Filòleg, fiscal i historiador

Vicent Ferrís Garcia és, possiblement, un dels personatges menys coneguts del valencianisme. Va nàixer al carrer Muntanya d’Algemesí al si d’una modesta família catòlica de llauradors i era el major de cinc germans. La Guerra Civil[1] el va agafar sent quasi un xiquet al seminari d’escolapis d’Iratxe a Nafarroa. A 16 anys, l’últim any de la guerra, va ser allistat per força en les tropes del bàndol rebel, tot i que no va arribar mai a entrar en combat.[2] La seua família, de profundes conviccions catòliques, per precaució va instal·lar-se en una casa en un hort del terme, tot i que mai no va haver de patir represàlies per part dels republicans.

Acabada la guerra, va estudiar Dret a la Universitat de València i, posteriorment, va opositar a la fiscalia. Com a fiscal va simultaniejar diferents destinacions com ara Alzira, Sueca, Ciudad Real i Conca amb la docència. Fet i fet, Ferrís va ser durant dècades catedràtic de llatí a l’institut Sant Vicent Ferrer de València. Finalment, però, va abandonar la docència per poder jubilar-se més onerosament com a fiscal a Conca. El mateix Ferrís, que va assegurar que ser fiscal fou una anècdota –a més de definir-se com un fiscal just, venancio–, assegurava que la seua vertadera formació com a persona no li la va donar el dret sinó el fet de ser professor de llatí.[3]

Expert en llengües clàssiques, va ser professor numerari de grec de la Universitat de València i junt amb Miquel Dolç va traduir el tercer i últim volum de Les nits àtiques d’Aulus Gel·li que havia començat a traduir Cebrià Montserrat als anys trenta per a la Fundació Bernat Metge.[4] En el camp de la producció acadèmica va publicar nombrosos articles i també es va sentir temptat per la narrativa de ficció. El 1982 va guanyar amb el pseudònim E.A. Ferrisot el Premi Literari de Xàtiva per la narració Carretera Nacional 340.

El 1993 es va doctorar amb la tesi El poema de Comptempu Mundi de Cluny a la Universitat de València, dirigida pel filòleg alacantí Jordi Pérez Durà.

Gran afeccionat a la fotografia i a l’excursionisme, va presidir el Centre Excursionista de València entre 1955 i 1958. A més, també tenia estudis de música i solia tocar l’orgue de la basílica de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí quan visitava el seu amic i organista Vicent Igual.[5]

Gran coneixedor com a filòleg del català, va ajudar sovint Enric Valor en la seua producció lingüística. Va formar part també entre 1960 i 1962 de l’equip de Josep Giner Marco en Lo Rat Penat quan aquest presidia la Secció de Filologia després que Valor la deixés. Formaven part d’aquesta secció, a més de Ferrís, Beatriu Civera, Lluís Alcon, Antoni Pérez Perales, Bernat Garcia Aparici i Antoni Martí. Ferrís s’havia incorporat com a professor de Lo Rat Penat el curs 1954-1955, en haver obtingut el títol un any abans. Segons l’historiador Santi Cortés, «Vicent Martí Minyana, Vicent Ferrís Garcia i Tomàs Sànchez Pastor foren tres dels professors més persistents, quinze anys d’exercici cada un».[6]

Ferrís va mantenir sempre la seua lleialtat lingüística en una ciutat com València, fins i tot en els anys més difícils de la Transició.[7]

Autoria: Francesc Viadel i Girbés