Salvador Ferrandis i Luna
Viver,
13 de novembre de 1891
Madrid,
25 de gener de 1954
Advocat
Estudiant de Dret a la Universitat de València, es vincula des molt jove al món del primer valencianisme; ho fa el 1908, quan els joves més radicalitzats del Centre Regionalista Valencià decideixen fundar una organització juvenil: Joventut Valencianista.
El 1910 entra a formar part, com a vocal, de la Junta Directiva de la entitat, juntament amb Miquel Duran o Daniel Martínez i Ferrando. Dissolta aquest mateix any, és refundada quatre anys després amb un programa més moderat i amb la voluntat d'unió de tots els valencianistes, sota la presidència de Francesc Aguirre. Salvador Ferrandis torna a ser elegit vocal i podem trobar també al futur regidor de l'Ajuntament de València, Francesc Soto.
El 1915 col·labora al setmanari Pàtria Nova, què entre març i agost d'eixe any promou la unió dels valencianistes més enllà de les divisions polítiques. Dos anys després, el maig de 1917, forma part de l'expedició de valencianistes que viatgen a Barcelona per tal de tornar la visita què els membres de la Lliga havien fet anteriorment a València i què estava formada en la seua gran majoria per membres de Lo Rat Penat i de la Joventut Valencianista.
El 1918 la Joventut Valencianista i la Unió Valencianista publiquen a La Correspondencia de Valencia, diari on Salvador Ferrandis esdevé un dels seus principals col·laboradors, la Declaració Valencianista, on es recollien en vuit bases, les reivindicacions mínimes del valencianisme. Ell serà l'encarregat de redactar la sisena base, referida al patriotisme.
El setembre de 1923, amb el pronunciament militar de Primo de Rivera, La Correspondencia de Valencia es pronuncia clarament al seu favor, el què provoca un trencament al diari entre el sector més dretà, encapçalat pel mateix Salvador Ferrandis i per Eduard Martínez-Sabater, i què continuarà al front del diari, i un sector clarament d'esquerres, encapçalat per Adolf Pizcueta i Vicent Tomàs i Martí, què decideixen refundar el setmanari Pàtria Nova.
Amb aquest fet es consuma la seua dretanització i el seu gir cap a l'espanyolisme polític. Així, i poc després, aprova les oposicions com advocat de l'estat i es trasllada a Madrid, on entrarà al món de les finances i es casarà amb la Marquesa de Valverde. Dos anys després de la seua arribada a Madrid, el 1925, és nomenat governador del Banco de Crédito Local, gràcies a la seua amistat amb José Calvo Sotelo.
Quan esclata la Guerra Civil espanyola dóna suport als militars sublevats, i dos anys després publica València roja, on defensa un regionalisme espanyolitzant i critica tot l'espai valencianista d'abans de la guerra.
Després de la guerra, i ja com a membre del Movimiento Nacional, es nomenat delegat de Patrimoni Artístic de l'Estat al País Valencià, des d'on impulsa les repristinacions del convent dels dominics i de la Catedral de València. Amb tot, i tot i el seu distanciament radical del nacionalisme polític, mai deixà de banda un cert valencianisme cultural. Així, quan Manuel Sanchis Guarner organitza el 1949 els primers cursos de valencià a Lo Rat Penat, és ell qui financia la seua organització a la Casa de València de Madrid, de la qual era un membre actiu.
Ja al 1951 el tornem a trobar com a membre de la Comissió Patrocinadora del Diccionari Català-Valencià-Balear. És, a més a més, un dels seus primers suscriptors, junt a Joaquim Reig i Ignasi Villalonga, tots tres residents a Madrid.
En morir era vicepresident de la companyia d'electricitat Fecsa.
Autoria: Raül Castanyer i Pinto
Salvador Ferrandis i Luna
Obra pròpia
Llibres
FERRANDIS LUNA, Salvador. Valencia roja. Editorial Española, 1938.
FERRANDIS LUNA, Salvador. La Hora de la economía. Sevilla: Ediciones españolas, 1939.
FERRANDIS LUNA, Salvador. Estampas de San Vicente Ferrer . Madrid: Tall. E. Cruces, 1950.
FERRANDIS LUNA, Salvador. Urbanismo. València: Lo Rat Penat, 1951.
Articles en publicacions periòdiques
FERRANDIS LUNA, Salvador. «El Carácter de los valencianos» a: Valencia Atracción, núm. 171, 1949, p. 2-4.
FERRANDIS LUNA, Salvador. «Violante de Hungría» a: Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 1952, p. 126-129.