Advocat i lexicògraf

En paraules de la professora i acadèmica Maria Isabel Guardiola i Savall, estudiosa principal del personatge, Josep Escrig és una figura oblidada en la memòria del seu poble: apareix tangencialment en les memòries i històries locals, no se’n té pràcticament notícia de l’existència i no se’n coneixen els descendents. Aquest oblit només es pot explicar atenent el fet que la família —o una part d’ella— degué perdre la seua posició i va haver d’emigrar a València buscant millor fortuna.

Fill d’una família acomodada, de la qual no hi ha dades, va poder estudiar Dret a València i s’hi va llicenciar el 22 de juny de 1815. Posteriorment exercí com a advocat de talent a la seua localitat, on era conegut com a l’Abogaet. La professió de lleis era una de les més atractives de l’època a causa de la faena que generava l’abolició del règim senyorial i les desamortitzacions. Es va casar el 1818 amb Joaquina Martínez i Alamà, amb qui va tindre deu fills, un dels quals també fou advocat i exercí la professió a la localitat.

Escrig va viure els principals esclats revolucionaris del XIX que van fer canviar de soca-rel la societat valenciana i hi va participar de ben a prop. Constantí Llombart ens el presenta en 1887 en un to laudatori, sovint exagerat i romàntic, com un enamorat del seu poble, liberal militant actiu i personatge estimat a la seua terra natal. Com a liberal declarat, va patir les conseqüències de la seua tria política durant l’Ominosa Dècada (1823-1833), en què va estar tancat a les torres dels Serrans vint-i-sis mesos. Durant les revoltes carlines, Ramon Cabrera entrava a la ciutat de Llíria (1836) i Escrig va haver de deixar-ho tot i exiliar-se amb la família a València. És en aquest moment i en aquesta ciutat on, sense ofici ni benefici aparents, es dedica a l’elaboració del seu diccionari, que l’ocuparà deu anys entre 1840 i 1850, segons Llombart.

Durant l’estada a València, va obtindre el suport de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País per a publicar el diccionari, la mateixa associació que havia mostrat indiferència en 1805 per l’obra d’un altre lexicògraf, Manuel Joaquím Sanelo. L’historiador Vicent Boix va signar la censura oficial del Diccionario.

En restablir-se l’ordre polític i ja publicat el diccionari, no sense dificultats, segons Llombart, torna a Llíria i es fa càrrec del comandament del poble a causa de la mort i de la malaltia pel còlera morbo de les autoritats principals (1855). Recupera l’estima popular i el prestigi social, que el mouen a desenvolupar diverses activitats relacionades amb la seua professió: interí del Jutjat de Primera Instància, procurador de les rendes que a Llíria posseïen els ducs de Berwick i Alba, advocat consultor del municipi, depositari dels fons públics de la localitat i jutge de pau.

A banda del reconegut Diccionario valenciano-castellano, Llombart ens parla de dues obres més en què va treballar autor: unes anotacions i comentaris al Compendio de Código Civil de J. Gorosabel i la Vida de San Francisco de Paula, que va ser publicada a la seua mort per la filla Joana Escrig i Martínez.

El Diccionario valenciano-castellano (1851) de Josep Escrig és el diccionari valencià més extens i més ambiciós dels publicats fins aleshores, amb un total de 900 pàgines. Segons Guardiola, ha estat una de les obres més vituperades en les investigacions sobre la història de la lexicografia catalana. Ara bé, els estudis més actuals mostren que moltes d’aquestes idees són fruit de prejudicis, amaguen un examen de l’obra poc rigorós i uns valors evidents com l’atenció de l’autor a l’observació lingüística dialectal i el respecte envers el manteniment de l’ortografia tradicional valenciana. Escrig fa una defensa romàntica sobre la projecció de l’ortografia pròpia de cada llengua, ja que és aquesta la que els atorga un caràcter distintiu i adverteix que no es pot obviar ni alterar al gust de cadascú. La seua posició entronca directament amb les motivacions adduïdes per un antecessor seu, Carles Ros, en la defensa de l’ortografia tradicional i en l’allunyament del servilisme al castellà dels coetanis. Va conèixer altres dues edicions, revisades i ampliades, en 1871 i 1887.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Maria Isabel Guardiola i Savall. El diccionario valenciano-castellano (1851) de Josep Escrig en la tradició lexicogràfica valenciana (tesi). Alacant: Universitat d'Alacant, 2004.

Capítols de llibres

---

Colomina i Castanyer, Jordi. «La primera arreplega sistemàtica del lèxic valencià: el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (1851)», a: Diversos autors. Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, IV. Barcelona: PAM, 1994, p. 473-503.

Articles en publicacions periòdiques

---

Maria Isabel Guardiola i Savall. «El Diccionario valenciano-castellano (1851) de Josep Escrig i la proposta de recuperació del model ortogràfic tradicional» a: Revista de Filologia Romànica, núm. 33, 2016, p. 85-103.

---

Rozalén Igual, Francesc. «Josep Escrig i el seu diccionari valencià-castellà» a: Lauro, núm. 3, 1988, p. 137-158.