Agitador cultural i narrador

Feu el batxillerat a l’Institut Joan de Ribera, de Xàtiva. Posteriorment, cursà  estudis inconclusos de Dret i Filosofia a la Universitat de València. En l’ambient de por i censura que encara caracteritzava el tardofranquisme i en el marc d’una València provinciana que era un erm cultural, Rafa Ferrando intentà ser un esperit lliure, transgressor i creatiu. Al març de 1969, juntament amb Lluís Fernández, obrí Capsa 13, «el somni de la meua repressió», un local nocturn de música i copes al carrer de Ripalda del barri del Carme de València, freqüentat per una joventut que anhelava l’alliberament social, polític i sexual i l’esclat de la modernitat. Fou un bar, decorat exteriorment pels artistes de l’Equip Crònica, que esdevingué un referent de la contracultura. Rafael Ferrando en fou el teòric: liberal extremat, valencianista progressista i anarquista pacífic al si d’un règim autoritari i una societat somorta. Quan tancaren aquell espai emblemàtic obriren el Christopher Bar Lee, on es reunia la València divina. Un pub on també hi havia projeccions cinematogràfiques, música i debats i on el valencianisme cultural tingué una major presència.

Rafael Ferrando era un enamorat del cinema i durant alguns anys feu crítica cinematogràfica, musical i teatral en la Cartelera Turia. Però també fou l’actor de doblatge i protagonista del migmetratge que marcà l’inici del cine alternatiu valencià: Orfeo filmado en el campo de batalla (1968), dirigit per Antonio Maenza. Així mateix, participà esporàdicament en muntatges teatrals, com el que s’estrenà a final de 1975 sobre l’escenari del Teatre de la Societat Coral El Micalet, La Infanta Tellina i el Rei Matarot, una farsa escrita pel pare Francesc Mulet al segle XVII, però ara amb l’aire de cabaret i de revista musical que li conferia el protagonisme del grup El Pavesos, amb els quals tornà a pujar a l’escenari en l’espectacle Borumballes falleres, que tingué lloc als Jardins de Vivers de València en la Fira de Juliol de 1981. Ferrando en fou col·laborador literari i hi representà el paper de rocker, acompanyant Merxe Banyuls i Joan Monleon. Un altre dels seus vessants artístics, escassament conreat, fou el de dissenyador gràfic, que té com a exemple l’elaboració del fanzín Flash Back.

La seua imaginació desbordant i la seua creativitat polifacètica es manifestaren també en la publicació de la novel·la Això diu que era... (1978) en l’editorial Puig Campana, que ell mateix creà per a l’ocasió. El text vulnera els esquemes de la novel·la tradicional i construeix un món de fantasia on s’expressen uns desitjos que es contraposen a la realitat quotidiana. En un passat relativament recent s’havia produït a la seua comarca nadiua, la Vall d’Alfàndech, una revolta independentista que havia culminat amb el nou estat dels Països Lliures de la Mediterrània, que abraçaven des de Salses a Guardamar. Al cap de dues dècades de la seua fundació, un actor de cine vol novel·lar el procés, ja assolit, i convertir-lo en una pel·lícula que es rodaria en aquell nou ens polític que ha substituït Hollywood com a exponent del seté art.

Tenint en compte el tema, la portada de la novel·la de Ferrando, amb cintes de cel·luloide sobre un plató, n’avança el contingut: una mena de guió cinematogràfic on apareixen elements heterogenis, des de cançons lleugeres fins a cartells fílmics, i elements de la cultura popular i de la modernitat llampant barrejats amb aspectes autobiogràfics. En resulta un collage on es desvela el procés de creació, tan important com la mateixa història, escrita en un estil fresc i fluid. Aquesta primera novel·la tingué continuïtat en un altra de bastant semblant, Trossos i mossos (1981), en la qual fins i tot  es repeteixen alguns personatges. Quedà finalista del Premi Andròmina de Narrativa i fou publicada per l’Editorial 3i4.

A partir de 1982 emmudí. Conclosa l’efervescència de la Transició, la transgressió resultava incòmoda i la creativitat esdevenia domesticada. S’esmortí també l’experimentalisme narratiu que havien practicat, a més de Ferrando, autors com Amadeu Fabregat, Josep Gandia Casimiro, Josep Lluís Seguí o Ferran Cremades Arlandis. S’hi ajuntà un desengany amorós i es reclogué a casa. Morí accidentalment el 1996, quan intentava redreçar el seu rumb vital.

L’any 1999, el seu paisà Víctor Mansanet publicà Pols d’estels (Rafa Ferrando i la València contracultural) en l’editorial La Xara, del també simater Eladi Mainar. S’hi contextualitza el seu itinerari biogràfic i la seua producció cultural i s’hi inclouen entrevistes que l’autor hi mantingué, reflexions inèdites de Ferrando i opinions sobre la significació de la seua figura pel seus companys en els diversos camps artístics que cultivà. En la mateixa editorial aparegué poc després una narració inèdita de Ferrando, Madonna de Miralls (2000), que, a la seua qualitat literària, afegeix el seu caràcter revelador. Es tracta d’un conte amb elements màgics a la manera de les rondalles tradicionals, en què, mitjançant el poder d’uns espills, s’aconsegueix un món ideal on regnen l’alegria, la «disbauxa amb seny» i un gaudi personal que es contagia a tothom, propis i estranys, amics i enemics. Un món utòpic on l’autor hauria volgut viure.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet