Metge i activista

Fill de la Vilanova del Grau, annexionada en 1897 a València juntament amb la resta dels Barris Marítims (el Cabanyal-Canyamelar, la Malva-rosa, Beteró i Natzaret). Es va formar, doncs, al cap i casal. En 1902 ja era perit químic amb premi extraordinari i en 1907 finalitzà la carrera de Cirurgia i Medicina a la Universitat de València. Es va doctorar en 1908 en la Universitat Central de Madrid amb la tesi «Las corrientes de alta tensión y alta frecuencia en el tratamiento del artritismo». Aquell mateix any ja era metge de Picassent.

En l’època d’estudiant universitari inicia la militància en diverses entitats culturals i polítiques: va ser membre de l’Acadèmia Científico-Escolar de l’Ateneu i professor del Col·legi Lluís Vives de primera i segona ensenyança del camí del Grau com a perit químic. En 1907 comença a militar en els grups valencianistes i escriu en Lo Crit de la Pàtria, setmanari regionalista solidari. Des de gener de 1908 fa de director del setmanari Renaiximent, publicat pel Centre Regionalista, que tenia la redacció al carrer de Sant Cristòfol, 2 de València, i al juny de 1908 participa en el setmanari Terra Valenciana, també del Centre Regionalista, dirigit pel metge valencianista Faustí Barberà. El sector més radical del Centre va crear immediatament la Joventut Valencianista, presidida per ell entre 1909 i 1910, que tractarà de fer de contrapés al conservadorisme immobilista de Lo Rat Penat. Tot i criticar la línia política de Teodor Llorente, el defenien com a mestre i referent pel paper de recuperador de la llengua en la Renaixença. Acompanyaran Espinosa en la primera junta directiva Josep Garcia Conejos (vicepresident), Francesc Aguirre Verdeguer (tresorer) i els vocals Miquel Duran i Tortajada, Daniel Martínez Ferrando, Salvador Ferrandis Luna i Joan Josep Senent Ibáñez. Limitats i quasi ignorats pels mitjans de comunicació, entre els seus propòsits estava intentar valencianitzar la política local, a imatge de la Solidaritat Catalana, per això hi trobem membres de diverses procedències. Concretament, Espinosa procedia del republicanisme blasquista i escrivia almenys des del 1910 en El Pueblo, capçalera del blasquisme. A pesar del que puga semblar, la relació amb les entitats esmentades no serà de ruptura radical, almenys en els inicis de la Joventut Valencianista, ja que trobarem Manuel d’Espinosa com a conferenciant en la seu de Lo Rat Penat el 30 de març de 1909 parlant sobre «La nacionalitat valenciana. Aspecte teòric de la qüestió», i al mes d’abril al Centre Regionalista dissertant sobre «La nacionalitat valenciana. Aspecte polític». Així mateix, el 21 de maig de 1909, en unió amb Lo Rat Penat, van coorganitzar l’homenatge a Àngel Guimerà; en el seu torn de paraula, va estudiar el renaixement català des del vessant cultural i polític i exhortà el jovent valencià a conquerir amb el seu esforç el grau de prosperitat i grandesa assolit per Catalunya.

Hi ha poques notícies sobre la seua faceta com a poeta de la Generació de 1909, però sembla que hi pertanyia al grup. Com a president de la Joventut Valencianista, el 15 de juny de 1909 es va reunir a Castelló de la Plana amb els elements valencianistes d’aquella ciutat amb la intenció d’establir relacions i de posar les bases per a la celebració d’uns Jocs Florals, davant la intermitència i la politització de les poques convocatòries que s’hi feien.

La poca volada de la primera etapa de la Joventut Valencianista i el fracàs de la Solidaritat Valenciana l’inclinen de nou cap a l’activisme dins el PURA en mítings i conferències al ateneus republicans del seu barri. De fet, en 1911 era nomenat president honorari del nou Club Rat-Penat de futbol del Grau, i el 25 de setembre de 1911 era designat metge municipal del districte del Port de València pel ple de l’Ajuntament, lloc en el qual anirà consolidant-se i sent una autoritat fins al final de la seua vida. Recolzat en el pensament polític de Rafael Trullenque, el 10 de desembre de 1915 crearan una nova organització: la Joventut Nacionalista Republicana, de la qual serà vicepresident segon. Per a Alfons Cucó, l’objectiu d’aquest grup era pressionar el blasquisme i «forçar l’obertura de les estretes estructures sociopolítiques del País Valencià». No cal dir quina fou la postura del blasquisme: la nació del PURA era l’espanyola, deia Féliz Azzati.

El 30 de novembre de 1916 es casà amb Concepció Dutrús Besols, amb qui tingué set fills. Vivien a l’avinguda del Port, número 269. La família estiuejava a Nàquera, a l’Hort de Sant Narcís.

