Periodista i escriptor

Nasqué a Madrid, al carrer del Poeta Quintana, enfront del palau de la infanta Isabel. Des de sa casa contemplava les recepcions que s’hi celebraven. Encara petit es traslladà a València, d’on eren els seus progenitors. El seu pare era pianista, professor del Conservatori de Música de València. El seu avi fou també pianista i organista. Per tradició familiar, Fornet hi realitzà estudis de violí, però ben aviat s’adonà que la seua vocació era la literària. Les primeres passes que li coneixem com a literat corresponen a 1920, quan publicà en El Cuento del Dumenge el poema «Breçol de dolça mort» i la narració «Nostra Senyora de Mont-Olivet», subtitulada significativament «Ànimes i paisatges». Es tracta d’un relat amb gust per l’adjectivació descriptiva, que es desenvolupa en una atmosfera de morbositat i misteri característica de les narracions modernistes de principis de segle. La prosa que hi fa servir és elegant, tret de les vacil·lacions normals del període, que no arriben a deslluir el conjunt.

L’any 1920 era membre de la junta directiva de la Joventut Valencianista, composta per Lluís Cebrián Ibor, president; Adolf Pizcueta, vicepresident; E. Navarro Borràs, secretari; F. Vila, vicesecretari; M. David, tresorer; Samuel Garrido, comptador; Pasqual Arias, vocal 1r; Vicent Tomàs Martí, vocal 2n; Emili Fornet, vocal 3r; Enric Mariner, vocal 4t; i com a vocal 5é figurava el president de l’Agrupació Escolar Nacionalista, que, en aquell moment, era Maximilià Thous, fill. Reproduïa aquest organigrama el diari que els servia d’òrgan d’expressió, el vespertí La Correspondencia de Valencia (17-XI-1920), que havia estat transferit a la Unió Valencianista en una operació patrocinada per la Lliga Catalana.

Però tot l’auge que adquirí el periòdic de la Unió Valencianista entre 1918 i 1920 amb la línia regionalista autonomista decaigué els anys següents fins arribar a l’any 1923, en què saludà el colp d’estat de Primo de Rivera, fet que hi provocà una gran escissió. El grup més combatiu, de Vicent Tomás Martí, publicà El Crit de la Muntanya i, posteriorment, Pàtria Nova, mentre que La Correspondencia de Valencia quedava sota la inspiració de Martínez-Sabater i Ferrandis Luna, que justificaren la dictadura. Paral·lelament hi augmentava la presència dels escrits sobre art i jardineria d’Emili Fornet.

Aquestes diferències ideològiques entre un home fantasiós, idealista, admirador de l’art i condescendent políticament amb el reaccionarisme primoriverista, i el sector més conscient del valencianisme, amb Adolf Pizcueta, Artur Perucho o Carles Salvador, esclatà al voltant de la polèmica sobre l’oficialització com a himne regional del que sols ho era de l’Exposició de 1909. Aquests darrers, entre una llarga llista de signants, s’hi oposaren fermament. Fornet, en canvi, el defensava. Segons afirmava, li produïa, més enllà dels tòpics que contenia, una emoció plàstica, «de aroma, y de luz y de gozo de una tierra principesca y oriental».

Tres anys després participà en una altra controvèrsia molt sorollosa: la de la conveniència o no de la introducció de l’Avantguardisme en les lletres valencianes. D’un costat hi havia Miquel Duran de València, que s’hi mostrava contrari perquè el considerava ja un moviment superat i perquè la literatura produïda a València tenia una base massa feble per tal de poder assimilar propostes tan agosarades, a la qual cosa s’havien d’afegir les relacions del moviment amb el feixisme, a propòsit del futurisme maquinista de Marinetti, i ara practicat a Catalunya per joves desenfeinats de casa bona. Carles Salvador, en canvi, creia necessari trencar el continuat predomini del barraquisme llorentinià per tal de renovar i modernitzar un panorama literari absolutament mancat d’evolució. Un dels escriptors que intervingueren en el debat, des de les pàgines d’El Mercantil Valenciano, fou Emili Fornet, que també donava la benvinguda a la beneficiosa influència de l’art d’avantguarda com a escletxa alliberadora de l’ofuscador naturalisme i de l’arnada poesia jocfloralesca.    

