Professor, escriptor i crític literari

Començà la seua labor pedagògica com a mestre d’escola en pobles com Aielo de Malferit i Montcada de l’Horta, en els quals deixà un grat record. A Aielo (1967-1972) fou director escolar i s’hi implicà en la vida cultural: participà com a actor en un grup teatral creat pels mestres, a més de col·laborar amb articles de geografia humana i amb versos en els llibres de festes locals. A Montcada, on treballà i visqué durant la dècada següent, dissenyaren un circuit literari urbà en la seua memòria.

Fou un mestre capdavanter en l’elaboració de materials escolars per a l’ensenyament del valencià i en l’aplicació dels principis de la renovació pedagògica. Entre gener i juny de 1975 i novembre i maig de 1976 publicà un curs de llengua per a xiquets en què incorporà textos de lectura amb referències a pobles i altres elements de la geografia valenciana i convidava a elaborar mapes comarcals, conéixer la literatura o visitar el port de mar més pròxim. Fou editat com a llibre per l’editoral Denes l’any 2003.

Es llicencià en Filologia Moderna en la Universitat de València, de la qual fou, a partir de 1986, professor titular del Departament de Filologia Catalana, Secció Departamental de l’Escola Universitària de Magisteri. A més, fou professor dels Cursos d’Estiu per a mestres, organitzats per la Conselleria d’Educació, per als quals preparà materials de l’àrea de literatura. Així mateix elaborà, juntament amb Vicent Salvador, una Guia didàctica sobre textos de Vicent Andrés Estellés (1986), editada per la Conselleria de Cultura i Educació, i el volum Invitació a la literatura catalana (Gregal, 1987), que també serví com a manual per a tercer de BUP. El llibre tenia un enfocament innovador: se centrava en els textos literaris, equilibrava la procedència geogràfica dels autors amb la justa inclusió d’alguns literats valencians i reservava un espai per a la literatura popular. I encara es pot afegir en aquest àmbit la seua col·laboració en el Diccionari escolar valencià de Miquel Arimany (1986).

Quant al seu vessant d’estudiós de la literatura, la seua obra la recorre des de la Crònica de Ramon Muntaner (Bromera, 1991) –edició modernitzada d’alguns capítols que arribà a la desena edició– fins als autors contemporanis. Hi procurà sempre obrir els textos a noves interpretacions, analitzades amb els criteris de la teoria literària més avançada. Hi destaquen els seus treballs sobre Espill de Jaume Roig, la seua tesi de llicenciatura, on defuig les habituals referències de novel·la picaresca o de sàtira misògina per tal de definir-la com una novel·la burgesa de reclassament, una opinió explicitada en el pròleg a l’edició de l’obra per la Institució Alfons el Magnànim (1981) i en l’article «Gènesi, praxi i destrucció de la novel·la cavalleresca al País Valencià», aparegut en la revista L’Espill (1985). Un tema, el de la narrativa medieval, al qual realitzà diverses aproximacions en els articles «Jacob Xalabín: complex de cultura i narrador», «Les llengües de Curial» i «Els refranys en el Tirant lo Blanc». L’interés per aquesta darrera novel·la el dugué a crear i registrar, en el cinqué centenari de la seua edició (1990), l’Institut d’Estudis Joanot Martorell, amb una crida als investigadors i uns suggeriments de subtemes, però la iniciativa no tingué l’èxit que mereixia.

Així mateix, sobre els clàssics valencians publicà l’estudi «Ausiàs Marc, senyor de la paraula», a qui prengué com a punt de partença ineludible en «Del brau d’Ausiàs Marc a l’animalogia poètica valenciana actual», desglossat en els cinc primers números de la revista Cairell (1979-1980).

Pel que fa als autors contemporanis, tingué una dedicació primerenca, ja des de la crítica de Poemes home-terra, de Josep Lozano, en la revista Gorg (1971). Entre els seus treballs destaquen «El complex de cultura eròtica i l’erotisme poètic en Vicent Andrés Estellés», on emmarca aquest aspecte estellesià en el context de la literatura occidental des dels clàssics grecollatins fins a l’actualitat; l’estudi i la classificació de l’obra de Lluís Alpera en 50 poemes. Antologia (1992), o el pròleg als poemaris Museu de cendres, de Jaume Pérez Montaner, o a Els caçadors salvatges, de Salvador Jàfer. I especialment cal recordar la seua tesi doctoral sobre la narrativa d’Enric Valor, que anà presentant en simposis, conferències i pròlegs des de la seua primera novel·la, L’ambició d’Aleix, a la maduresa de la trilogia del «Cicle de Cassana». Reuní les seues anàlisis en L’obra literària d’Enric Valor (Denes, 2010).

També abordà altres aspectes de les lletres valencianes en els períodes de la Decadència i la Renaixença com per exemple «Un novel·lista del segle XVIII valencià: Lluís Galiana i la seua Rondalla de rondalles», «Els miracles de sant Vicent com a text teatral específic en la dramàtica del País valencià (segles XVIII-XIX)» o el controvertit «Vicent Boix i Ricarte (1813-1880): les bases del folklorisme renaixentista valencià», on argumenta la influència del seu ideari espanyolista i provincialista en el desenvolupament de la Renaixença.

