Militar, oficinista i poeta

Fill de Raimundo Ferrándiz, carabiner natural de Benimassot (el Comtat), i de Rita Sebastià, d’Alcoi, el jove Eusebi anava de caserna en caserna per canvis de destinació de son pare. Va viure a Algesires, a Benimassot i a partir dels nou anys a Madrid, on va rebre una educació exquisida en el Col·legi d’Orfes d’El Escorial, tot i no ser-ho, per la influència del general Álvarez del Bayo. Als 18 anys va marxar voluntari a Melilla a fer el servei militar i va combatre a l’Àfrica en 1911 i 1912. De retorn, ingressà en el cos de carabiners i es traslladà a Barcelona, Calp i la Vila Joiosa, on coneix María Campos Uris; del seu matrimoni nasqueren tres fills: Raimundo, Francisco i María.

En començar la guerra, la família es desplaça a Alacant i ell marxa al front de Talavera, però prompte tornaria per problemes de salut. En finalitzar el conflicte, el detingueren i fou reclòs en la plaça de bous d’Alacant, en el Reformatori d’Adults de Benalua i, finalment, a la presó d’Alacant, on compartí presó, entre altres, amb el pintor Gastón Castelló i l’escriptor Miguel Hernández. Víctima de judicis revisats i repetits, l’1 de juliol de 1944, amb quasi 52 anys, obtenia la llibertat definitiva per bona conducta a pesar de no haver tingut un perfil marcat sinó tot el contrari. No obstant això, i per a intimidar-lo, la policia franquista continuà entrant sovint per sorpresa i de nit al seu pis de lloguer, la porta 4 del carrer de Carmelo Calvo, l’arrestà diverses vegades i el tancaren 50 dies més al penal de València.

Després d’aquest cruel i dilatat període que s’allargà quasi una dècada, va treballar fins al moment de la jubilació en la botiga d’electricitat d’un cosí, Casa Estela, a la plaça de Gabriel Miró. Com a conseqüència d’una embòlia, va morir el 1982 als 88 anys, just quan el govern li havia concedit una pensió militar que no va gaudir.

Eusebi Ferràndiz és un cas de poeta silenciós i silenciat, de republicà honest, de militar castigat, un model d’esforç i decisió que va elegir sobreviure i escriure en valencià quan tenia 60 anys. D’ell van dir que les seues poesies desprenien «amor a la nostra terra, a la humanitat, a la naturalesa i a la nostra llengua, que tant estimava» (Vicent Gozálvez Montoro), i el metge i poeta Emili Rodríguez-Bernabeu en destaca la seua «fe religiosa, tal vegada panteista, d’ancestralitat mediterrània». El centenar llarg de poemes conservats posen de manifest una intimitat expressada poèticament amb formes senzilles i transparents, arrelada a un tel·lurisme pregon que corprén.

Ferràndiz va difondre modestament les seues poesies, idees i anàlisis literàries en la revista cultural La Marina, en la d’oci Oriéntese, en la informativa Canfali, en els diaris Primera Página i Información i en llibrets de fogueres. Mai va publicar un llibre, però els seus escrits, més de cent poemes íntims, amorosos, religiosos o festius, van ser rescatats el 2002 en una edició de l’Institut Juan Gil-Albert. El curador, Francesc Romà, hi opina que «el silenci i la marginalitat van ser dos elements definitoris de l’encara mal coneguda obra d’Eusebi Ferràndiz; un vell defensor de la concòrdia, del diàleg i de l’esperança en el futur del nostre poble».

La seua creació va rebre la influència de la literatura catalana i balear i d’altres intel·lectuals i paisans amb qui es va relacionar, com ara Miguel Signes, Joan Valls, Vicente Mojica, Antoni Seva, José Vicente Mateo, Joan Fuster, Emili Beüt, Jordi Valor, Bernat Artola o Emili Rodríguez-Bernabeu, entre d’altres.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Llibres

---

Romà i Font, Francesc. Eusebi Ferràndiz Sebastià. Obra poètica. Alacant: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 2002.