Francesc Ferrer i Pastor
La Font d'en Carròs,
13 de desembre de 1918
La Font d'en Carròs,
11 de juliol de 2000
Lexicògraf i impressor
Els primers temps de Francesc Ferrrer Pastor no van a ser senzills. Fill d'una família de vinaters, Regina Pastor i Frau i Vicent Ferrer i Moreno, que va morir dos mesos i dos dies abans del seu naixement emmalaltit d'una grip epidèmica anomenada vulgarment la cucaratxa. Orfe de pare va ser el sisè fill d'una família dels que solament sobrevisqueren quatre: Francesc Vicent, Vicenta, Regina i ell.
Els problemes de la família s'agreujaren en trobar-se sense cap suport econòmic. L'ofici de vinater del pare l'obligava a fer viatges amb freqüència a la Manxa, a Xeraco, a Beneixama... En morir, el negoci passà a altres mans ja que cap familiar no podía fer-se'n càrrec. No hi haguè, però cap traspàs i, d'altra banda, es perdien tots els crèdits —aquesta era la forma habitual de treball— que el pare havia deixat aparaulats i que la mare no va poder reclamar. Deixar de cobrar la tasca d'un any significava la ruïna total. La mare hagué de recòrrer a les activitats habituals de l'època com ara cosir, tot i que no li reportaven gran beneficis en una població tan menuda com la Font d'en Carròs. En aquestes circumstàncies començà la seua educació el menut Francesc a l'escola del poble de la mà de Ladislau Chaveli Gómez, que anys més tard recordaría en un article el seu alumne agraït.
Sa mare anà a viure a València amb tots els fills per tal de poder fer-li front a la fam. Forçada per les mancances del moment, la mare va internar-lo en l'hospici de Sant Joan Baptista, al carrer Guillem de Castro de València. En eixir, va fer-se escolanet del Patriarca on li pagaven una peseta diària per ajudar a les misses de sis a dotze. Per les vesprades anava a les classes de l'Escola Professional d'Arts i Oficis de Sant Carles on va obtenir durant dos anys consecutius la qualificació d'excel·lent. Va començar a destacar per la bona mà per al dibuix i, sobretot, per la capacitat de treball. Entrà en contacte amb el món de les arts grafiques, el seu món, als onze anys. Trobà treball a la impremta Melià que era a prop de sa casa, tot i que la imprenta es traslladà més tard al carrer Totana, on cobrava dos quinzets diaris per una feina de set del matí a nou de la nit.
Començaven, però, les èpoques difícils de preguerra i tingué alguns problemes amb alguns companys de treball. Finalment algú falta al respecte la seua familia, molt relacionada amb l'Església i, en barallar-se, els acomiadaren tots dos. Era juliol de 1936, la Guerra Civil estava esclatant, i el dia 22 ja havien arrestat el seu germà que estudiava al seminari. El mateix Francesc va haver de fugir al poble on la situació semblava molt més tranquil·la i allí va romandre uns vint mesos aproximadament. De fet mai no havia perdut els lligams que l'unien amb la comarca ja que continuava passant allí les vacances d'estiu.
Durant la guerra, reclamaren del servei a Francesc i anà al front de Fuendetodos fins que en l'ofensiva de l'Ebre, el 9 d'abril de 1938, va ser fet presoner. Alhora, el seu germà que havia tornat al front també va caure presoner a Terol, on havia tornat a lluitar novament en la unitat del Campesino.
