Eclesiàstic i escriptor

Josep Espasa era fill de llaurador a jornal i de fornera. En 1929 va ingressar com a becari al Col·legi de la Presentació i Sant Tomàs de Villanueva de València, i en 1933 marxà al Col·legi Espanyol de Roma per doctorar-se en Teologia amb una tesi sobre Gregori de València. Fou ordenat prevere en 1937 i exercí el càrrec de capellà castrense. En passar uns mesos com a rector de Benifallim, en 1940 fou nomenat professor d’Història Eclesiàstica del Seminari de Valencia; en 1945, l’arquebisbe de València Prudencio Melo el nomenà rector del Col·legi de la Presentació i exercí de catedràtic de Teologia Dogmàtica del seminari.

En 1950, després d’unes oposicions accidentades per les quals va perdre la càtedra, assolí una canongia. Fou professor de religió de la Facultat de Filosofia i Lletres (1951-1965) i després del Concili Vaticà II va ser delegat diocesà d’Ecumenisme i Marginals, i fundà el Centre Ecumènic Interconfessional. Al setembre de 1971, els seus superiors el van dimitir com a rector de Sant Tomàs. La decisió de la jerarquia fou molt contestada, per injusta i autoritària, per una gran part del clergat, especialment pels antics col·legials que es van oposar fermament a l’operació portada a terme per l’arquebisbe García Lahiguera i sobretot pel bisbe Jesús Pla. La causa fou encarrilada pels advocats fins que arribà al Vaticà i des d’allí la van retornar al bisbe ordinari de València, a qui donaren tota la llibertat per actuar segons la seua conveniència.

Huit anys més tard deixà totes les seues activitats oficials i es va retirar a Dénia. Escrigué els llibres Falsejaments i veritats cristianes (Edicions 62, 1969) i Què cal creure (PAM, 1976), a més de ser redactor del setmanari La Marina i de publicar alguns articles en Saó entre 1977-1979. Va estar en contacte amb la major part dels intel·lectuals de la seua època, com ara Joan Fuster, Manolo Gil, Vicent Ventura o Josep Iborra, que van contribuir decisivament a fer que Espasa mantinguera una mirada atenta sobre la cultura i la vida valencianes del moment. Va prologar un llibre de referència, L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla (L’Estel, 1965), de Vicent Miquel i Diego.

El canonge Espasa va ser un promotor de l’obertura de l’Església valenciana, i per això, al voltant d’ell com a rector del col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, van eixir una sèrie de capellans que destacaren pel seu esperit innovador. A més, va donar suport a l’ús del valencià en la litúrgia, cosa inèdita entre la major part del clergat valencià.

Com destaca Ramir Reig al llibre Feixistes, rojos i capellans, Josep Espasa va fer del col·legi de Sant Tomàs «un espai obert a l’amistat i a la recerca en comú», i els seus alumnes «esdevingueren elements crítics per amor a la veritat», amb el desig que «l’Església s’alliberés d’hipocresia i d’hipoteques, i portés l’Evangeli al Poble». Josep Espasa concebia un cristianisme antidogmàtic i va ser un ferm seguidor del camí obert per Mounier. Com a eines pedagògiques, el canonge Espasa organitzava trobades sobre el moment polític d’aleshores. Altres amics l’han descrit com a un realista prosaic, sense fantasies fàtues, un home amb els peus sempre tocant terra, un poc socarró i irònic, perspicaç i alhora comprensiu, i sobretot humanista.

En paraules de Nel·lo Pellicer, Espasa era «un mediterrani apassionat per la veritat, que ell veia sintetitzada en l’Evangeli». No va ser mai ni un contestatari ni un radical, però sí que estava disposat a «obrir qualsevol porta, sense temors, ni prejudicis». El seu caràcter obert va fer que acollira l’assagista Joan Fuster i el periodista Vicent Ventura al col·legi de Sant Tomàs com a bons amics seus. Com a home obert a les tendències més modernes, liberal, objectiu, ecumènic i nacionalista va tindre problemes amb les autoritats eclesiàstiques. Al seu entorn es formaren les generacions de capellans que després van destacar pel seu esperit innovador.

