Teòleg i escriptor

Aquest interessant poeta i dramaturg ha estat pràcticament negligit per la crítica fins que Enric Querol el va traure a la llum. Nascut a Vinaròs el 1578, es traslladà amb la seua família a Traiguera, tot seguint el periple professional del pare, Rafael, que era metge i exercí de batle de la vila almenys del 1592 al 1595. Diversos membres de la família es formaren a la Universitat de València com a teòlegs i metges. Melcior es doctorà en Teologia als Reials Col·legis, la universitat dominica de Tortosa, el 1606. La documentació posterior el continua localitzant a Traiguera, on pel seu grau de doctor gaudia de preeminència sobre el clergat local. Gaudí de benifets eclesiàstics a la vila i també a Vinaròs i Ulldecona, i era considerat un home de bones lletres, com ho demostra el fet que fora nomenat examinador sinodal pel bisbe de Tortosa el 1637. El 1644 li fou concedida la jubilació i, finalment, el 2 d’octubre del 1648 trobem que Joan Baptista Oller fou col·lat al benifet de l’altar major de la parroquial de Traiguera, vacant pel traspàs de Melcior Febrer.

La primera notícia sobre els afers literaris de Melcior Febrer ens arriba en una anotació del vademècum manuscrit del mestre de gramàtica Esteve Manyà, actiu a la Universitat de Saragossa i als estudis de gramàtica d’Ulldecona, Traiguera i Castelló de la Plana. En una anotació marginal signada a Traiguera el 25 d’agost del 1610, el mestre Manyà informa Febrer de l’expulsió dels moriscos i li demana que li componga «un soneto en que se compahería [sic] la entrada de los moros y la salida».

La següent referència és la publicació de l’Auto doloroso del descendimiento de la cruz de Cristo nuestro señor (Tortosa, 1633). L’obra fou redactada amb anterioritat, atés que la llicència d’impressió de la cúria està datada el 4 de novembre del 1628. El text va precedit de dos sonets i potser fou promocionada com a text representable arreu de la diòcesi. Un aspecte destacable és el canvi de llengua en una representació que tradicionalment s’expressava en català.

La resta de l’obra conservada de Febrer es troba al manuscrit 3895 de la Biblioteca Nacional, tot i que atribuïda de vegades a un altre autor. Per a Enric Querol, el volum funciona en realitat com a cartipàs poètic i fou compilat, versemblantment, per Melcior Febrer. Conté composicions atribuïdes explícitament al mateix Febrer i al poeta morellà Francesc Cros, amic amb qui intercanviava versos i notícies, i a altres literats valencians com ara Marc Antoni Ortí i Vicent Esquerdo; un gruix important corresponen a literats espanyols: Lope de Vega, Góngora, Quevedo, el comte de Villamediana, Bartolomé Leonardo de Argensola, Antonio Zorita, Antonio Mira de Amescua i Gómez de Tejada, entre altres. Febrer hi recull versos propis i també composicions alienes que li faciliten els amics. En dificulta, però, la identificació d’autoria el fet que moltes siguen anònimes o estiguen rubricades amb anotacions que no permeten una atribució unívoca.

Destaca, tant pel seu interés com per les notícies i reflexions metaliteràries, la Resposta mia a una carta en valencià escrita per el Sr. i amic meu Marc Antoni Ortí, notari y secretari de la Diputació de València, avisant-me d’un disgust que tingué amb lo virrei de los Vélez […] per la que li volgué prohibir de ma senyora dama Fenollet, monja en madalenes, conforme ho escrigué al capità Miranda, quan estaven en Madrid, en lo quadern que [és] de obres sues, i jo li responguí lo següent (f. 45v-48). Es tracta d’una epístola en forma de romanç, de 300 versos, datada a Traiguera el 3 de febrer del 1636, en què mostra la seua admiració per Marc Antoni Ortí (1593-1661), fill de Nules, que havia assumit el paper de campió de l’ús literari del valencià i era percebut com un dels líders d’aquesta generació:

 

Vos sou lo restaurador

y un esmalt sobre el or fi

de la lengua valenciana

y dels poetes antichs.

De Auziàs March, de Jaume Roig,

Moreno, Portell, Narcís

Vinyes i de Andreu Pineda,

Jaume Gazull y altres mils.

Com del reverent prevere

mossèn Fenollar, tan ric

de ingeni que en vers y en prosa

la trona y theatro omplí.

 

Per a Querol, cal valorar el manuscrit com una mostra extraordinària de l’activitat literària produïda lluny dels grans centres culturals i que, sovint, en no haver passat per la impremta, s’ha perdut completament. Aquesta pèrdua fa impressió de desert cultural que no s’avé amb la realitat. Sabem, per aquest i per altres mostres que s’han conservat, que les petites ciutats i viles tenien una vida literària molt activa, on poetes i dramaturgs desenvoluparen una interessant producció al voltant de diferents dinàmiques, com poden ser les celebracions religioses, les solemnitats de la Corona, els saraus civils i la xarxa de contactes epistolars i ocasionalment físics entre els homes de bones lletres. Aquests intercanvis permetien compartir notícies, lectures obligades, autoritats que s’havien de consultar i produccions que suscitaven l’emulació i la transmissió dels paradigmes literaris de l’època.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Querol i Coll, Enric. L’efervescència literària a Morella i als Ports (s. XVI-XVIII). Benicarló: Onada Edicions, 2018.

Articles en publicacions periòdiques

---

Querol i Coll, Enric. «Tres poetes del Maestrat a l’edat moderna: Jaume Prades, Melcior Febrer i Pere-Vicent Sabata» a: Empelt, Revista de Lletres i Humanitats del Maestrat, núm. 2, 2019, p. 87-100.