Professor i escriptor

Sa mare era de l’Alcúdia de Crespins, i son pare de Canals, tots dos a la comarca de la Costera. De menut li agradava molt anar a la biblioteca del poble a llegir còmics, on el bibliotecari, el senyor Paco el Muntesí, anava introduint-lo en lectures més substancioses, en castellà, com ara els volums modernistes de llegendes i històries medievals de la col·lecció Araluce, enquadernats i il·lustrats amb un gust exquisit. Més endavant, un estudiant major, Daniel Pla, li va recomanar la lectura de Las más bellas leyendas de la antigüedad clásica, de Schwab, i li va fer llegir La Ilíada quan tenia 13 anys i poemes de Rilke, autor que ell va copiar en una llibreta i no abandonà mai.

Al Seminari de Montcada es va formar en Filosofia i Teologia per a ser ordenat prevere. Com va dir en una entrevista en el 2020, la seua trobada, als any seixanta, amb els nous aires culturals d’Europa que portava una fornada de professors joves i ben preparats, el van fer conscient de la necessitat de nous horitzons, com preconitzava el Concili Vaticà II; nous horitzons que passaven també per comprendre i viure la situació política del país, el final del franquisme i la transició. La presa de consciència lingüística –la urgència de recuperar el valencià i reaprendre’l, ara amb criteris filològics– vingué després, a partir de la seua incorporació a la nòmina de col·laboradors de la nounada revista Saó en 1976. El pas pel seminari va determinar la seua àmplia formació dins de les disciplines humanístiques.

Va ser ordenat en 1968 i ocupà, cronològicament, les rectories de les parròquies d’Algímia d’Alfara i Torres Torres (el Camp de Morvedre) i de les comunitats de la Mare de Déu de Fàtima de València i Santa Bàrbara de Beniparrell (l’Horta). En 1985 va abandonar el sacerdoci, encara que no demanà oficialment la condició de secularitzat. Segons que afirmava, el desengany amb una Església antivalenciana, conservadora i totalment tancada a la renovació del Concili Vaticà II estava darrere de la seua eixida del presbiterat, igual que la d’un bon nombre de capellans valencianistes i obreristes, els quals se sentien marginats i menyspreats per la jerarquia. Després de 1985, com a llicenciat en Filosofia i Teologia i en Ciències de l’Educació, va guanyar per oposició una plaça de professor d’institut de religió i de valencià, exercida molts anys a l’IES El Cid de València. Aquella dedicació li va permetre conéixer la seua parella, la professora d’Història Empar Montagud, amb la qual tingué en 1993 un fill anomenat Andreu. Poc després es traslladaren a viure a l’Eliana (el Camp de Túria), on la família es va involucrar en la vida cultural del poble.

El valencianisme d’Antoni Ferrer és fruit d’una maduració personal adquirida a través de l’historicisme culturalista. La major influència li venia de la literatura, sobretot de la lectura dels clàssics valencians del segle XV i de l’obra Història de la literatura catalana de Joan Fuster, i també de la sensibilitat per la llengua i cultura del país que li va transmetre el seu mestre d’art i estètica al seminari, el sacerdot Alfons Roig. Era un gran melòman, sobretot de la música clàssica, font d’inspiració dels seus escrits.

Com a membre del consell de redacció de Saó, Ferrer hi va publicar entre 1978-2021, fonamentalment, acuradíssimes crítiques literàries, temes de societat i teologia, i nombrosos articles editorials. També es va encarregar molts anys de la correcció lingüística i en fou cap de redacció en una etapa. A més, va publicar crítica i història literària per a altres revistes com L’Aguadolç, Reduccions de Vic, Qüestions de la Vida Cristiana, Passadís i Caràcters.