És tot just el que pretengué aconseguir en la col·lecció de narrativa Nostra Novel·la, empresa pels escriptors que mantenien una tertúlia literària al Cercle de Belles Arts de València, entre els quals hi havia els seus amics Hernández-Casajuana, Maximilià Thous i Almela Vives, que n’era el director. Fornet hi publicà, a l’agost de 1930, la novel·leta La terra florida, i l’any següent La Morta-viva, presentada a un concurs de llegendes promogut pels editors. Les dues novel·letes es desenvolupen en el mateix espai, la Gandia borgiana, i tenen un tema comú: el retorn a la plenitud cultural valenciana. Però en el primer cas intentarà aconseguir-se per l’empenta i el compromís dels artistes, i en el segon no passarà de ser un desig somiat. Quant a l’estil, tant pel lèxic com pel gust per la descripció i el tema, deixa un regust a l’esteticisme decadentista del Modernisme amb l’afegit dels components romàntics en el cas de la llegenda. Resultava ja, per tant, anacrònic dins el conjunt de la literatura catalana, però no en l’àmbit reduït de la producció valenciana, tan necessitada de revulsius modernitzadors. És per això que les dues narracions han interessat els crítics que s’hi han acostat, ja que signifiquen un trencament renovador dins el limitat panorama literari valencià, malgrat reconéixer que resulten fallides per la descurança en la construcció i la progressió de la trama i per un excés d’esnobisme.

En el camp de la dramatúrgia, Fornet escriví una obra molt ambiciosa en el context del teatre valencià. Es tracta de La Delicada de Gandia, comèdia en dos actes i en vers, estrenada al Teatre Alkázar de València al desembre de 1931. Fou publicada dos mesos després en la col·lecció Nostre Teatro. Com afirmava en la salutació inicial, el seu propòsit, en concebre aquell personatge que corporificava la protagonista de la més coneguda llegenda gandiana, fou «donar esclat a la meua visió valenciana de sempre; una Valencia fina, delicada, aristocràtica d’espiritualitats, molt semblant a l’Italia renaixentista».

Es tractava, doncs, d’una veritable trilogia gandiana en què la ciutat, el seu art, la seua història i el seu sentiment col·lectiu són presos com a símbol de l’anhelat recobrament de la plenitud espiritual i artística del poble valencià. Ara bé, convé constatar que Fornet no es planteja mai aconseguir el seu propòsit mitjançant la lluita política. A més, recordem que havia mantingut una agra controvèrsia amb els representants del sector valencianista més avançat. Durant la República, es mostrà partidari del reformisme, tan llunyà del feixisme com del comunisme o la revolució social.

Aquell mateix any publicà un llibre de versos en castellà, Ciudades de oro, editat per la Societat Castellonenca de Cultura. En el butlletí d’aquesta institució prengué part, així mateix, en un debat sobre els orígens geogràfics del poeta Ausiàs March en què defengué la seua valencianitat en contestació a Rafael Carreres Valls, que el confonia equivocadament amb un homònim, cosí germà seu, que havia nascut a Barcelona o a Aramprunyà. Remeté l’article des de Castella, la qual cosa sembla indicar que ja devia haver-se esposat amb la també valenciana Empar Martínez Cuenca, perquè després del matrimoni es traslladà a Madrid, on començà a col·laborar amb articles sobre temes artístics i literaris en els periòdics El Sol i La Voz. Des de l’altiplà estant era molt difícil seguir conreant literàriament la llengua pròpia, ja que hi mancava l’ambient, la suggestió, l’editor... Però ell procurà no deslligar-se’n absolutament.

