Eduard Escalante i Mateu
El Poble Nou de la Mar,
20 d'octubre de 1834
València,
30 d'agost de 1895
Autor teatral
Mónica Mateu Carvajaes va donar a llum, al barri del Cabanyal, —aleshores pertanyent al municipi del Poble Nou de la Mar— a Eduard Escalante i Mateu. Va ser un part complicat que tristament produí la mort de la mare. El seu pare, Joan Antoni Escalante fou un gran activista polític defensor del liberalisme, que en la seva lluita contra l'absolutista Ferran VII va haver d'exiliar-se a França. Retornà breument a València per a deixar el seu fill a l'atenció de les germanes Pont López, amigues de la difunta mare. Ja no tornaria mai més a València, però des de França, on dedicat a l'activitat política moriria el 1841, enviaria diners de tant en tant.
Eduard Escalante va passar una infància convulsa. De la casa del Cabanyal, es trasllada, amb les germanes Pont López, a un pis dins de l'emmurallada ciutat de València. Aquest era un lloc molt més segur davant les freqüents invasions carlines. Va crèixer en la placeta Ibáñez, número 11, pis segon, envoltat per carrers habitats de comercials i menestrals: assaonadors, serrallers, sabaters, fusters, llauners...
Educació
La seva primera escola va ser la Companyia, propera a casa i fundada per un sacerdot de l'Església de Sant Nicolau. D'allí va passar a La paella. Paral·lelament, per la seva gran habilitat al dibuix, rebia classes per a principiants en la societat El Liceu a l'edat de 13 anys. Per Eduard Escalante, aquest nou ambient cultural el va permetre omplir els seus anhels de coneixement. No només va assistir a classes de dibuix, també va rebre classes de literatura, la seva nova passió. Els crítics assenyalen que la seva formació va ser molt bona ja que el 1856, quan escriu una de les seves primeres obres, Raquel, destaquen un bon coneixement de la tècnica del vers i desenvoltura literària i històrica.
La seva estada al Liceu va ser molt més fructífera. Allí va aprendre francès, el que li va permetre, al costat de Francesc Palanca, traduir i adaptar al castellà El judio errante. La seva adaptació d'obres franceses no va acabar aquí, destaquen Ardines de Benito, Los buscadores de oro y Acuérdate. Allà va coincidir amb altres joves que acabaren, com ell, convertint-se en grans figures intel·lectuals de la societat valenciana. Amb Teodor Llorente i Olivares va mantenir una gran amistat. També va conèixer a Vicent Venceslau Querol, Joaquim Serrano i Cañete, Ciril Amorós o Fèlix Pizcueta. Però el major impacte que va produir aquesta institució en Eduard Escalante va ser el teatre que allí es practicava. Les obres romàntiques que va poder presenciar despertarien en ell el seu amor per l'escenografia dramàtica que anys després li va donar la seva indubtable fama.
Malauradament, la situació econòmica a casa de les germanes Pont, ja molt majors per treballar, era molt delicada. Eduard Escalante, en la seva adolescència, decideix posar-se a treballar. La seva habilitat amb la pintura li fa entrar a treballar en un taller de ventalls. Prompte, gràcies a la seva perícia, guanya fama i és reclamat per altres tallers.
El 1855 se celebra a la ciutat de València el quart centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer. Amb 21 anys, Eduard Escalante presenta dues obres, els miracles titulats La muda i La vanitat castigada. No passaren desapercebuts, grans figures de l'època, com Vicent Boix, van quedar molt impressionats per l'habilitat i soltesa d'Eduard Escalante.
Amb 23 anys, decideix escriure un ambiciós drama. Tria un tema allunyat històricament, el trist destí de la jove jueva Raquel, estimada per Alfons VIII. Visità diversos teatres amb la seva obra sota el braç, però no va aconseguir que es representés. Davant d'aquest escenari, decideix provar sort a Madrid.
Una de les seves veïnes i protectora, Carmen de Valparda, escriu a Alfons Escalante, oncle d'Eduard. En aquestes cartes li explica la precària situació del seu nebot i el talent que atresora. Aconsegueix convèncer-ho i, a la primavera de 1857, Escalante es dirigeix cap a Madrid. La seva estada és breu ja que el 25 desembre 1857 naix a València el seu fill. Eduard Escalante havia abandonat València deixant la seva nòvia, Amàlia Feo, embarassada. Les comoditats de Madrid, —el seu oncle havia estat ambaixador als Estats Units i gaudia de bona posició— no li impedeixen fer-se càrrec de les seves responsabilitats. No volia per al seu fill el mateix que va patir en la seva infància, créixer amb un pare absent. Torna a València, al seu treball al taller de ventalls. El 11 d'abril de 1858 es casa amb Amàlia Feo a la parròquia de Sant Salvador.
De la seva estada a Madrid conserva, sobretot, una estreta relació amb Amable Escalante Vera, germanastre seu que segueix els passos polítics del pare. Amable Escalante apareix com un personatge destacat en els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós. Al seu segon fill el batejarà com Amable, en honor al seu germà.