Francesc va eixir del camp de concentració gràcies als avals d'una monja de l'asil on havia estat. Anà a Burgos per a reclamar destinació i es trobà un borrianenc que l'oferí restar a la reraguarda. Ho rebutjà i preferí anar a Tafalla on estava organitzant-se la Bandera Valenciana en què, sent d'infanteria, ben segur que aniria a primera línia. Allí trobà un conegut, un sergent pel qual va saber que el seu germà també es trobava en zona nacional. Agafà un camió fins a Gandesa i després per diversos mitjans fins a Vinarós on el va poder trobar. La bandera valenciana no només va suposar la retrobada amb valencians sinó, a més, amb la llengua estimada: "Allí tothom parlava valencià. Usàvem la llengua perquè era del tot impensable que ens comunicarem d'una altra manera. També la usàvem amb catalans i mallorquins, no cal dir-ho, tot i que en trobàvem ben pocs i la gent ens mirava de forma estranya...En principi no hi va haver cap problema; després, però, van arribar les prohibicions i més tard les persecucions..."
Durant la guerra veié les primeres manifestacions de la futura repressió franquista contra la llengua. La consigna del "Si eres español, habla español", no deixava lloc a dubtes sobre el futur de l'actitud dels vencedors. Ell mateix reconeixeria, anys després, que aquest fet fou fonamental en el sentit de despertar-ne la consciència de llengua marginada. En una entrevista a Gorg, el maig de 1970, amb V. Vives explicava: "Efectivament. Una n'hi ha (raó concreta que m'ha llançat a lluitar per la defensa de l'idioma) i important. Jo pertanyia a una unitat valenciana que lluitava en la nostra Guerra Civil a la part nacional. I en entrar a les terres valencianes, les organitzacions de propaganda ompliren les parets d'uns eslògans que deien: Si eres español. Habla español. Cada vegada que en veia un, restava perplex i em preguntava: Això vol dir que si parle la meua llengua, l'idioma que Déu em dona, no sóc espanyol? I pensava: ¿Qui te raó, Déu o els hòmens? La meua consciència em responia: Déu. Aquesta és la raó per la qual el meu esperit em llançava al goig de la nostra paraula i a la lluita per defensar-la".
Quan acabà la guerra va muntar i treballar en la impremta de la destinació militar però el cridaren de la Companyia de Destinacions de Capitania fins 1941 en què es llicencià i va decidir continuar amb qualsevol treball a València. No obstant això, la relació amb la seua comarca havia continuat durant tots aquests anys i fruit d'aquesta va ser el seu casament l'1 d´octubre de 1945 amb Vicenta Escrivà Peiró, que seria mare dels seus quatre fills.
El mateix 1941, a l'octubre, ja havia començat a treballar com a maquinista al diari La Jornada i els diumenges al Levante on feia de caixista; però estava també en les màquines de la impremta i va tenir un accident el 22 de gener de 1942 que li faria perdre la mà esquerra.
Aquest fet va condicionar tota la seua vida. Mai no hauria pensat que aquell accident modificaría d'una manera tan radical el seu futur profesional i, en definitiva, personal. En principi va quedar traumatitzat per l'accident i no volia eixir de casa però va ser el món faller i la seua nova dedicació els que aconseguiren rescatar-lo del seu aïllament. La seua relació amb el món de les falles, que ja s'havia iniciat anteriorment, venia potenciada pel fet, precisament, que hom podía usar el valencià i que també hi pervivia el valencià escrit. Així, va col·laborar amb la falla de Misser Mascó, després va ser secretari de la falla Ballesteros-Poeta Querol i també de la del carrer de les Barques. És evident que la facilitat per a la paraula escrita i l'interés pel temes lingüístics el col·locava sempre al costat de la producció escrita: corregint llibres i llegendes, escrivint presentacions i discursos, participant en concursos de poesia i de teatre...
Fou professor de valencià a Lo Rat Penat, alhora donà clases d'Arts Gràfiques que impartia a la Institució Sindical Sant Vicent Ferrer de València. Col·laborà amb Carles Salvador a la redacció de la gramàtica i, el 1956, publicà el Diccionari de la rima, ampliat desprès per Manuel Sanchis Guarner. El 1960 publicà el primer dels Vocabulari Valencià-Castellà, que aniria revisant, ampliant i reeditant en nombrossísimes ocasions al llarg de la seua vida, i que ha continuat reeditant-se després de la seua mort. El 1973 edità Lliçons d´ortografia. També va escriure contes per a xiquets com Per què el rei Gaspar té els cabells blancs, L'abella baralladisa o Car all, ar, all, carall.
