Escriptora

Després d’uns primers anys a Agullent, va viure a Buenos Aires de 1910 a 1912 per motiu de l’ofici de son pare, restaurador i daurador d’imatges religioses, i a València fins als darrers dies. Tots els anys, els pares la duien al poble natal, a la casa del carrer Major, a passar les festes i les vacances per tal que s’amerara dels orígens i de la vida familiar, fet que es trasllueix en la seua obra narrativa i poètica. A València estant, va fer els estudis fins al 14 anys i freqüentà el Conservatori de Música i la Societat Coral El Micalet en qualitat d’alumna de piano, on degué conéixer el seu futur marit. Per la condició de dona en un ambient familiar molt religiós i tradicional, no li deixaren estudiar Magisteri ni tampoc dedicar-se a l’escriptura obertament, ja que, com li deien «era una cosa lletja i indecent en una dona». Per això, l’escriptura d’amagat i les lectures compulsives de Blasco Ibáñez, Gabriel Miró, Jacint Verdaguer, de teatre català i dels escriptors valencians seran per a ella un mer exercici de distracció.

El 7 de juliol de 1927 es casà amb el mestre i escriptor Jesús Morante Borràs (1899-1971), amb qui fundà i dirigí l’Acadèmia del Patriarca al carrer de la Corretgeria, 28 de València, en funcionament fins a l’any 1936. Van tindre una filla, Maria Jesús, finada el 2008.

De jove era coneguda i signava els escrits com Milagrito i Milagreta, i ja esposada solia firmar com Milagro Espí de Morante. Els primers textos que li coneixem són dels anys 20, com ara la prosa «Para él» en la revista Bellas Artes, la narració «L’alegria d’un voler» en la revista de Bayarri La Coronació de Nostra Patrona (1923) o el poema «Una valenciana a sa patrona» en la Corona a la Mare de Déu dels Desemparats estampada amb motiu de la coronació canònica de la patrona. La van seguir diverses narracions en castellà en Las Provincias del 1924: els contes «Los Reyes pasan», de temàtica nadalenca però tractada des d’un punt de vista dramàtic, i «Corazón», seguint l’estil de Blasco Ibáñez.

El 1925 va ser l’any de debut en els Jocs Florals de Lo Rat Penat, amb diversos premis i accèssits per narracions i poemes que la convertiren en la primera dona a assolir el títol d’Honorable Escriptora de LRP (1932). Així, en 1925 guanyava un accèssit per l’aplec de rondalles presentades amb el lema Per terres secanes, que finalment van ser publicades per entregues en la revista Germania: «Com Déu mana que siga el voler» (Germania núm. 8) i «Card de l’horta» (Germania núm. 14). En aquesta revista, publicada entre 1925-1926, participaven, entre molts altres, Jesús Morante Borràs i Estanislau Alberola, admirat seu. Era una de les poques dones que hi escrivia, amb Josefina Cantó, Àngels Soler, Teresa Serrano i Empar Navarro.

En 1926 va guanyar el premi dedicat a novel·la o contes de Lo Rat Penat amb un Aplec de contes presentat amb el lema «Contaralles», el qual inclou «El foraster», «La burla» i «La senserrà». Dissortadament, aquesta obra no es van publicar fins al 2006. Entre 1926-1928 escriu algun poema i proses breus per a la revista fallera Pensat i Fet: «Purnes de falla» (1926, poema breu), «Visions de falla» (1927, narració breu) i «En la nit de les falles» (1928, narració breu).

Posteriorment veurà reconeguda la novel·la breu Esclat de roses fines amb el premi dels Jocs Florals de LRP de 1930, estampada al juny del mateix any en la revista literària Nostra Novel·la. A Paterna assolia aquell any dos premis: un per la Monografia històrica de Paterna i un accèssit per un conte. Els premis se succeeixen fins al 1933, amb un triomf en poesia en els Jocs Florals de l’Associació de Sant Vicent de l’Altar del Mercat (1931), un accèssit en narrativa de LRP (1931) i sengles premis en 1932 i 1933. En aquest cas, es tracta de Branca florida, guardonat en els Jocs Florals de LRP de 1932 amb el premi de contes o novel·les. El volumet va eixir al carrer el 8 d’abril de 1933, amb il·lustracions de Gumbau, i conté tres narracions: «El bou en corda» i «L’esquellada», ambientades a Quatretonda i a Agullent, respectivament, i «Via a l’amor», situada a Ibi. El 1933 obtenia el premi de la Societat Valenciana de Publicacions a la millor narració novel·lesca d’un fet històric valencià, no superior a les 150 pàgines. Era la novel·la 1808, presentada amb el lema «Ramellet», que fou publicada pòstumament en el 2019. Va prendre part també en altres certàmens de Sagunt, Ibi i Xàtiva.

Tot i aquesta trajectòria pública sembrada d’èxits literaris en valencià, no professional al contrari que el seu marit, en acabar la guerra del 36 emmudeix i adopta un segon pla molt discret. Algunes investigacions indiquen que podria estar darrere del procés de producció dels textos del seu company de vida. Si més no, va ser més que la simple mecanògrafa de Morante Borràs: correctora, arranjadora dels arguments, traductora i consultora. Un exemple clar podria ser la pòstuma Una llum en la foscor, estrenada al Talia de València en 1979, refeta per ella. De fet, va confessar al professor Emili Casanova que «el meu marit no publicava res sense demanar-me abans la meua opinió».

Al llarg de la dictadura va escriure sobretot en castellà i concorregué a certàmens de Valladolid (1953) i Donostia (1963) amb les obres inèdites Nuevo amanecer i Añoranza. Al Premi València de novel·la de la Diputació va enviar una ambiciosa Frente a frente en 1955, que només va ser seleccionada. En prosa, encara va escriure «Cor a dins» (1961) i «L’enramada» (1980). Pel que fa als versos, li coneixem «¡Quiero verla!» (romanç amorós, 1959) i els poemes «El meu cant a Agullent» (1960) i «Nocturn agullentí» (1983).

Per a la investigadora Maria Lacueva, «en el cas de la novel·lista Milagros Espí Soler, l’adaptació sense resistència a les dinàmiques imposades pel nou règim va ser, probablement, la causa del seu silenci literari en llengua pròpia, encara que es va mantenir vinculada als sectors més conservadors de la institució cultural Lo Rat Penat». En poques paraules, va ser víctima del moment en què va nàixer a la literatura i de l’ambient social que va viure.

La recuperació i popularització de les seues obres inèdites o oblidades va arribar gràcies a diverses accions promogudes en tres moments. El 1985, amb l’estudi d’Emili Casanova «Agullent a través de la narrativa de Milagros Espí Soler»; el 1992, l’Ajuntament d’Agullent publicava una part de l’Obra literària, que recollia les narracions «Esclat de roses fines», «L’esquellada» i «El bou en corda». A més, el 30 d’octubre de 2019, l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida inaugurava a Agullent l’exposició «Petjades de dones. La Vall d’Albaida», en la qual se li dedicava un espai i, a més, presentaven la publicació dins la col·lecció «Biblioteca Quatretondenca» de la novel·la inèdita 1808, preparada conjuntament pels ajuntaments d’Agullent, Quatretonda i l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, en una edició a càrrec del professor Emili Casanova.

La trama de la novel·la històrica 1808 es desenvolupa a València entre els mesos de maig i juny d’aquell any, sobre la base d’uns fets i uns personatges que l’autora entrellaça en una doble història d’amor, i de desamor, entre persones de diferent classe social que finalment acabaran convertint-se en dirigents destacats de l’alçament popular contra les tropes franceses. És una obra reivindicativa de l’època foral, segons Casanova, amb una trama àgil que manté l’atenció contínua del lector malgrat que l’estil, com correspon a una publicació de principis del XX, no és modern. Dos dels personatges mantenen una estreta relació amb un poble de la serra, on es criaren, sens dubte Agullent. L’edició d’Emili Casanova es va fer respectant el text de l’autora, tret de regularitzar l’ortografia, eliminant algunes grafies apitxades o castellanitzants, i mantenint els aspectes morfològics o lèxics.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Maria Lacueva i Lorenz. Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme. València: Alfons el Magnànim, 2019.

---

Milagros Espí Soler de Morante Borràs. Obra literària. Agullent: Ajuntament d’Agullent, 1992.

Capítols de llibres

---

Emili Casanova Herrero. «Introducció», a: Emili Casanova Herrero. 1808. Agullent: Ajuntament d’Agullent, 2019, p. 7-9.

---

Maria Lacueva i Lorenz. «Milagros Espí», a: Maria Lacueva i Lorenz. Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). València: Fundació Nexe, 2022, p. 75-85.

Articles en publicacions periòdiques

---

Emili Casanova Herrero. «Va ser Milagros Espí coautora de les obres de teatre de Jesús Morante Borràs? Edició d’algunes obretes inèdites» a: Programa de festes d’Agullent, 2006, p. 88-99.

---

Maria Lacueva i Lorenz. «"No em silencieu!": La literatura catalana d’autora sota el franquisme» a: Revista Valenciana de Filologia, núm. 4, 2020, p. 15-45.

---

Presentació 1808
Presentació 1808
https://ontinyent.vilaweb.cat/noticies/la-biblioteca-quatretondenca-presenta-1808-la-novella-inedita-de-lagullentina-milagros-espi/

---

Publicació Nexe
Publicació Nexe
https://fundacionexe.org/donesivalencianisme/periodes/pioneres/milagros-espi-soler/