Amb el resurrecció de la Joventut Valencianista en 1915, Manuel d’Espinosa reprén el contacte amb el valencianisme que volia influir en la definició dels espais polítics. De primer, intentarà que la seua acció es deixe notar en el seu àmbit professional, la medicina: en 1918 participa en l’Assemblea Mèdica Regional Valenciana per a la fundació de la Unió Mèdica Regional Valenciana (3-7 de març). Uns anys més tard, a imatge de l’Associació de Metges en Llengua Catalana, al maig de 1923 proposava la creació d’una Acadèmia de Medicina Valenciana, entitat que no arribà a constituir-se.

Dins de l’òrbita de la Joventut Valencianista i dels progressos visibles a partir de 1918, el 24 de maig de 1921 els tornarà a fer una conferència i s’involucrarà en diversos dels fronts encetats per aquells grups capitanejats en moltes ocasions per l’estudiant de Medicina Vicent Tomàs i Martí. Així, el trobarem adherit o com a assistent als Aplecs de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes celebrats a la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí (1920-1923), serà vicesecretari i vocal de Nostra Parla a València i representant valencià en la Diada de la Llengua de Nostra Parla, realitzada a Barcelona el 7 de gener de 1923, amb Adolf Pizcueta i el Dr. Francesc Moliner Alio. Va presidir la important l’Assemblea de Nostra Parla, reunida al saló de sessions de la Diputació de València del 23 al 25 de juliol de 1922. Segons Isabel Graña, la transcendència d’aquesta Assemblea va depassar «el terreny estrictament lingüístic i havia contribuït a una nova entesa entre els polítics valencians, alhora que resultava per als catalans del Principat una “veritable revelació d’energies latents i de possibilitats il·limitades”». Arran d’aquella trobada i dels compromisos adquirits, alguns ajuntaments valencians van acordar en ple la cooficialitat de la llengua pròpia i s’hi posaven les bases per a una revalencianització de la vida valenciana. El colp d’estat de Primo de Rivera avortà aquella espenta.

Manuel d’Espinosa Ventura s’havia iniciat en la maçoneria en 1919, en la lògia Federació Valentina núm. 93. Seguint la tesi doctoral de Vicent Sampedro (2016), va tindre una important trajectòria amb el sobrenom de Servet 3r: era grau 3r en 1920, en 1923 ja havia aconseguit el grau 33 i era conseller del Suprem Consell del Grau 33 i conseller delegat per a Llevant d’aquest organisme. Entre 1922 i 1923 va ser Venerable Mestre de Federació Valentina i en 1924 presidia la Cambra Kadosch Els Tretze núm. 22 de València. Sembla que fou l’iniciador en l’organització maçònica del valencianista Vicent Tomás i Martí, del seu oncle Juan Martí Portalés i el seu germà Joan Tomás i Martí, tots dos residents a Artana. Per diversos testimonis rescatats per Sampedro, degué ser en 1922 en la lògia Pàtria Nova de València, situada al carrer Juan José Sister número 6 del Grau de València, en el mateix edifici que ocupava la Creu Roja que dirigia Espinosa. Hi assistien també Vicent Marco Miranda, Vicent Carsí i Francesc Puig Espert, entre altres destacats maçons valencians.

El 14 de juny de 1926 moria un dels seus fills de set anys: Vicente Miguel. Aquell fet li va fer qüestionar les creences. Al novembre de 1928 va ser expulsat de la maçoneria per la seua conversió cap a postulats catòlics i per fets que es detecten fins i tot en la premsa. El van acusar d’intentar convéncer diversos membres de la seua lògia dels errors de la maçoneria recomanant-los un llibre escrit pels jesuïtes, freqüentava una comunitat religiosa, a la qual va descobrir els secrets de l’orde, i fins i tot va arribar a cremar tota la documentació maçònica que custodiava sobre diversos organismes.

Va morir a finals del 1933, en plena República, allunyat de la política i de qualsevol rellevància social més enllà de la pràctica de la medicina. Fou soterrat al cementeri del Grau i hi reposa amb la seua muller, finada en 1946.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Alfons Cucó Giner. El valencianisme polític: 1874-1939. Catarroja: Afers, 1999.

---

Isabel Graña i Zapata. L’acció pancatalanista i la llengua: Nostra Parla (1916-1924). Barcelona: PAM, 1995 [Biblioteca Serra d’Or].

---

Vicent Sampedro Ramo. La aplicación de la Ley sobre Represión de la Masonería y del Comunismo en el País Valenciano: los masones de Alicante y Castellón (1938-1963). Castelló de la Plana: UJI, 2016 [(tesi doctoral)].