Així mateix, és autor d’una prolífica i estimable obra poètica, que la crítica ben cultivada ressalta. Començà amb un poemari en castellà, Fragmentos con figuras para un vaso minoico (1979), obra guardonada amb el premi de poesia Ausiàs March de Gandia, i ja en la dècada dels huitanta es decantà pel valencià com a llengua de creació. Així, va publicar Partitura laberint (1984, premi Ausiàs March 1983), Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1987, premi Vila d’Alaquàs 1985) i Bagatel·les (1990). Posteriorment va publicar Pietà (1993), Cant temporal (2000), La dansa de les hores (2006), Sis bachianes i Variacions Goldberg (2015), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2016. També té textos per a tres cantates i oratoris de compositors valencians. En el 2021, la Institució Alfons el Magnànim va traure la seua Poesia completa 1979-2021, amb un pròleg de D. Sam Abrams, obra que recollia per primera vegada el poemari inèdit Lux aeterna. Es tracta d’una poesia molt mesurada de ritme i forma, un recorregut cultural que, nodrint-se del món grecollatí i bíblic com a fonts d’inspiració permanents, va evolucionant cap a la introspecció i l’intimisme –amb forta atenció a la música com a vivència estètica (Brahms, Mahler, Bruckner, Bach...)–, però sense deixar de constatar els problemes i les contradiccions, doloroses, de l’exterior. La seua poesia arreplega diversos moments: els amorosos, els ètics i els existencialistes.

Antoni Ferrer va participar també en obres col·lectives d’homenatge a Joan Fuster, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés i Joan Valls. Diverses antologies recullen mostres de la seua poesia, entre les quals Vida contemplativa. Homenatge a Vicent Andrés Estellés (València, 1992), Bengales en la fosca (Alzira, 1997), Poemes d’un segle. Poesia occidental del segle XX (La Pobla Llarga, 1999), Cants espirituals catalans (Barcelona, 2001), Ponts de paraules. Encontre de poetes a Alcoi. Homenatge a Joan Valls i Ovidi Montllor (Alcoi, 2008), For sale o 50 veus de la terra (La Pobla Llarga, 2010), Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (Barcelona, 2018) i Degoteig: Poetes & Cia (la Vall d’Uixó, 2018).

Al febrer de 2015, amb motiu de l’aparició del seu llibre Variacions Goldberg, fou homenatjat pel Centre d’Estudis Locals de l’Eliana –al qual estava molt vinculat– en una vetlada literària en què participaren setanta-set poetes en llengua catalana. Onada Edicions de Benicarló va editar per a l’ocasió el llibre d’homenatge Els déus no abandonen Antoni. Homenatge a Antoni Ferrer. En el 2017, la mateixa entitat li va lliurar el Premi CEL Nit de Sant Elies.

Altres reconeixements són: l’homenatge en el sopar anual de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (Beniparrell, 9 de maig de 2014), el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2016 per Variacions Goldberg i el Quadern especial que li va dedicar en vida la revista Saó en el número 463 (novembre de 2020). El 13 de novembre de 2021, l’edició de Poetes i Cia de la Vall d’Uixó va estar dedicada a ell, en la qual 22 artistes plàstics plasmaren 22 paraules de poemes seus i les convertiren en un objecte en tres dimensions. A més, el 19 de novembre de 2022, dins del cicle cultural Tardor Literària de Gandia, diverses entitats, amics i autors li van retre un homenatge. A més, el 25 de maig de 2023, l’IES El Cid de València on tants anys va treballar li va dedicar un homenatge tutulat «Antoni Ferrer: professor, poeta, amic».

Des del 2006, el premi literari de poesia de l’Associació Ecocultural La Garrofera de l’Alcúdia de Crespins porta el seu nom; en 2021, aquesta entitat va publicar el llibre recopilatori 15 anys de premis. Certamen de poesia Antoni Ferrer, amb els textos guardonats i il·lustracions de multitud d’artistes. Té un carrer dedicat al seu poble natal. Era soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i fou membre de diversos jurats literaris pel seu prestigi.

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

Articles en publicacions periòdiques

---

Diversos autors. Saó, núm. 463, 2020.

---

En l’adeu a Antoni Ferrer: Manel Rodríguez-Castelló
En l’adeu a Antoni Ferrer: Manel Rodríguez-Castelló
https://www.diarilaveu.cat/opinio/10092/en-ladeu-a-antoni-ferrer