Assentament com a autor
El 1858, amb l'ajuda del seu amic Joaquín Aguilar, publica el seu drama Raquel, que no gaudeix de molta repercussió. Durant aquest període col·labora, de vegades de forma anònima, en diaris i revistes com La Flauta, El Rubí, El Iris o La Palma d'Alacant.
Decideix deixar de banda el gènere dramàtic per a centrar-se a escriure sainets. Un gènere popular amb el que pretén, sense sortir dels motles, eixir del tradicional àmbit rural situant l'acció a la ciutat, a València.
El 6 de desembre de 1861, s'anuncia l'estrena del sainet en valencià Dèu, dèneu i noranta. No figurava el nom del seu autor, Eduard Escalante. L'estrena va ser un èxit no només de públic, també de crítica. Rafael María Liern deia: «El 1861 apareix a la Princesa Dèu, dèneu i noranta, i tots els que ens ocupem del teatre vam dir a cor: Aquí hi ha un autor dramàtic de cos sencer» [i]. Tot això va animar a Escalante a escriure una continuació d'aquest sainet. La nit del 24 de maig de 1862 s'estrena La casa de Meca.
Entrem en un període inactiu en la seva obra, durant sis anys no escriu res. Es trasllada de llar, ja que neixen tres filles més del matrimoni amb Amalia. Una d'elles mor a molt curta edat. Segueix mantenint-se amb el seu humil salari de pintor de ventalls. El 1867, Joan Mariana i Sanz, llibreter i editor, publica els seus dos sainets. Això li reporta una mica de diners. Les publicacions es venen molt bé i, a partir d'aquest moment, Joan Mariana es converteix en l'editor principal de l'obra d'Escalante.
Estimulat per Leandro Torromé, actor que va interpretar els seus sainets, escriu un nou per a la funció homenatge al teatre Princesa a Leandro Torromé. El 15 de febrer de 1868 s'estrena Un grapet i prou. En aquesta obra apareix per primera vegada un personatge recurrent al llarg de tots els seus sainets: la senyora castellana, que sempre s'expressa en castellà, emparentada amb la noblesa i que presumeix de grans influències a Madrid. El contrast humorístic entre personatges valencians i madrilenys serà una constant en la seva obra. L'obra és publicada en 1868, Escalante la dedica a Jacint Labaila, gran amic seu. Aquest mateix any escriu i estrena La prosesó per ma casa i El bou i la mula i el Anchel bobo. Aconseguix que s'estrene el sainet Bufar en caldo chelat al teatre Principal davant d'un públic més aristócrata i burgés.
Escalante era considerat com un més entre els escriptors que promovien un renaixement de la cultura valenciana. El 1866 entaula amistat amb el poeta Teodor Llorente i Olivares. El 31 de juliol de 1878, Escalante assisteix al primer acte de la societat Lo Rat Penat. Ocupa el càrrec de segon vocal. Als Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1886, Escalante es presenta amb La mona de Pasqua, amb la qual va obtenir el premi al millor romanç sobre costums populars.
La seva producció augmenta. De 1870 a 1880 escriu dinou sainets, entre ells sobresurten L'escaleta del dimoni, Tres forasters a Madrid i Les chiques del entresòl. Destaca una de les seves obres mestres El trobador de un porche. Aquesta va tenir un èxit rotund, les cròniques de l'època assenyalen que l'autor va haver de sortir davant del públic, fins a tres vegades, per rebre aplaudiments en una de les escenes.
Les seves obres ja no es representen al teatre Princesa o esporàdicament al Principal. Dos nous teatres se sumen: El teatre cafè a l'aire lliure de Russafa, on estrena obres com Cheroni i Riteta o Els nòvios de ma cunyá i el Teatre Circ Colom, on estrena ¡Fuchit de les bombes!
El seu últim fill, Vicent, naix el 30 d'octubre de 1872. Aquest mateix any, el seu primer fill és cridat a entrar a quintes. Gràcies a la recaptació d'una de les seves obres aconsegueix pagar la quota i el salva del servei militar. És un moment delicat en la seva vida, amb una gran família que mantenir i als seus 46 anys, la indústria palmitera pateix un retrocés. El ser un gran productor literari no li produeix els ingressos necessaris i ha d'abandonar l'ofici que l'ha mantingut ocupat des dels 13 anys. Els seus amics, alguns d'ells amb contactes polítics, es mobilitzen i li aconsegueixen una plaça com a treballador de l'Estat. D'aquesta manera, Eduard Escalante comença a treballar com a secretari-gestor de la Junta de Beneficència de la Província de València. Solucionats els seus problemes econòmics, la seva salut comença a ressentir-se. Uns pocs mesos després de començar en el seu nou càrrec necessita un mes i mig per recuperar-se dels seus problemes de salut.
