Pèrit mercantil, pintor, dibuixant i fotògraf

La seua família era propietària d’una de les confiteries més importants de la ciutat, i alguns dels seus components posseïen inclinacions artístiques. Va cursar estudis d’escultura en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, on va establir relació amb el grup d’artistes renovadors i progressistes. De molt jove va militar en les files del Partit Socialista i, en ingressar a l’Escola de Belles Arts, va reorganitzar la Federació Universitària Escolar (FUE), de la qual va ser president. Va decantar-se pel dibuix publicitari, el cartellisme i la decoració. En 1933 va realitzar diverses talles en fusta i va presentar un esbós del líder socialista Pablo Iglesias per a un certamen públic de làpides commemoratives. Durant la II República va participar com a pintor en diverses exposicions col·lectives en la Sala Blava i Acció d’Art. A més, fou director del Gremi de Confiters de València

La Sala Blava, a través d’Acció d’Art, es va convertir en un lloc comú dels intel·lectuals i dels artistes valencianistes d’esquerra. Prompte es va convertir en una institució a València, no sols perquè va ser cenacle d’un grup de pintors, escultors, cartellistes, poetes i literats, sinó perquè va ser un vertader fòrum on es discutien lliurement tota mena d’idees. Tot aquell que tenia una idea a defensar o una postura a mantindre ho podia fer allí sense por de represàlies.

El colp d’estat de juliol de 1936 el sorprendre quan acabava la carrera i era president de la FUE, l’organització estudiantil més activa de la ciutat. Va col·laborar activament en tasques de Salvament i Defensa del Patrimoni Artístic que coordinava el rector de la Universitat de València, el doctor José Puche Álvarez, i l’escultor de l’Escola de Sant Carles, Vicente Beltrán. Va ser director del butlletí de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes (AIDC) i creà nombrosos dibuixos, il·lustracions i cartells de temàtica bèl·lica. Un dels seus treballs més importants va ser la realització de maquetes de cartó pedra, de grandària natural, de carros de combat, vehicles militars, peces d’artilleria i avions, amb la finalitat de despistar les forces enemigues. Al costat del seu cunyat Gori Muñoz i de Regino Mas Marí, va col·laborar en l’execució de les Falles Antifeixistes de 1937 i en diversos dibuixos per a auques antifeixistes. Per a l’Exposició Internacional del Pavelló de la República Espanyola de París, també de 1937, va realitzar un grup escultòric en cartó pedra titulat Víctimas de los bombardeos de la aviación nacionalista, en què representava una parella de dones sobresaltades per l’horror de les bombes. També hi va enviar el seu gravat Mineros.

Va formar part de les milícies populars i prestà servei en Agitació i Propaganda. Va pertànyer a l’exèrcit republicà des de juliol de 1937 en la 22 Brigada Mixta, amb la graduació de tinent després de passar per l’Escola Popular de Guerra. Va combatre en els fronts de Terol i Catalunya. Finalitzada la Guerra Civil es va exiliar a França travessant la frontera per Puigcerdà el 8 de febrer de 1939. Va estar internat en els camps de concentració de Bourg Madame (Pyrénées Orientals), Septfonds (Tarn et Garona) i Vernet fins al 15 de juny de 1940, quan va embarcar al mercant Cuba a Bordeaux (Gironde) amb rumb a la República Dominicana. En arribar a Ciudad Trujillo, incomplint l’acord amb el SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols) que havia pagat una quantitat monetària per cada passatger al dictador Leónidas Trujillo, aquest no va deixar desembarcar el passatge i el vaixell es va haver de dirigir a l’illa Martinica, des d’on es van traslladar a Mèxic, a Coatzacoalcos (Veracruz) el 26 de juliol següent. Va treballar a Veracruz com a dibuixant del Sindicato de Petróleos fins que uns anys més tard es va traslladar a Mèxic DF. Va ser dibuixant i cartellista per a Suevia-Films/Cesáreo González, empresa que distribuïa pel·lícules espanyoles a Mèxic, i com a fotògraf del diari Excelsior. A la capital federal va mantindre una estreta relació amb els cercles de republicans valencians, entre ells amb Josep Renau, Manuela Ballester, Elisa Piqueras, Joan Renau, José Barón, José Puche i l’advocat López Fandos. En 1946 va contraure matrimoni amb la pintora Amparo Muñoz Montoro, germana del pintor, dibuixant i escenògraf valencià exiliat a Buenos Aires, Gori Muñoz.

El seu delicat estat de salut i un despreniment de retina el va fer abandonar el treball artístic i retornar definitivament a València en 1990, després de la mort de la seua muller a Mèxic a l’octubre de 1989. 

Autoria: Maria L. Fernández

Llibres

---

Francisco Agramunt Lacruz. Arte y represión en la Guerra Civil Española. Artistas en checas, cárceles y campos de concentración. València: Junta de Castilla y León-Generalitat Valenciana, 2005.

Capítols de llibres

---

Francisco Agramunt Lacruz. Francisco Agramunt Lacruz. Un arte valenciano en América. Exiliados y emigrados. València: Consell Valencià de Cultura, 1992, p. 127-129.

---

Manuel García. «Manuel Edo Mosquera», a: Manuel García. Diccionario biográfico del exilio cultural valenciano (1939-1975). València: Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1995, p. 141.

---

Fundación Pablo Iglesias
Fundación Pablo Iglesias
https://fpabloiglesias.es/entrada-db/edo-mosquera-manuel/