poder político: el escenario soviético (1999).

El 1971 fou un dels organitzadors del Primer Congrés d'Història del País Valencià.

Militant antifranquista destacat ja en els anys d'universitat, va ser membre fundador del Partit Socialista Valencià (PSV) el 1962, i després del seu successor, el Partit Socialista del País Valencià (PSPV), el 1968. Cucó va participar a l'escissió que, abans de les eleccions del 1977 va protagonitzar un sector del partit, que s'anomenà Unitat Socialista del País Valencià (USPV), per tal de coalitzar-se amb el Partit Socialista Popular, —que encapçalava al País Valencià Manuel Sánchez Ayuso—, i respectar els pactes amb el Moviment Comunista del País Valencià i el Partit Carlí del País Valencià. El resultat va ser la candidatura anomenada Bloc d'Esquerres per l'Autonomia i el Socialisme, en la que Cucó era candidat. Després d'uns resultats minsos, el grup de la USPV passà al PSOE, i Alfons Cucó va ser un dels dirigents que van negociar la fusió, el 1978.

Per a les eleccions generals espanyoles de 1979 el PSPV presentà a Alfons Cucó per al Senat. Va ser el senador amb més vots, perquè a més del propi PSOE, els sectors més nacionalistes varen proposar votar un candidat del PSOE (el mateix Cucó), un del PCE-PCPV (Francesc Codonyer) i un altre del Bloc d'Esquerres (Josep Vicent Marquès). Va obtenir la reelecció en les cinc primeres legislatures, és a dir, des del 1979 fins al 1996. Com a senador va ser president de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) (1983-1989), vicepresident de la Delegació Espanyola en la Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, i vicepresident de la Delegació Espanyola de la Unió Europea Occidental (UEO).

El 1996 va abandonar el PSPV i va adoptar una posició molt crítica amb la línia de seguidisme del PSOE que practicava la direcció de Joan Lerma. Poc després, però, tornà a l'activisme i fou un dels impulsors de la plataforma Valencians pel Canvi, grup de reflexió que aplegava diferents corrents de l'esquerra valencianista més moderada i que va concòrrer a les eleccions legislatives del 2000 a les llistes del Bloc Nacionalista Valencià.

Morí als 61 anys d'un càncer. La Universitat de València, dins del vicerectorat de Comunicació i Relacions Institucionals, li ha dedicat la Càtedra Alfons Cucó de Reflexió Política Europea, que es presentà l'11 d'abril de 2003. La Càtedra desenvolupa les seues activitats al si de la Universitat Internacional de Gandia, amb l'objectiu d'homenatjar i mantenir la memòria del professor Cucó, aprofundir les línies de recerca que va seguir al llarg de la seua carrera d'investigador i propiciar la discussió entre especialistes, i a l'hora servir de fòrum permanent de debat polític i intel·lectual.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Alfons Cucó i Giner

Obra pròpia


Llibres

ABAD, Luis; CUCÓ, Alfons i IZQUIERDO, Antonio. Inmigración, pluralismo y tolerancia. Editorial Popular, 1933.
CUCÓ GINER, Alfons. Lluernes tan sols. Torre, 1960.
CUCÓ GINER, Alfons. Aspectes de la política valenciana en el segle XIX. Rafael Dalmau, 1965.
CUCÓ GINER, Alfons. Història econòmica de la població mundial. Lavínia, 1969.
CUCÓ GINER, Alfons. Republicans i camperols revoltats. Eliseu Climent, 1975.
CUCÓ GINER, Alfons. Estatutismo y valencianismo. F. Torres, 1976.
CUCÓ GINER, Alfons. Partit Socialista del País Valencià. Tres i quatre, 1977.
CUCÓ GINER, Alfons. Sobre la Ideologia Blasquista. València: Tres i quatre, 1979.
CUCÓ GINER, Alfons. País i estat: La qüestió valenciana. E. Climent, 1989.
CUCÓ GINER, Alfons. Report on the demographic structure of the Cypriot communities. Republic of Cyprus: Press and Information Office, 1994.
CUCÓ GINER, Alfons. El valor de la nació: notes i escrits. Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, 1995.
CUCÓ GINER, Alfons. Els confins d'Europa: nacionalisme, geopolítica i drets humans a la Mediterrània oriental. València: Universitat de València, 1997.
CUCÓ GINER, Alfons. El despertar de las naciones: La ruptura de la Unión Soviética y la cuestión nacional. València: Universitat de València, 1998.
CUCÓ GINER, Alfons. El valencianisme polític: 1874-1939. Afers, 1999.
Articles en publicacions periòdiques

CUCÓ GINER, Alfons. «Sobre el radicalismo valenciano» a: Hispania (C.S.I.C.), 1969, p. 117-129.
CUCÓ GINER, Alfons. «Contribución a un estudio cuantitativo de la C.N.T.» a: Saitabi, 1970, p. 181-202.

Alfons Cucó i Giner

Bibliografia


Llibres

PANIAGUA, Javier i PIQUERAS, José A. (Dir.): . Diccionario biográfico de Políticos Valencianos (1810-2005). Alzira - València: Institució Alfons el Magnànim: Fundación Instituto Historia Social : Centro Francisco Tomás y Valiente UNED, 2003.
Articles en publicacions periòdiques

ARCHILÉS, Ferran i JOSEP SIGALAT, Maria. «Alfons Cucó i el valencianisme polític» a: Alboraia. El Periòdic, núm. 46, 1999, p. 22-25.
MIRA I CASTERÀ, Joan F. i OLMOS I TAMARIT, Vicent S. (coords.). «El valencianisme polític. Homenatge a Alfons Cucó» a: Afers, fulls de recerca i pensament, núm. 55.
SOLER, Vicent. «Alfons Cucó» a: El País, 2002.