Lluís Fullana i Mira
Benimarfull,
5 de gener de 1871
Madrid,
21 de juny de 1948
Religiós i lingüísta
Va ser el tercer fill del matrimoni entre Josep Fullana i Filomena Mira. Batejat com Josep M. Gaspar, va canviar el seu nom de pila per Fr. Lluís, motivat per la seva devoció religiosa.
Des del 17 de desembre de 1878 i fins al 26 de octubre de 1889, va ser capellà ecònom de Benimarfull. D. José Llorca, al costat del seu mestre, Francesc Galiana, fou una de les figures que més van influenciar-lo en la seva infància. De mans dels franciscans va rebre un exemplar de la Gramàtica Llatina, despertant el seu interès per les lletres. Tal era el seu amor pel llenguatge i els idiomes que, durant la seva etapa d'estudiant, els seus superiors van arribar a prohibir-li aquests estudis, ja que pensaven que li treien temps a la seua carrera com a sacerdot. No obstant això, gràcies als coneixements que va adquirir, va ser nomenat professor de francès al col·legi La Concepció d'Ontinyent per la Direcció d'Estudis el 1895. Poc després, rep l'ordenació de presbiterat al convent d'Ontinyent.
Ingressà molt jove en l'Ordre de Sant Francesc. Els seus estudis sacerdotals transcorren primer a Cocentaina i, més tard, a Ontinyent, on ingressa com religiós al convent. És a Benigàmin on cursà els de Filosofia i Teologia. El 1896, amb vint anys d'edat, és ordenat sacerdot.
Molt bé considerat dins de les institucions religioses, el 1907 és triat pels franciscans ministre provincial de València. Abans, havia fundat un convent a San Lorenzo. Durant el seu ministeri sacerdotal, va arribar a ser confessor personal de la Reina Maria Cristina. Home políglota, sabia llatí, grec, francès, anglès i italià. Per això, és sol·licitat pel Ministeri d'Afers Exteriors com a intèrpret del Visir del Protectorat Espanyol al Marroc.
Participació en entitats
Col·labora a la revista Archivo Ibero-Americano, fundada pels franciscans el gener de 1914, on fou nomenat col·laborador corresponsal per València. El juny de 1915, l'Acadèmia de la Llengua Catalana el nomena acadèmic de Número. Aquest mateix any, a València es constitueix el Centre de Cultura Valenciana. A instàncies d'aquest centre, del qual el Pare Lluís Fullana va arribar a ser director honorari, el 1918 es crea una càtedra de Llengua Valenciana. Pels seus reconeguts treballs filològics, va ocupar aquesta càtedra sent el primer en donar classes de valencià a la Universitat de València. Durant anys, es van impartir aquestes classes dos cops per setmana a l'aula número 7 de la Universitat. Tal va ser l'èxit, que la Universitat va crear el Patronat de Llengües, que es va encarregar de protegir aquesta càtedra de valencià dotant-la d'una petita retribució.
El Centre de Cultura Valenciana, sent José Martínez Aloy el seu president, l'encarrega escriure una Gramàtica Valenciana el febrer de 1915, tal com s'aprecia en el pròleg de Teodor Llorente i Falcó en aquesta obra. En una carta escrita a Mossèn Alcover, Fullana explica com ha hagut de sacrificar moltes de les seves idees lingüístiques per no crear malestar i aconseguir, d'aquesta manera, una unitat en les normes ortogràfiques. En la dedicatòria de la seua Gramàtica, afirma que no ha escrit una obra perfecta, sinó més aviat un assaig que, amb les correccions pertinents, pot servir de base per a una Gramàtica completa. Aquesta Gramàtica elemental de la llengua valenciana (1915) va ser un èxit de vendes, sent reeditada el 1918.
Continuant amb la seva tasca literària sobre la llengua valenciana, apareix el 1922 el Compendi de la Gramàtica Valenciana, dedicada a Gaetà Huguet. La revista Germania, el setembre de 1925, publica el seu treball Evolució fonogràfica de la llengua valenciana, on escriu sobre l'origen de les llengües romàniques i les lleis i principis de l'evolució del llenguatge.
És un col·laborador molt desitjat per revistes i publicacions culturals. L'associació Lo Rat Penat, de la que va ser soci, li atorga el nomenament de soci de mèrit el 1914. El 1928 es crea a València l'associació Amics de Lluís Vives. Patrocinada per la Universitat de València i amb seu a la mateixa, pretenia difondre l'esperit de Vives. El Pare Fullana va ser un dels seus primers membres.
Durant els primers anys de postguerra, és nomenat president de la Associació Cardenal Benlloc i de l'Agrupació Mariano Fortuny. El 1943, els franciscans d'Espanya funden Verdad i Vida, revista trimestral d'investigació científica i alta cultura, on el Pare Fullana escriu diversos articles.
Al llarg de tota la seva vida va treballar amb personalitats il·lustres com Teodor Llorente, Roc Chabàs, Mossen Alcover, Guillem Renart, Josep Alemany, Gregorio Marañón, Marquès de Lozoya, Ramón Menendez Pidal, Pompeu Fabra o Federico García Sanchís.
Acadèmic de la Real Academia Española
El 26 de novembre de 1926, per Reial decret es mana l'ampliació del nombre dels acadèmics de la llengua, fins a 42, buscant donar cabuda a representants dels idiomes no castellans. Es crea una butaca per a la llengua valenciana i, en la Junta ordinària celebrada per la Real Academia Española el 10 de Març de 1927, el Pare Fullana és elegit per prendre possessió d'aquest càrrec. En l'acte de possessió, Fullana llegeix un discurs titulat Evolució del Verb en la llengua valenciana. Va ser el primer a ocupar aquesta butaca, que no va abandonar fins al dia de la seua mort. El 1934 fixa la seva residència a Madrid, passant les tardes a la Real Academia Española. Durant la Guerra Civil, aquestes activitats cessen i, el setembre de 1939, assisteix a Sant Sebastià a la reunió de la Real Academia Española per jurar de nou càrrec.