El 1970, una vegada expulsat del col·legi de Sant Tomàs per la seua ideologia progressista, el canonge Espasa tornà a Dénia, on desplegà el seu magisteri com abans havia fet a València, i on es va fer càrrec de l’ermita de la Pedrera. Allà, el 1963, va acollir a sa casa Vicent Ventura, confinat allí per l’exili forçós, després que el periodista valencià participara en el Contuberni de Munic. Pel juliol de 1976, diverses entitats i personalitats del País Valencià li van dedicar un homenatge, i el 1979 la revista Saó instituïa el Premi Josep Espasa al millor assaig de temàtica religiosa. Fou membre de la Junta Consultiva d’Acció Cultural del País Valencià i es creà als anys 90 una associació de pensament teològic que portava el seu nom.

En 1983, tres anys després de morir, va ser nomenat fill predilecte de Dénia. El mateix any, pel mes de març, la seua biblioteca personal passà a estar a la disposició de tot el públic a la Biblioteca Valenciana. Està formada preferentment per llibres de temàtica religiosa, de qüestions de teologia, de pastoral, de filosofia i psicologia, fins i tot obres de creació literària construïdes al voltant de la preocupació ètica. Són edicions des dels últims anys de la dècada dels cinquanta fins a la dels setanta del segle XX, amb una interessant freqüència d’obres en francés que mostren noves línies en el pensament filosòfic i teològic d’aquell moment.

En 1998, el Consell Valencià de Cultura va publicar un llibre en homenatge a un «personatge clau de la societat valenciana dels últims cinquanta anys». El llibre aplega una sèrie molt completa d’articles sobre Espasa, escrits per amics, alguns dels quals deixebles, com Ramir Reig, Enric A. Llobregat, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Emili Marín. D’una altra banda, inclou sermons inèdits de Josep Espasa mateix i diferents documents i il·lustracions sobre moments de la vida «d’un dels personatges decisius per al present de la nostra societat».

El 2005, en el 25é aniversari de la mort del canonge Espasa, l’Ajuntament de Dénia posà una placa a l’ermita de la Pedrera que recorda el capellà represaliat per les seues idees progressistes i pel seu compromís amb la llengua. En aquell acte, el seu nebot, Antoni Espasa, declarava que el canonge va ser «un fervent amant de la vida a la Pedrera, on tots eren amics seus». Aprofitant l’avinentesa, tingué lloc una taula redona en què participaren, entre d’altres, Vicent Balaguer i Bernat Capó. A més, la revista Saó presentà un monogràfic sobre la seua figura i es projectà un audiovisual amb fotografies de la seua vida.

Amb motiu del centenari del seu naixement (2014), Saó Edicions va publicar un llibre coral coordinat per Emili Marín, prevere i director de Saó en aquell moment. Hi participaren dos bisbes (José Gea, dimissionari de la diòcesi de Mondoñedo-El Ferrol, i Joan Piris, de Lleida), i especialistes en teologia, escriptors, antics deixebles i amics: Antoni Signes, Antoni Espasa (nebot del canonge), Teresa Espasa, Lola Barberà, Trini Simó, Francesc Aracil, Joaquín Signes, Vicent Miquel i Diego o el mateix Emili Marín, amb una visió afectuosa i plena d’anècdotes de la figura del canonge. El llibre fou presentat al Fòrum de Debats del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València el 19 de juny de 2014, amb les intervencions de Joaquim Signes (psicòleg), Antoni Espasa (catedràtic d'Econometria i nebot del personatge), Emili Marín i Antoni Signes (coordinador del cicle).

D’ell, en deia Joan Fuster en la necrològica que li va dedicar: «Don Josep ja fou un capellà postconciliar abans del Vaticà II», i continua: «no entrava en el seu caràcter la decisió provocativa: més aviat era un home discret, tremendament raonable. Afegir que va ser perseguit, fins i tot després del concili, no seria cap hipèrbole. Mossèn Espasa dirigia un vell col·legi major —el de Sant Tomàs de Villanueva— d’estudiants de capellà, i en el període que en va ser rector va fer tots els possibles perquè els seus col·legials fossin responsables de la vocació que assumien, i els forçava a replantejar-se l’opció des d’uns angles de permanent llibertat».

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Diversos autors. Mossèn Josep Espasa. València: CVC, 1998 [Monografies Consell Valencià de Cultura].

---

Diversos autors. Josep Espasa i Signes (1914-1980). València: Saó Edicions, 2014.

Articles en publicacions periòdiques

---

Saó, núm. 2, 1976.

---

Text d'Adolf Beltran
Text d'Adolf Beltran
https://elpais.com/ccaa/2014/05/13/quadern/1399971319_315502.html

---

Homenatge a Dénia
Homenatge a Dénia
https://www.vilaweb.cat/noticia/975435/20050321/2203-denia-ret-homenatge-mossen-josep-espasa-signes.html