A la década de 1980 publicà un Diccionari general i un Diccionari valencià escolar. Hem de destacar la intensa intervenció en tot allò que es relaciona amb la promoció de la llengua i la cultura valencianes: membre fundador d'Acció Cultural del País Valencià, vocal de la primera Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, membre de la Comissió d´Honor de Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1986, Membre d'Honor del Primer Congrés de l'Escola Valenciana i Premi de la Diputació Provincial de València (1988). Hom li va retre diversos homenatges (Font d'en Carròs, el Micalet...) i fins i tot es va organitzar una mena de campanya popular per a demanar un carrer a València amb el seu nom, però no prosperà i finalment una altra mostra de reconeixement —novament— li va estar negada.També es va demanar la concessió del Premi de les Lletres, que tampoc no va arribar, tot i que el 1994 va obtenir el Premi de les Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana i el 2000 la Medalla de la Universitat.
Aquest fragment és un recordatori a Francesc Ferrer i Pastor llegit per la seva filla Vicenta Ferrer, a l'Aplec del Puig de 2000: "Ferrer Pastor, el meu pare, fou un home dedicat a la nostra llengua i que va fer de la seua vida un constant compromís per a dignificar-la. Com ell molt bé deia, passava la vida evangelitzant tothom que podía i ací hi ha amics que poden manifestar-ho. On es trobava aconseguia que en un temps més o menys llarg que l'ús del valencià es convertira en un hàbit".
El 1938 era al front de Castelló, allí escoltava i anotava les paraules i variants valencianes que companys d'altres comarques deien i que ell no coneixia, i és així com va incorporar al nostre corpus lingüístic més de 4.000 paraules, paraules genuïnes de la llengua que no havien tingut un reconeixement en la lexicografía fins aquell moment i que moltes d'elles, sense el seu esforç hagueren desaparegut. És per això que un paisà saforenc el va batejar com El senyor de les paraules.
Autoria: Maria Àngels Alcolea i Campos
Francesc Ferrer i Pastor
Obra pròpia
Llibres
FERRER PASTOR, Francesc. Diccionari de la rima. València: Frederich Domènbech, 1956.
FERRER PASTOR, Francesc. Vocabulari Valencià - Castellà. València: 1960.
FERRER PASTOR, Francesc. Lliçons d'ortografia. València: 1973 .
FERRER PASTOR, Francesc. Diccionari General. València: 1985.
FERRER PASTOR, Francesc. Diccionari Valencià Escolar. València: 1987.
FERRER PASTOR, Francesc. I a eixe, Samaruc!. València: 1990.
FERRER PASTOR, Francesc. I a eixe, Samaruc!. València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990.
FERRER PASTOR, Francesc. Per què el rei Gaspar té els cabells blancs? . València: 1993.
FERRER PASTOR, Francesc. Els gossos i la prevenció d'accidents. L'Horta: Paiporta , 1994.
FERRER PASTOR, Francesc. El suc de cervell i la dona. L'Horta: Paiporta , 1994.
FERRER PASTOR, Francesc. Gramàtica Valenciana (I). Horta: Paiporta , 1994.
FERRER PASTOR, Francesc. L'abella baralladissa. L'Horta: Paiporta , 1994.
FERRER PASTOR, Francesc. Normes de correcció d'originals i proves d'impremta. L'Horta: Paiporta , 1994.
FERRER PASTOR, Francesc. Car all, car all, carall. L'Horta: Paiporta , 1995.
«Sòcrates». Una de burros. L'Horta: Paiporta , 1994.
Francesc Ferrer i Pastor
Enllaços relacionats
Fundació Francesc Ferrer Pastor
http://fundacioferrerpastor.org/