Durant la guerra escriví la tragèdia en prosa Pascua de sangre, que el crític Calvo Acacio lloava en el fons i en la forma, que recordava els escrits de Gabriel Miró. Fornet, doncs, no era sospitós de desafecció al règim. Clarament havia pres posició a favor del bàndol vencedor.

En la postguerra continuà el seu treball de periodista, ja que la producció literària estricta en un context tan difícil no li podia assegurar la subsistència. De tota manera seguí exercint-la complementàriament a la seua col·laboració quotidiana en periòdics, revistes i agències de notícies fins que entrà a formar part de la plantilla del diari Madrid.

Des de la capital de l’Estat no oblidà València. Inclogué un poema en la corona poètica cervantina convocada per la revista Mediterráneo, òrgan de la càtedra de literatura espanyola de la Universitat de València. Col·laborà en la revista Valencia Atracción, que dirigia el seu amic Almela i Vives, probablement el seu enllaç valencià; mantingué el contacte amb la colla de Teodor Llorente, sucursal de Lo Rat Penat a Madrid, dirigida per Sanchis Zabalza; publicà entre altres títols Vercilumar: novela y mito solar de la Dama de Elche; Castellón; La Albufera, i Don Jaime I, el rey de las tierras del Sol; envià l’aplec de versos Tres poemes emotius de València a la IV Taula de Poesia celebrada en aquesta ciutat l’any 1951. Joan Fuster degué basar-se en aquestes composicions per tal d’incloure’l dins el paisatgisme sentimental en la seua Antologia de la poesia valenciana. Ben segur que la distància i l’enyor li havien ablanit la lira. No abandonà mai, però, la passió per la seua mitificada Gandia i, així, n’inclogué diverses referències en el llibre Blanca March y Valencia. Las Madres de Luis Vives (1942). I escriví un breu assaig sobre sant Francesc de Borja, El duque de Gandía (1956), on, al cap dels anys, tornà a parlar de la seua ciutat simbòlica i de les evocacions que li despertava el palau ducal.

L’última etapa de la seua vida professional en el camp del periodisme transcorregué en la secció d’arxiu i documentació del setmanari Triunfo, la revista més significada pel seu caràcter antifranquista. Hi romangué prop d’una dècada, fins al 1975. L’any anterior, passà per la redacció el director de cinema Manuel Summers, el mirà i li preguntà si li vindria de gust actuar en la pel·lícula Ya soy mujer. Fornet havia fet anteriorment alguna incursió en el cine; ja l’any 1955 havia debutat en el film d’Orson Wells Mr. Arkadin, però dubtà a acceptar l’oferiment perquè tenia una edat avançada i sols aspirava a viure tranquil el temps que li quedava, però finalment s’hi decidí. Després actuà amb el director valencià Vicent Escrivà, sempre en papers secundaris, en pel·lícules com El virgo de Visanteta i Visanteta estate queta, una original manera de tornar a València. Treballà en moltes produccions d’escassa qualitat però també en altres amb els millors directors, fins a superar els huitanta films. Així mateix, interpretà per a la televisió i per al teatre. Poc abans de morir destacava en el paper de Don Mirlo de La zapatera prodigiosa de García Lorca en el Teatre Espronceda de Madrid.

Morí el 1985 d’una parada cardíaca i reposa a Madrid al cementeri d’El Pardo. Deixà una considerable obra literària inèdita.

Autoria: Gabriel Garcia Frasquet

Llibres

---

Gabriel Garcia Frasquet. Literatura i societat a la comarca de la Safor (1833-1936). València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

Articles en publicacions periòdiques

---

Francesc J. Hernández. «Un periodista, actor en més de 80 pel·lícules» a: Levante-EMV, 20-XII-2015.

---

Josep Vicent Miralles. «Emili Fornet (189?-1985). Sobreviure sense màcula» a: Lletraferit, núm. 70-71, 2004, p. 4-15.