Llista alfabètica
Llista alfabètica

Vicent Esteve Montalvà

Alzira, 19 de febrer de 1956
València, 30 de març de 2018

Fotografia de Vicent Esteve Montalvà

Mestre, sindicalista i escriptor

Fill del collidor Vicent Esteve i de Vicenta Montalvà, treballadora d’un magatzem de taronja. La gran gelada del 56 va portar els seus pares en diverses campanyes a fer la temporada de la fruita estiuenca i la verema de setembre a França. Tal com ell conta en les memòries, «Els meus pares van ser com uns atletes de la vida. Van superar moltes dificultats i la seua vida va ser dura la major part del temps, almenys fins que ens van veure ja criats, a la meua germana i a mi, i vam formar la nostra pròpia família».

De molt jove, als nou anys, va veure clara la seua vocació de mestre. Després de passar per la indústria local i d’opositar a l’administració pública, l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià li va donar accés a l’ensenyament de la llengua i va començar la seua itinerància pel País Valencià: Torrent, els Serrans, Sagunt, València...

El seu compromís amb l’escola, amb la seua llengua i el país el van portar a implicar-se en el treball del sindicat d’ensenyants STEPV. La seua sòlida formació i capacitat el van menar a desenvolupar diverses responsabilitats: visites als centres escolars, l’acció sindical, els serveis jurídics, l’organització, la política lingüística, la política educativa... en diferents estructures com el Secretariat Nacional de l’STEPV, el Secretariat Confederal de la Confederació d’STES (del qual fou responsable de la política educativa coordinant les negociacions amb el ministeri) o la Intersindical Valenciana. Va encapçalar la candidatura d’STEPV a la Junta de Personal de València l’any 1998, que resultà la guanyadora. També va aportar el seu treball al Consell Escolar Valencià, la Mesa per l’Ensenyament del Valencià, Escola Valenciana, les Escoles d’Estiu i els Moviments de Renovació Pedagògica, vocal del Ple de l’Observatori Estatal de la Convivència Escolar...

Va posar tot el seu coneixement i la capacitat d’anàlisi i de reflexió en la secció de publicacions del sindicat de manera continuada i la va dirigir durant huit anys, amb nombrosos articles d’opinió i de propostes educatives en la premsa sindical, com Allioli o El Clarión, i en la premsa especialitzada (Escola, Comunitat Escolar, Organización y gestión educativa: Revista del Fórum Europeo de Administradores de la Educación; Llengua, societat i ensenyament). Amb Rosa Roig i Celda, mestra i activista, va participar en el llibre col·lectiu 20 mestres del segle XX al País Valencià (2017) amb l’estudi «Maria Ibars, dona i mestra». 

Va alternar totes aquestes responsabilitats amb la seua principal vocació com a mestre de l’ensenyament primari. La seua necessitat de comprendre el seu país el portaren a llicenciar-se en Història.

En jubilar-se pel febrer de 2016, Vicent Esteve va començar a escriure les seues memòries, presentades pòstumament el 27 de setembre de 2018 per la Institució Alfons El Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, sis mesos després de morir-se. El temps guanyat. Memòries d’un mestre valencià està escrit amb una prosa àgil i narra la seua infantesa a Alzira, l’agitació política clandestina durant els darrers anys de la dictadura militar, els episodis violents de la Transició, l’entusiasme amb què centenars de mestres joves iniciaren la renovació pedagògica i l’ensenyament del valencià a les escoles, etc.

Joan Blanco i Paz, amic personal de Vicent Esteve i membre d’STEPV, va escriure pel seu decés: «Poques persones representen com Vicent eixe mestre vocacional, ben format, compromés, reflexiu, seré, preocupat pel seu alumnat, per la innovació educativa, per la seua llengua i cultura, per la defensa dels drets individuals i col·lectius, pel seu país i per les seues gents». Diverses institucions i entitats van lamentar la pèrdua d’aquest mestre vocacional, ben format i compromés, preocupat pel seu alumnat, un «company generós i humil, amb grans conviccions».

Autoria: Òscar Pérez Silvestre