Periodista i polític

Cursà estudis a l'Escola de Comerç d'Alacant. El 1913 començà a escriure en el diari El Luchador, fundat l'any anterior pels germans Àlvar i Joan Botella, que li donaren a conéixer el catalanisme republicà: Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Joaquim Lluhí, Pere Coromines, Amadeu Hurtado... Els seus articles en contra de la monarquia i la interrupció d'un miting de Melquiades Álvarez, líder del Partido Reformista, li comportaren el desterrament a València el 1916. Al cap i casal treballà a El Pueblo, on conegué a Félix Azzati, Vicent Marco Miranda i Juli Just. En aquest diari va escriure articles contra els germanòfils, contra la guerra de Marroc, en defensa de l'escola única i dels drets dels treballadors. Tanmateix, el 1919 deixa el diari, en solidaritat amb Marco Miranda, a qui Azzati havia expulsat com a redactor en cap, tot i que fets posteriors evidencien que la discrepància era més profunda.

Durant aquests anys que va viure a València, participant a les lluites republicanes valencianes. Distanciat d'Azzati per l'antivalencianisme del PURA, va ser triat president de la Joventut Republicana Nacionalista, que havia sorgit el 1918 com a representació d'un sector valencianista dins del blasquisme, constituït per joves com ara els germans Àlvar i Joan Baptista Pascual-Leone, Juli Just i el mateix Esplà, en contacte amb els valencianistes de la mateixa generació. La trajectòria de la Joventut Republicana Nacionalista culminaria amb l'escissió del blasquisme i la fundació, el 1934, d'Esquerra Valenciana.

Perseguit per la Dictadura de Primo de Rivera, el 1923 s'exilià a París, des d'on va escriure sobre política internacional i va exercir la vicepresidència de l'Associació Internacional de Periodisme. Col·laborà com a corresponsal a París, Ginebra i Berlin amb La Vanguardia i Mirador de Barcelona, El Pueblo, de València, El Luchador, d'Alacant i El Heraldo, El Liberal i El Sol, de Madrid.

De tornada a Alacant, el 14 d'abril de 1931, Esplà proclamà la Segona República a la seva ciutat, apoderant-se del Govern Civil, lloc que ocupà fins el 27 d'abril. El maig va acceptar ser cap de l'oficina de premsa en el Ministeri d'Estat, amb la missió de controlar Lerroux. El 16 de juny de 1931 fou nomenat governador civil de Barcelona. Esplà, que degut al seu passat valencianista estava amb bones relacions amb els dirigents catalanistes de Catalunya, va facilitar l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Va dimitir del càrrec, per a presentar-se a les eleccions a Corts Constituents republicanes del 28 de juny de 1931, en que va ser escollit diputat independent a la candidatura de coalició republicana entre el PSOE i el Partido Republicano Radical Socialista. En aquesta època va ser delegat de la Societat de Nacions (1932-33).

Convertit en amic i home de confiança de Manuel Azaña, va col·laborar amb ell, el 1934, a la fundació d'Izquierda Republicana. A les eleccions de febrer de 1936 fou elegit de nou diputat a Corts per Alacant, com a membre d'Izquierda Republicana, dins la candidatura del Front Popular.

El juliol de 1936 va acudir a València amb Diego Martínez Barrio per a fer el seguiment de l'oposició a la sublevació. En l'exercici de les seues funcions com a membre de la Junta Delegada del Govern Espanyol, va dissoldre el Comitè Executiu Popular de València, creat per les organitzacions obreres arran de la revolta militar, i seguidament va ser designat governador civil.

Va ser anomenat ministre de Propaganda i Cultura en el segon govern de Largo Caballero (5 de novembre de 1936-17 de maig de 1937), des d'on intentà construir una xarxa internacional de difusió de la causa republicana, atraure als intel·lectuals de tot el món i infondre ànims als combatents. A més, Esplà va promoure la publicació de la revista Hora de España. Dimitit Largo Caballero, Negrín l'anomena personalment sotssecretari d'Estat, lloc des d'on continuaria controlant les tasques de l'aleshores desaparegut Ministeri de Propaganda i racionalitzant els serveis diplomàtics republicans.

La política de resistència a ultrança de Juan Negrín el va fer dimitir l'abril de 1938, distanciant-se des d'aleshores de la línia seguida pel govern, atès que donava la guerra per perduda des del Pacte de Munic.

Després de la guerra va ser condemnat en rebel·lia pels tribunals repressius del franquisme a la pena de trenta anys de reclusió major per maçó, auxili a la revolució marxista, propaganda internacional de la República i adquisició d'armament.

Tanmateix, Esplà se n'havia anat a París i, poc abans de la invasió alemanya, eixí cap a Buenos Aires, on es va fer càrrec de l'agencia d'informació anglesa Reuters, i després es va dirigir cap a Mèxic (1940). Allà va ser secretari de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, vocal d'Acción Republicana Espanyola i de la Junta Española de Liberación, creada el 1943 a Mèxic, de la que també era vocal, amb Antoni Maria Sbert. La Junta buscava la restauració de la República, amb la Constitució de 1931 i els Estatuts promulgats després.

L'episodi més rellevant va ser la participació a la Conferència fundacional de les Nacions Unides a San Francisco, l'abril de 1945. Aquest organisme aconseguí la condemna del règim franquista, amb la col·laboració de la delegació de Mèxic i el recolzament de la dels Estats Units. Dirigent màxim d'Izquierda Republicana a l'exili, es negà rotundament a la formació d'un govern a l'exili.

A Mèxic va ser president del Centro Republicano Español i un assidu col·laborador de les revistes editades per la Casa Regional Valenciana, de les catalanes La Nostra Revista i Vida Catalana, i de Mundo Libre i España Nueva. Hi treballà també com a revisor de les traduccions que Ediciones Minerva feia per al Comité de Propaganda Interaliat, i traductor al castellà de François Rabelais i Alphonse Daudet.

El 1948 formà part del Comitè d'Homenatge a Pompeu Fabra, en representació de la Casa Regional Valenciana, i el 1950 va ser jurat del Premi Catalonia.

Esplà va ser un membre destacat de la maçoneria. Havia estat adscrit a la Federación Valentina, i el 29 de febrer de 1939 fundà a França, amb Antoni Maria Sbert la lògia Hispània.

A més de publicar molts articles periodístics, va escriure alguns llibres: De la lucha (1916), Unamuno, Blasco Ibáñez y Sánchez Guerra en París (1940), ¿Cuándo volvemos a España? (1942), Amadeu Hurtado, un liberal europeu (1952) i Zarabanda franquista (1953).

Durant les dècades de 1950 i 1960 treballà com a traductor i corrector a les Nacions Unides i mantingué la seva activitat política. El 1971 va morir a Mèxic, després d'una llarga malaltia.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs

Llibres

---

ESPLÀ RIZO, Carles. Unamuno, Blasco Ibáñez y Sánchez Guerra en París: crónicas de París y otros escritos periodísticos: 1916-1930. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 2002.

---

Arxiu personal de Carles Esplà

http://bib.cervantesvirtual.com/portal/ACE/