La seva postura respecte a la llengua
Els seus primers treballs lingüístics defensen la unitat de la llengua catalana i valenciana. Aquesta tesi la trobem en obres com La morfologia del verb en la llengua valenciana (1905), Ullada general sobre la morfologia valenciana (1915) i Característiques catalans usades en el Regne de València (1907). No obstant això, va canviant la seva postura per decantar-se per diferenciar el valencià del català. Escriu el Pare Fullana: "La llengua té vida pròpia independent, literatura pròpia i pot formar la seva història d'evolució morfològica on s'emancipa de la seua mare. El dialecte no pot tenir vida independent, ni molt menys literatura pròpia i, per tant, riure d'aquells que sostenen que el valencià és un pur dialecte; aquests no han llegit nostres clàssics dels segles XIV, XV, XV, i XVII".
El 1932 la impremta Setmana Gràfica de València publica la seua Ortografia Valenciana, les existències de la qual es van esgotar ràpidament. Apareix una segona edició el 1933. Durant aquest període, animat per Nicolau Primitiu Gómez i Adolf Pizcueta, signa les Normes de Castelló de 1932, que establien un estàndard ortogràfic per al valencià, assenyalant la seva unitat amb el català. Podem dir que en signar, Fullana renúncia als seus plantejaments lingüístics formulats en les Normes de 1914. Però, tot i ser un dels primers signants, motivat per un esperit conciliador, el Pare Fullana deixava entreveure la seva postura: el valencià té les seves modalitats pròpies. En la seva signatura de les Normes del 1932 afegeix: "Atés lo carácter provisional que tenen les bases anteriors no tenim inconvenient en firmar-les". Amb la reedició de la Ortografia Valenciana, mostra la seva discrepància i disconformitat amb les Normes del 1932.
Tot i que les seves teories lingüístiques van ser criticades, se li reconeix el mèrit de recuperar la situació d'abandonament i prostració en què es trobava la llengua valenciana, concretament la seva ortografia. El Pare Fullana va ser un dels pioners del renaixement científic de la llengua valenciana. Els seus treballs es basen en un estudi de l'origen i evolució de les llengües romàniques, en l'anàlisi de les etimologies i en els principis i lleis de la seua evolució. Malgrat tot, el mateix Pare Fullana reconeix en diverses ocasions que la seva obra no és ni de lluny completa o perfecta.
Va coquetejar amb la poesia, amb obres de temàtica familiar dedicades a l'amistat com Salutació i Capoll de Rosa. Més important va ser la seva tasca en el camp de la investigació històrica valenciana. Fruit de moltes hores de treball en els arxius d'Aragó, Barcelona, Madrid i València, són les seves obres Geografia Històrica del Regne de València (1906), premiada en els Jocs Florals, Historia de la villa y condado de Cocentaina (1920), Història de la ciutat d'Ontinyent (1997), Característiques catalanes a València (1907), La casa de Lauria en el Reino de Valencia (1924), Los virreyes de Valencia (1936) i Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia (1936). Moltes d'aquestes obres, van aparèixer per primera vegada en revistes com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Verdad y Vida o La Acción Antoniana.
Li sorprén l'inici de la Guerra Civil a Sant Hilari Sacalm. Se li facilita un salconduit perquè es traslladi a Barcelona, a un pis propietat de Manuel Puchades Albert. Allà roman fins l'1 d'agost de 1937, data en què torna a València fins el 1939. Els seus últims vuit anys de vida els passa a Madrid, al costat dels seus familiars Irene Albert i Guadalupe Navarro Albert. Són anys d'una sorprenent activitat intel·lectual. Participa a la Real Academia Española, col·labora en el Diccionario Sociológico, en revistes i diaris com Nàutica o ABC.
El juny de 1948 els seus problemes de salut s'agreugen. Rep freqüents visites mèdiques de destacats metges com Marañón, Alarcón i Gómez Cornejo. Mor el 1948 a Madrid. Benimarfull, Cocentaina i València, li dediquen un dels seus carrers. Ben aviat es van sumar a aquest homenatge Rocafort i Ontinyent.
Autoria: Jaume Crespo i Martínez
Lluís Fullana i Mira
Obra pròpia
Llibres
FULLANA MIRA, Lluís. Gramática elemental de la llengua valenciana. València: Establiment tipógrafic domenech, 1915.
FULLANA MIRA, Lluís. Compèndi de la gramática valenciana. València: Librería de la Vda. de Ramón Ortega, 1921.
FULLANA MIRA, Lluís. Vocabulari ortogràfic valencià-castellà. València: Edeta, 1921.
FULLANA MIRA, Lluís. Historia de la Villa y Condado de Concentaina. València: Cosmos, 1975 [Publicaciones de la Obra Cultural del Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy ; 6].
Articles en publicacions periòdiques
FULLANA MIRA, Lluís. «Los Tartesios en España: su lengua en relación con la latina» a: Verdad y vida, núm. 3, 1943, p. 546-569.
FULLANA MIRA, Lluís. «Por qué Santo Tomás de Villanueva no asistió al Concilio de Trento» a: Verdad y vida, núm. 9, 1945, p. 217-225.
Lluís Fullana i Mira
Bibliografia
Llibres
AGULLÓ PASCUAL, Benjamin. Vida y obra del escritor Luis Fulla Mira. Instituto de estudios alicantinos, 1975.
CASANOVA, Emili. La Faceta lexicogràfica del pare Fullana. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura, 1989.