A partir de 1880 escriu i estrena nous sainets: La consoladora. Casa de empeños y préstamos (1880), La Patti de peixcaors i Matasiete, espantaocho. Aquesta última és estrenada a Madrid i causa un gran rebombori. Pel que sembla, Javier Burgos havia plagiat aquesta obra canviant-li el nom per Los Valientes. Escalante, per defensar el seu honor, viatja a Madrid per tal de representar la seva obra traduïda i així, públic i crítica, poden jutjar. Gràcies a aquest conflicte, el seu nom i la seva obra comença a ser conegut fora de València.
Últims anys
Les seves últimes obres seran Lepe i Talala i Un bon moso. Es retira al camp i veu com, amb l'arribada dels conservadors al poder liderats per Antonio Cánovas, el seu treball perilla. Són dies difícils i plens d'incerteses. El seu amic, Teodor Llorente, va lluitar perquè Escalante no perdés el càrrec de secretari-gestor.
Escalante va saber reflectir la societat de l'època. Mostrava les dificultats del proletariat i les contradiccions de la burgesia ascendent. Però, tot i procedir d'una família revolucionària i liberal, les seves idees polítiques eren més bé conservadores. En la seva obra no hi ha una forta protesta social, més aviat al contrari. No critica a l'aristocràcia ni a la burgesia, el caciquisme i els enemics de la Renaixença també són ignorats en les seves composicions.
Quan mor als 61 anys, el 1895, deixa set fills: Eduard, Empar, Enriqueta, Amàlia, Mercè, Amable i Vicent.
[i] Epistolari Llorente, I, p. 254. Citat a: Ferreres, Rafael. Eduardo Escalante. El hombre y la obra. Ediciones Prometeo SL, 1967. p. 60-61.
Autoria: Jaume Crespo i Martínez
Eduard Escalante i Mateu
Obra pròpia
Llibres
ESCALANTE MATEU, Eduard. Bolot d'Oros i Mà. .
ESCALANTE MATEU, Eduard. L'Escaleta del dimoni. I·lustració Catalana.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Les Xiques de l'entresuelo. .
ESCALANTE MATEU, Eduard. Una Sogra de castañola. .
ESCALANTE MATEU, Eduard. Una Sogra de castañola. .
ESCALANTE MATEU, Eduard. La Muda. Benedet Monfort, 1855.
ESCALANTE MATEU, Eduard. La Vanitat castigada. El Valenciano, 1855.
ESCALANTE MATEU, Eduard. La Casa de Meca. Juan Mariana y Sanz, Editor, 1867.
ESCALANTE MATEU, Eduard. La Sastreseta, . Juan Mariana y Sanz, 1867.
ESCALANTE MATEU, Eduard. El Trovador en un porxe. Juan Mariana y Sanz, 1870.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Una Nit en la glorieta. Juan Mariana y Sanz, 1870.
ESCALANTE MATEU, Eduard. A la vora d'un sequiol. Juan Mariana y Sanz, Editor, 1871.
ESCALANTE MATEU, Eduard. La Cencerrada del mercat. Juan Mariana y Sanz, 1871.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Jeroni i Riteta. 1872.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Un Torero d'estopa. Juan Mariana y Sanz, 1872.
ESCALANTE MATEU, Eduard. El Tio Cavila o A divertir-se a un poblet, . Juan Mariana y Sanz, 1873.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Als lladres. Juan Mariana y Sanz, 1874.
ESCALANTE MATEU, Eduard. La Moma. Juan Mariana y Sanz, 1874.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Endevina endevinalla o el Tio Perico. Juan Mariana y Sanz, 1876.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Mentirola i el Tio Lepa. Juan Mariana y Sanz, 1876.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Tres forasters de Madrid. Juan Mariana y Sanz, 1876.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Des de dalt del Micalet. Juan Mariana y Sanz, 1877.
ESCALANTE MATEU, Eduard. L'Agüelo Cuc. Juan Mariana y Sanz, 1877.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Les Tres palomes. Juan Mariana y Sanz, 1877.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Tonico!. Juan Mariana y Sanz, 1877.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Oros són triumfos o Un solter de l'Hortet. Juan Mariana y Sanz, 1878.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Corruixetes. Juan Guix, 1880.
ESCALANTE MATEU, Eduard. La Consoladora. Pascual Aguilar, 1880.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Les Coentes. 1880.
ESCALANTE MATEU, Eduard. L'Herència del rei Bonet. 1880.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Els Nóvios de ma cunyada. 1881.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Un Buen moso. Juan Mariana y Sanz, Editor, 1890.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Lepe i Talala. Juan Mariana y Sanz, 1895.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Trapatroles. Juan Mariana y Sanz, 1897.
ESCALANTE MATEU, Eduard. Matasiete, espantaocho. Juan Mariana y Sanz, 1902.
Eduard Escalante i Mateu
Bibliografia
Llibres
FERRERES, Rafel. Eduardo Escalante. El hombre y la obra. Ediciones Prometeo S. L., 1967.