Tipògraf, escriptor i polític

La seua família tenia un forn i ell treballava també de tipògraf en el diari La Voz Valenciana, després en el Diario de Valencia, rotatius en l’òrbita de la dreta catòlica, on publicava una secció diària en vers sobre temes d’actualitat amb el pseudònim Pep. A més, fou un destacat sindicalista catòlic a València i fundà diversos periòdics, primerament les revistes literàries Rondalles Noves (1912), Foc i Flama (1912-1913) i l’anuari faller Pensat i Fet (1912-1936). Pels mateixos anys havia col·laborat en La Degollà Nova (1909) i en El Cuento del Dumenche (1914, amb la novel·la breu Riu avall). En els anys previs a la II República va escriure en Cultura Valenciana (1926), va dirigir el setmanari El Cuento Valencià (amb Lluís Guarner, 1930) i, de manera no expressa, el setmanari valencianista El Poble Valencià, reaparegut en aquesta segona etapa el 4 de juliol de 1931 i associat al corrent valencianista de la dreta catòlica, relacionat amb la Dreta Regional Valenciana. 

Com a literat, Esteve Victòria deia d’ell mateix el 1914: «Tinc un vici: l’afició a la literatura. Un altre vici: escriure i parlar sempre en valencià». Escrigué diverses obres teatrals, algunes novel·les breus i un llibre de poemes polítics (Les dècimes del dia, 1932), poemets que de vegades signava amb un altre pseudònim, Batiste Llesca. Deixà escrit un altre llibre de poemes que quedà inèdit, Carantoines. Pel que fa a les peces teatrals, cal destacar A una novençana se li ha perdut el marit, Els magos del xiquet pobre (1929), La comissió de la falla (1930) i ¡Filla de sa mare! (1932).

Una de les seues aportacions més recordades és, com hem avançat, la cofundació de la revista fallera Pensat i Fet. Tal com contava ell mateix en una conferència impartida el 1935 a Lo Rat Penat, el Grup Pensat i Fet i aquesta revista foren el resultat de «la coincidència de sentiments valencianistes d’un grup de xiquets, deixebles de l’Escola d’Arts i Oficis, que passaven les seues estones d’esbarjo parlant de les coses de València en lloc d’armar soroll pels carrers o caçant parotets». El grup es formà cap al 1904 i ja aleshores s’establiren en un estudi per tal d’anar desenvolupant la seua tasca valencianista. Va ser una de les primeres revistes a adoptar progressivament les Normes de Castelló en la preguera i va estampar 57 números entre 1912-1972. Entre els membres més actius i visibles hi trobem, a més d’Esteve, Ricard Sanmartín i Bargues, el dibuixant i pintor Francesc Ramil López i Eduard Abarca i Masià. Pensat i Fet –combinació perfecta de cultura, sàtira, humor i espai faller– fou un referent de la cultura valenciana i en valencià, i una demostració clara del fet que Falles i cultura anaven de la mà durant moltes dècades fins que les batalles polítiques les instrumentalitzaren i alguns sectors se’n distanciaren com a resultat d’un error de càlcul i les deixaren en mans de la dreta espanyolista. Les tirades de la revista, entre 10.000 i 20.000 exemplars, no són una dada banal.

Esteve Victòria fou el primer director de Pensat i Fet (1912-1936). Sens dubte, era el membre del grup que tenia més experiència en el camp editorial per a assumir el càrrec pel seu treball anterior de tipògraf en La Voz Valenciana i Diario de Valencia. En tota la història de la revista trobarem fins a 44 textos seus, publicats en algunes ocasions amb el pseudònim Pepico Eve o Pep Eve.

D’acord amb els estudiosos Josep Lluís Marín i Javier Mozas (2011), des del primer número de Pensat i Fet serà habitual la participació d’escriptors i activistes que pertanyien a les diverses organitzacions i publicacions culturals i polítiques que anaven sorgint en el camp del valencianisme, com ara Francesc Puig i Espert, Joan Senent Ibáñez, Francesc Caballero Muñoz, Antoni Senent Micó, Eduard Buïl, Nicolau Primitiu, Angelí Castanyer o Josep Maria Bayarri. En la dècada dels trenta, «tot i l’adscripció dels fundadors de la revista Ricard Sanmartín i Josep Maria Esteve Victòria a Acció Nacionalista Valenciana (un partit de caràcter nacionalista i democratacristià fundat l’any 1933, i que a partir del 1935 s’anomena Acció Valenciana), Pensat i Fet va donar espai a la pluralitat ideològica del moviment valencianista: regionalista, autonomista, nacionalista, d’esquerres, conservador, republicà... També la revista es farà ressò de les discrepàncies sobre l’estatut d’autonomia en l’auca del 1933, en què els versos d’Esteve i Victòria fan una crida a la unitat dels partits».

De la mateixa manera que el seu amic Ricard Sanmartín i Bargues (València, 1888-1974), va ser membre destacat de diverses organitzacions catòliques i ocupà la presidència de la Casa dels Obrers de València i de la Confederació d’Obrers Catòlics de Llevant. També ocupà el càrrec de conseller de l’Ajuntament de València i diputat provincial. Fou afusellat al principi de la Guerra Civil per militants de la FAI a causa de la seua militància en l’obrerisme catòlic.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Associació d’Estudis Fallers. Pensat i Fet. València, 1912-1972 (CD). València: Faximil Edicions Digitals, 2011.

Capítols de llibres

---

Santi Cortés. «El periòdic faller Pensat i Fet a la postguerra», a: Diversos autors. Miscel·lània Joan Fuster, V. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, p. 249-258.

Articles en publicacions periòdiques

---

Rafa Tortosa. «Alfred Sendín Galiana i Josep M. Esteve Victòria, dos lletraferits de les falles nascuts a la Costera» a: El Verí del Foc, núm. 7, 2013, p. 88-105.