Francesc Cueva Mir
València,
18 de setembre de 1938
València,
25 de març de 2023
Activista polític i visitador mèdic
Activista del valencianisme d’esquerres, Cueva va ser un membre destacat del grup format pels germans Francesc i Josep Codonyer, Enric Tàrrega i Antoni Bargues, entre d’altres, els quals van mantenir una mínima articulació política nacionalista en la València de la postguerra.
El pare de Cueva, de nom també Francesc, va ser secretari a l’Ajuntament de València i practicant; va morir quan era ell molt menut al domicili familiar del carrer de les Barques, passant prèviament per l’antic Hospital de València a conseqüència de les malalties adquirides per la guerra i pels treballs forçats com a presoner a la presa de Benaixeve. Pocs anys després, la seua mare, Empar Mir Cosín, es va casar amb Josep Rodríguez Tortajada, president del València CF durant la Guerra Civil, el qual es va fer càrrec de Francesc Cueva com a fill propi i, com a múltiples mostres, el va animar perquè fora president infantil de la Falla Na Rovella.
Cueva va reivindicar durant tota la seua vida la figura del seu pare adoptiu, represaliat pel franquisme i també condemnat al més absolut dels ostracismes. Es dona el cas que Rodríguez Tortajada havia estat impulsor de l’anomenada Copa de l’Espanya Lliure disputada durant la contesa bèl·lica entre equips del bàndol republicà. Així mateix, va ser membre del Partit Valencianista d’Esquerra, formació per la qual va obtenir l’acta de regidor al cap i casal després de la victòria del Front Popular el 1936. Durant la seua presidència va cedir el camp del Mestalla a diversos partits i sindicats. En aquest mateix camp es va jugar també l’octubre del primer any de la guerra el partit entre les seleccions catalana i valenciana a benefici de les milícies populars. Condemnat a mort el 1944 al Monestir de Sant Miquel del Reis, va ser finalment alliberat i vigilat pel règim. Francesc Cueva va defensar durant tota la seua vida la memòria del seu pare, fins al punt que el club li van atorgar el 2016 la Creu d’Or i Brillants a títol pòstum.[1]
Cueva va començar a estudiar Dret a la Universitat de València, per preferències familiars, encara que sempre va voler estudiar Geografia. A més d’estudiar, en quart de carrera va començar a treballar com a visitador mèdic amb el seu pare, alternant ambdues activitats, i al cap d’uns anys era contractat pel laboratori Organon. Bona part de la vida professional fins a la jubilació, la va fer posteriorment en la farmacèutica americana Schering Corporation, que posteriorment s’anomenà Schering-Plough.
Casat el 1968 amb Empar Goig Vado, van tenir dos fills. Activista des de ben jove, va ser expulsat de les milícies universitàries en conèixer-se les seues idees polítiques, malgrat tenir un comportament i expedient excel·lents, decisió que no va passar desapercebuda pel seu comandament superior, el qual es va quedar realment sorprès que algú amb aquella actitud impecable pensara políticament com pensava.
Cueva formava part amb els Codonyer de la colla de joves que van crear la secció de la Joventut de Lo Rat Penat a principis dels 50. Uns joves que comptaren amb el mestratge intel·lectual de personalitats com Carles Salvador, Enric Valor o Francesc Ferrer i Pastor. Presidia la secció Francesc Codonyer, i en feia de secretari Bargues. Formaven part del grup també Albert Thous (net de l’autor de l’Himne de l’Exposició Regional) i els germans Francesc i Alfons Bonafont; amb aquest últim tingué una gran amistat fins al final i, a més, fou company de treball durant molts anys.[2]
La joventut, però, ben prompte va topar amb la direcció i amb el president de la societat Manuel González Martí. Tal com explica Codonyer, “els dirigents de la societat eren conservadors, conservacionistes i complaguts amb el seu valencianisme de flors i violes”. Comptat i debatut, l’única activitat de profit en Lo Rat Penat era la dels cursos de llengua, en realitat, els únics en tots els Països Catalans en aquella època.
El grup de joves va engegar una campanya per a substituir “el feixista” González Martí per Nicolau Primitiu, de tarannà més obert, qui va ser, finalment, el candidat que va acabar guanyant. Dins la societat hi havia també antics militants de l’esquerra dels anys de la república com Emili Beüt, Josep Giner Marco o Leopold Martínez Vidal, que van tenir una influència notable.
En un context de minorització absoluta del valencianisme, el 1951 es va constituir a València un Secretariat del Diccionari Català-Valencià-Balear, presidit per Nicolau Primitiu. Els joves de Lo Rat van col·laborar en l’organització de l’exposició del Diccionari, inaugurada el 12 de desembre d’aquell any, per la qual van passar més de 4.000 persones segons l’historiador Santi Cortés.
Atrets per la figura de Fuster, els joves van anar deixant d’anar a les reunions que tenien lloc a ca Miquel Adlert, atès que hi havia una major sintonia amb el grup de Joan Fuster, relacionat amb figures com Ernest Martínez Ferrando, Joan Coromines o Josep Pla.
Cueva va formar part juntament amb Francesc Codonyer del PCE. Aquest va arribar a lliurar a Santiago Carrillo un informe en què es tocaven qüestions com la de l’alienació nacional, la situació econòmica i cultural del País Valencià i “les diferències entre un nacionalisme ‘xovinista’ que fa de la nació un absolut i el del poble que pretén viure en llibertat i en pau, tot mantenint la seua llengua, cultura i tradicions” (Jaume Pérez Montaner, 2016). En realitat, “un text programàtic que acabava citant paràgrafs del llibre d’Andreu Nin, Els moviments d’emancipació nacional, del 1935”, afegeix tot citant un comentari del malaguanyat Àngel Velasco.
