Periodista, escriptor, activista cultural i polític

Conegut amb el pseudònim de "Miquel Duran de València". Germà del poeta, dramaturg i polític Enric Duran, amb el qual va escriure algunes obres en col·laboració.

Era fill de Miquel, agent comercial d'Andorra i de Ciril·la, mestra de Benimodo.

La seva àmplia trajectòria valencianista s'inicia el 1906 com a membre fundador i president de l'associació cultural i política València Nova, nucli inicial del valencianisme polític, i com a director del butlletí de la societat. En els següents anys formà part del grup que impulsà el Centre Regional Valencià (1907), que agrupava al jovent més polític i majoritàriament universitari de València Nova, l'Assemblea Regionalista Valenciana (1907), la Joventut Regionalista Valenciana (1907) i la Joventut Valencianista (1908) i fou director de les publicacions Lo Crit de la Pàtria i Renaiximent, òrgans d'expressió de la Joventut Regionalista Valenciana i del Centre Regional Valencià, respectivament. Posteriorment, entre els anys 1913 i 1925, també col·laborà a les revistes València Nova, València i Pàtria Nova, publicades per la Joventut Valencianista.

Miquel Duran s'identificà sempre amb el sector més progressista i sobiranista del valencianisme. D'aquesta manera, el 1907 esdevingué un dels responsables de la transformació de València Nova en el Centre Regional Valencià, la qual cosa suposava incloure qüestions de caràcter polític com a objectius de l'entitat. Valencianista radical i d'esquerres, la seua postura va xocar sovint amb les concepcions més moderades del valencianisme polític de l'època. Va impulsar, des de Pàtria Nova, el boicot als Jocs Florals de 1915, respecte dels que reclamava que era necessari acabar "[perquè no tenien] l'esperit de la renaixença pàtria i de justa protesta contra la dominació estranya que deu de presidir tots els nostres actes". [i]

El 1910 s'havia traslladat a Sabadell, on començà a treballar com a periodista i on fundà el Diari de Sabadell, publicació que ell mateix dirigí durant sis anys. Posteriorment passà a viure a Barcelona i allà continuà la tasca de periodista al diari La Publicitat.

A finals de 1918 Miquel Duran s'exilià a París per evitar la condemna de presó que un Consell de Guerra dictà contra ell arran d'una sèrie d'articles signats a La Publicitat. En ells parla de les manifestacions populars a favor de l'autonomia que es viuen aquells dies a Barcelona, defensant les tesis autonomistes i denunciant l'actuació de les forces de l'ordre públic.

El 1920 fou amnistiat i tornà a Barcelona, reincorporant-se a La Publicitat entre el 1920 i 1921 com a director. Més endavant es feu càrrec de la corresponsalia del diari El Sol de Madrid.

A partir de 1924 entrà a formar part de la redacció de La Veu de Catalunya. En aquells anys el catalanisme més reivindicatiu, així com la situació política catalana en general, van influir en el seu pensament polític, esdevenint el model cap on volia fer evolucionar el valencianisme.

El 1933 tornà a València on —a banda de continuar les seves activitats periodístiques, literàries i polítiques— començà a treballar, fins a la fi de la guerra, com a funcionari a l'Arxiu Municipal de la Ciutat. El gener de 1936 donà suport a la integració del Centre d'Actuació Valencianista en el nou Partit Valencianista d'Esquerra, que el febrer del mateix any s'integrà, amb la resta de forces d'esquerres valencianes, republicanes i obreres, en el Front Popular. El gran triomf electoral va fer escriure a Duran sobre la possibilitat de crear un partit valencianista gran i fort. [ii]

Durant la Guerra Civil destacà en el front cultural i de propaganda, realitzant la seva feina a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, i participà al Segon Congrés Internacional d'Escriptors en Defensa de la Cultura, que se celebrà a València a partir del 4 de juliol de 1937, on conegué a Tristan Tzara i Ilya Ehrenburg. Col·laborà també a Cultura Popular, organisme que tenia per objectiu proveir de llibres les Biblioteques del Front i les Milicies de la Cultura, distribuint llibres entre els combatents.