A més dels llibres citats, la seua producció crítica aparegué en miscel·lànies universitàries sobre llengua i literatura catalanes, o en revistes com Gorg, Serra d’Or, Alba, Canelobre, Saó, Valencia Semanal, Aiguadolç, La Rella, El Temps, Els Marges, Caplletra, Cairell, Lletres de Canvi i L’Espill; en les dues darreres publicà, també, traduccions de poemes de Wallace Stevens i de cançons de Leonard Cohen, respectivament. Així mateix, col·laborà en diversos mitjans de la premsa diària.

Pel que fa a la creació literària, reeixí especialment en l’àmbit de la narrativa curta juvenil, tot i que la seua obra és bastant atípica. L’any 1975 rebé el Premi Permanent de Narrativa de la Fundació Huguet pel conte «Penèlope sense pèls». Els anys 1979 i 1980 quedà finalista del Premi Malvarrosa amb «Maganxa d’agost» i «La recompensa». I durant aquells anys publicà altres relats com «El tort de la seu», «Madona Negra del Trencall» i «Llarga flor de foc». El 1983 resultà guardonat amb el Premi Joanot Martorell de Gandia amb El primpríncep Hussein i altres narracions, un recull on apareixen, d’una banda, les antagòniques fantàpolis històriques de Macolim, la ciutat idealitzada, amant de la llibertat i fidel a les seues arrels, i la renegada i cruel Bassot com a transposició a la realitat valenciana contemporània entre el desig i la realitat; i, de l’altra, com a remembrança dels sarraïns que en temps llunyans poblaren les terres valencianes, la màgia de les narracions meravelloses de príncep Hussein, que acabà regnant en Danankapavan a l’ombra del famós Mongorotum. Els dos motius tingueren continuïtat en Narracions de Macolim (1987), cinc de les quals havien estat guardonades en el Primer Premi de Narrativa Enric Valor, convocat pel Centre Cultural Castallut, i El collar maragdí del rei Hussein (1984), que incloïa una proposta didàctica.

En canvi, se situen en la modernitat més punyent, tot i que sense abandonar els elements fantàstics, L’obrecartes i dotze contes de vint minuts, ja publicats parcialment en la revista saforenca Bagalina en la sèrie “Ad vel·lona des lem”. L’acció se situa en el marc urbà de la ciutat de València i els protagonistes són uns joves estudiants de BUP. O El viatge contra l’horitzó, un al·lucinant periple kafkià sobre una moto de gran cilindrada cap a una destinació incerta darrere un horitzó esmunyedís. Les dues obres són propostes lúdiques, imaginatives i basades en una gran creativitat lingüística, però alhora amb la introducció d’intertextualitats o referències literàries que demanen un lector model que supera el destinatari juvenil. D’altra banda l’espontaneïtat del seu devessall creatiu constitueix una virtut si considerem la frescor del llenguatge, sovint amerat de bon humor, i l’originalitat de les situacions, però en ocasions peca d’una excessiva facilitat. El seu corpus narratiu es completa amb Boku (Tàndem, 1992), la simpàtica aventura d’un robot domèstic que origina tota una sèrie d’embolics al si d’una família amb xiquets.

També realitzà una incursió en la poesia amb Paradís d’enlloc (1986), Premi Manuel Rodríguez Martínez de la ciutat d’Alcoi. Així mateix, una proposta renovadora i molt original que reuneix influències que van des dels clàssics catalans als mites del pop. Un poemari de trencament, que incorpora llengües vives i inventades, abundància cal·ligramàtica i obscura imatgeria, on el jo poètic, amb alguns companys d’itinerari, s’endinsa per boscos boirosos a la recerca d’un passat de plenitud, envoltat de voraços déus vegetals que tot ho devoren. Un llibre d’estranya bellesa entre l’avantguarda i el compromís. Els també poetes Begonya Mezquita i Manuel Rodríguez-Castelló en realitzaren un muntatge-recitació.

Tot i que la major part de la seua vida professional es desenvolupà a València, mantingué vius els vincles amb el poble i la comarca nadius. Així, figura inclòs en l’Antologia d’escriptors de la Safor (1986) i en Gandia, capital literària. Antologia de textos actuals de la Safor-Valldigna (2018), on aparegué el seu relat inèdit “El fenoll”, en què narra una inquietant metamorfosi. En Campanes fi de segle. La Safor, inici del III mil·lenni (2000) elogia la verticalitat enlairada i l’elegància sòbria del cloquer del seu poble. I en el panoràmic La Universitat de València i els seus entorns comarcals (2016), corresponent a la Safor, elaborà l’apartat “La literatura”.

Vicent Escrivà fou una figura singular que vulnerà els camins fressats en la creació i la crítica literària. Heterodox, revolucionari i sovint incomprés. A partir de la seua jubilació s’allunyà bastant dels temes que amb tanta dedicació havia conreat. Era casat i tenia dues filles, Dèbora i Caterina.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Capítols de llibres

---

Jaume Pérez Muntaner. «Pròleg», a: Vicent Escrivà Peiró. El primpríncep Hussein i altres narracions. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1984.

---

Vicent Salvador Liern. «"Pròleg"», a: Vicent Escrivà Peiró. El collar maragdí del rei Hussein. Picanya: Edicions del Bullent, 1984.

Articles en publicacions periòdiques

---

Gabriel Garcia Frasquet. «’Al vel·lona des lem’, la novel·la del mes» a: Bagalina, núm. 4, 1988.

---

“In memoriam Vicent Escrivà i Peiró”

amicsdejoanvalls.blogspot.com/2018/03/in-memoriam-vicent-escriva-i-peiro.html