Llista alfabètica
Llista alfabètica

Martí Domínguez i Barberà

Algemesí, 21 de juny de 1908
València, 10 d'agost de 1984

Fotografia de Martí Domínguez i Barberà

Periodista i escriptor

Fill d'una família benestant de propietaris agrícoles estudia a les Escoles Pies durant tota la primaria i el batxillerat, primer a Algemesí i després a València. En finalitzar, entra a la Universitat de València a cursar la carrera de Dret, llicenciant-se al 1929.

És a la seua etapa universitària quan entra en contacte amb els cercles catòlics valencianistes, a través de Joaquim Maldonado i Robert Moròder.

Tot i que la seua primera producció literària —publicada el 1928— és en castellà, aviat dóna el pas cap el català; així, el 1931 funda i dirigeix al seu poble el setmanari bilingüe Llevant.

En finalitzar la carrera es trasllada durant una temporada a Madrid amb la intenció de fer-se notari, però acaba decantant-se per la seua vocació, el periodisme. Així, i durant més de cinquanta anys, publicarà tant a publicacions valencianes com Las Provincias, Levante, Hoja del Lunes o Diario de Valencia, com d'altres indrets de l'Estat: ABC, La Vanguardia, El Alcazar o El Español.

Durant la seua llarga carrera cultivarà tots els gèneres, tot i haver-se centrat en el periodisme. El seu màxim reconeixement literari va ser la Flor Natural als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat el 1955, gràcies a «Arbres», obra dedicada a Teodor Llorente i on fa una reivindicació del valencià.

Amb l'arribada de la Guerra Civil ha de fugir del seu poble, ja que no sols pertanyia a una família adinerada, sinó que a més a més era membre de la Dreta Regional Valenciana d'Ignasi Villalonga. En finalitzar la guerra s'incorpora a treballar a l'Ajuntament de València on desenvoluparà diferents tasques a l'àrea de cultura i des d'on s'impulsarà la creació de l'Orquestra Municipal de València.

El 1941 publica la seua obra Alma y tierra de Valencia, una visió regionalista del País Valencià, però què com va apuntar Joan Fuster, obri un camí imprescindible per a posteriors interpretacions, ja que remarca, per primera vegada després de la guerra, el fet diferencial valencià.

El 1949 es nomenat director del diari Las Provincias, sent el seu tercer director després del fundador Teodor Llorente Olivares i el seu fill Teodor Llorente Falcó. Durant els seus anys a la direcció incorpora com a col·laboradors a importants valencianistes com Carles Salvador i Jesús-Ernest Martínez Ferrando. I és també durant la seua etapa quan es fa la primera menció del treball de Joan Fuster.

Romandrà a la direcció del diari fins que el 1958  —tan sols uns mesos després de la riuada què va assolar la ciutat— és convidat a pronunciar el discurs com a mantenidor de la Fallera Major de València al Teatre Principal. El discurs, titulat Valencia, la gran silenciada. Cuando callan los hombres... ¡hablan las piedras!, pronunciat davant les autoritats del régim i radiat a nivell estatal, suposà una dura crítica al govern central per la seua falta d'interés i implicació al País Valencià. A més a més, reivindica la llengua i la identitat dels valencians alhora que critica el seu «rebordoniment»: la falta d'autoestima dels propis valencians era la què provocava la poca consideració des de Madrid.

Les crítiques des dels estaments franquistes no es féren esperar, especialment la de l'alcalde falangista del cap-i-casal, Adolfo Rincón de Arellano. Finalment, i davant les pressions, va renunciar a la direcció de Las Provincias.

A partir d'aquest moment el régim franquista va provocar la seua retirada de la primera línia pública, però en compensació, va convertir-se en un exemple a seguir per als valencianistes de l'època, en especial al món universitari.

L'efecte directe de la seua dimissió forçada del diari va ser l'augment de la seua producció literària i, tot i que mai no va tornar a publicar a Las Provincias, la continuació de la seua tasca periodística.

És en aquesta etapa quan per influència del seu amic Manuel Sanchis Gaurner torna a produïr teatre en valencià i escriu l'obra No n'eren deu?, obra que suposa una renovació dins el teatre valencià.

El 1962, i junt amb un altre periodista de la Ribera, Josep Ferrer, funda el setmanari Valencia Fruits, dedicat al camp valencià i què cinquanta anys després continuarà publicant-se.

El 1973 el trobem com un dels fundadors de l'associació La Paraula Cristiana, dedicada a fomentar l'ús del valencià al si de l'església catòlica. La seua primera Junta directiva serà presidida per un altre valencianista, Robert Moròder, ocupant ell la vicepresidència i el franciscà Francesc de Borja Banyuls el càrrec de secretari.

L'associació aviat es va expandir per les comarques, implantant-se a Algemesí, Agullent, Albalat de la Ribera, Betxí, Gandia i Sueca. Respecte a la seua tasca, destaca la recuperació del Cant de la Sibil·la i la publicació en valencià del Llibre del Poble de Déu. Missal dominical i festiu, el 1975.

Quatre anys després, el 1977, publicarà la seua darrera obra teatral, Els cignes fora de l'aigua, què no va arribar a estrenar-se, i un any després publica Els nostres menjars, un llibre sobre la gastronomia tradicional valenciana amb gran éxit de públic.

El 1984, i tenint la seua segona novel·la entre les mans, L'Ullal, va morir d'una aturada cardíaca als 76 anys d'edat.

Autoria: Raül Castanyer i Pinto

Martí Domínguez i Barberà

Obra pròpia


Llibres

DOMÍNGUEZ BARBERÀ, Martín. Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!. València: 1958.

Martí Domínguez i Barberà

Bibliografia


Llibres

SANSANO, Biel. Obra teatral valenciana de Martí Domínguez Barberà (1908-1984): Les Malaenes. Universitat d'Alacant, 1988.
SANSANO, Biel. Quan callen les pedres (Martí Domínguez Barberà, 1908-1984). València: Saó, 1996 [Paraules i Vides, 3].