Un cop finalitzada la guerra fou cessat del càrrec que ostentava a l'Arxiu Municipal. Malgrat que no anà a la presó, els darrers anys de la seva vida passà per moltes dificultats econòmiques degudes a la pèrdua de la feina de funcionari i a la impossibilitat de treballar com a periodista.

La vessant literària i editorial de Miquel Duran està molt lligada a la política. El seu patriotisme va fer d'ell un poeta polític, perquè no podia plantejar-se una visió poètica de la Pàtria sense fer-hi una reflexió dels problemes que tenia plantejats. El 1915 fundà a Barcelona La Biblioteca València amb la voluntat de donar notorietat a la literatura valenciana. Va dirigir la Biblioteca Europa de l'editorial Mentora de Barcelona, que en la dècada del 1920 introduí, sovint amb la col·laboració d'escriptors notables de l'època com Josep Carner o Carles Soldevila, un tipus de novel·la estrangera adreçada a un ampli ventall de públic. Aquesta nova literatura popular, generalment de procedència francesa o anglosaxona, que es podria ja anomenar de consum, es nodria de llibres d'aventures per a joves i de novel·les sentimentals per a un públic femení. En aquesta col·lecció apareixen les traduccions de Vicent Blasco Ibáñez realitzades pel propi autor. En aquesta època l'autor també escriu les primeres composicions poètiques.

Els tres primers volums de la seua obra poètica, Cordes vibrants, Himnes i poemes i Cançons valencianes es van publicar a Barcelona. Tot i que mantenia el seu llorentisme poètic, les seues idees havien pres una altra trajectòria més afirmativa i decidida, lluny del ratpenatisme. La seva producció poètica de temàtica bèl·lica s'aplega a Guerra, victòria, demà, un cant a la resistència política i cívica front al feixisme, publicat per Cultura Popular l'octubre de 1938 dins dels actes de commemoració del 7è centenari de la fundació del País Valencià.

Com a autor teatral, el 1926 publicà L'amor i els lladres. Tot i que la majoria de títols que va escriure d'aquest gènere són inèdits, les seves obres van ser estrenades al Teatre Romea i al Teatre Novetats de Barcelona i al Teatre Alkazar de València amb bona acollida per part de crítica i públic.

Acabada la guerra, ignorat pel seu germà Enric, Miquel Duran va poder malviure un temps venent-se el quadres que el seu sogre, el pintor Fillol, li havia deixat, però tot i així acabà morint, el 1947, enmig de la penúria i del silenci de la societat. Només el diari Las Provincias va donar la notícia de la seua mort a l'Almanaque de 1947, sense esmentar les seues activitats polítiques valencianistes ni el fet que havia col·laborat amb el periòdic.

[i] (Pàtria Nova, num. 22, 31 juliol 1915).

[ii] "Nova estructura política d'Espanya: república i autonomia", a El Mercantil Valenciano, núm. 23.598, 10 de juliol de 1936.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Llibres

---

DURAN TORTAJADA, Miquel. Cordes vibrants. Barcelona: L'Avenç, 1910.

---

DURAN TORTAJADA, Miquel. El Centre de Cultura Valenciana. València: 1915.

---

DURAN TORTAJADA, Miquel. Himnes i poemes . Sabadell: Impremta Joan Sallent, 1916 [Biblioteca València; 2].

---

DURAN TORTAJADA, Miquel. Flors de roella : aplec de poesies. Inca: 1922.

---

DURAN TORTAJADA, Miquel. L'amor i els lladres. Barcelona: S. G. de Publicaciones, 1926.

Llibres

---

ARDIT, M., BALCELLS i SALES, A. . Història dels Països Catalans. vol 3 . Barcelona: EDHASA, 1980.

---

BLASCO, Ricard. Poesía política valenciana 1802-1938. València: Eliseu Climent, 1992.

---

CUCÓ, Alfons . El valencianisme polític. València: Lavinia, 1971 [Garbí n. 2].

---

PIZCUETA, Adolf. Memòries fragmentàries. València: ACPV – Fundació Huguet, 1990.

Capítols de llibres

---

MORAGÓN I PÉREZ, Francesc. «Notícia de l'autor», a: DURAN DE VALÈNCIA, Miquel. Guerra, victòria, demà. València: Eliseu Climent, 1978.