Com siga, el PCE va fer oïdes sordes a les demandes de Codonyer, que acabà deixant el Partit Comunista del País Valencià (nom adoptat el 1976 pels comunistes integrats en el PCE) el 1981 després de més de vint anys de militància i davant de les resistències de l’aparell a la democratització o a donar suport a les esmenes de la militància a l’Estatut d’Autonomia que estava discutint-se en aquell moment (Joaquina Prades, 1981). Posteriorment, Codonyer, Cueva i d’altres militants comunistes van passar a formar part de la Unitat del Poble Valencià (UPV), després Bloc Nacionalista Valencià i actualment Compromís. Entre les seues activitats civils, cal destacar la pertinença a la Societat Coral El Micalet, soci als inicis d’Acció Cultural del País Valencià, subscriptor des dels inicis de la revista El Temps o de diaris com El Punt, i lector de múltiples llibres i enciclopèdies en llengua catalana.
Molt actiu políticament des de la joventut fins a ben entrat en anys, quan el cos ja no acompanyava, no deixava mai d’acudir a la Processó Cívica dels nacionalistes el 9 d’Octubre en democràcia i durant la dictadura franquista en la clandestinitat, als 25 d’Abril de cada any o a l’Aplec al Puig, entre moltes altres manifestacions. A més d’anar a les seus de la UPV, Bloc i Compromís de seguit quan hi havia reunions, d’ajudar en les eleccions, en els congressos anuals de Compromís a València i tot tipus d’accions, i la posterior implicació amb Compromís de Montcada els últims anys, on tenia una segona residència.
Dins l’activitat política contra el règim, Cueva amb companys i amics polítics durant la dècada dels 60, una d’elles concretament l’any 1965 (explicat al documental d’À Punt Les pintades pel valencià) es dedicaren a fer pintades amb brea pel cap i casal i poblacions del voltant organitzats en cinc o sis grups de tres persones, on escrivien “Parlem valencià” com a forma de promoure l’ús de la llengua minoritzada, amb el risc en més d’una ocasió de ser descoberts per la policia, qüestió que finalment es desenvolupà sense conseqüències. Aquella pintada reivindicativa es va convertir aleshores, i encara ara, en una icona de la lluita per l’ús públic del valencià.
Crida l’atenció que durant l’intent de colp d’estat del 23-F, Francesc Cueva estava en una reunió política al despatx d’Enric Bermell a València amb uns cinc activistes polítics com ell. En adonar-se del que estava passant, es van anar dissolent a poc a poc per no cridar l’atenció i evitar així possibles represàlies polítiques.
El seu decés, el 25 de març de 2023, va congriar nombrosíssimes personalitats del món polític i civil de la societat valenciana en ser molt estimat per la seua lluita política. Hi assistiren Enric Morera (aleshores president de les Corts Valencianes), Josep Guia i Maria Conca o Antoni Bargues, entre moltíssims altres.
[1] Vegeu els articles “Mor Francesc Cueva, fill adoptiu de Josep Rodríguez Tortajada” d’El Temps (2023) i el de Vicent Chilet (2009), a més del llibre biogràfic de Vicent Sampedro i Ricard Camil Torres (2013).
[2] Vegeu els llibres de Xavier Ferré i Trill esmentats en la bibliografia (2000 i 2001).
Autoria: Francesc Viadel i Girbés
Francesc Cueva Mir
Bibliografia
Llibres
Santi Cortés. València sota el règim franquista (1939-1951). Repressió, instrumentalització i resistència cultural. Barcelona: Institut de Filologia Valenciana-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995.
Vicent Sampedro i Ricard Camil Torres. Josep Rodríguez Tortajada, regidor i president del València FC. València: 3i4, 2013.
Xavier Ferré i Trill. No tot era Levante feliç. Nacionalistes valencians (1950-1960). Benicarló: Alambor, 2000.
Xavier Ferré i Trill. Abans i després de ‘Nosaltres els valencians’. Barcelona: Curial, 2001.
Capítols de llibres
Jaume Pérez Montaner. «Notes a Escrits en la intimitat de Francesc Codonyer», a: Jaume Pérez Montaner. Escrits en la intimitat. València: 3i4, 2016.
Francesc Cueva Mir
Enllaços relacionats
Joaquina Prades: Crisis abierta en el PCE del País Valenciano
Joaquina Prades: Crisis abierta en el PCE del País Valenciano
https://elpais.com/diario/1981/05/14/espana/358639225_850215.html?event_log=fa
Mor Francesc Cueva, fill adoptiu de Josep Rodríguez Tortajada
Mor Francesc Cueva, fill adoptiu de Josep Rodríguez Tortajada
https://www.eltemps.cat/article/22408/mor-francesc-cueva-fill-adoptiu-de-josep-rodriguez-tortajada
Vicent Chilet (2009): “El presidente proscrito del Valencia CF (1936-1939)"
Vicent Chilet (2009): “El presidente proscrito del Valencia CF (1936-1939)"
https://www.levante-emv.com/deportes/2009/11/15/presidente-proscrito-valencia-cf-1936-13191764.html
Francesc Codonyer (2003): “Joan Fuster i la joventut nacionalista dels anys cinquanta”
Francesc Codonyer (2003): “Joan Fuster i la joventut nacionalista dels anys cinquanta”
https://raco.cat/index.php/revistaclr/article/view/28725